dimarts, 17 de febrer de 2015

efa de frontera


Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. "Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar", diu l'autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. "M'hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l'antiga via romana, l'església...He intentat anar posant banderetes a tot arreu —comenta—. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen...En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres".

Jordi Nopca. «Vicenç Pagès Jordà». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 40.
*
La frontera del títol té un doble significat evident. D'una banda, fa referència a l'impàs biogràfic i existencial dels protagonistes, finalment atrapats per l'obligació de prendre unes decisions que determinaran la resta de les seves vides: si tenir fills o no tenir-ne, si seguir amb la parella o reinventar-se en solitari, si conformar-se amb el que hi ha o arriscar-se a trobar alguna cosa diferent i qui sap si millor...De l'altra, fa referència a un espai geogràfic, concretament al pas fronterer de la Jonquera, l'escenari d'un dels moments de canvi més traumàtics en la història del país —per allà partiren cap a l'exili milers de republicans que el gener de 1939 fugien de les tropes de Franco— i el lloc on el juliol del 2013 la Teresa fa una estada d'un parell de dies, durant els quals es planteja com fer front a la nova etapa que s'obre (o no) davant seu.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.
*
La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.
Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui.

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.
*
Cap al final de la novel·la, la Teresa torna a peu des de la Jonquera a Figueres. El recorregut ressegueix l’avenç del gran incendi de l’Empordà de l’any 2012 que va començar al mateix lloc on comença la novel·la un any més tard, l’estiu del 2013. La frontera que és i no és frontera ens remet a un espai molt concret i a una etapa de la vida, entre els trenta i els quaranta, a un moment de la vida en parella...El no-lloc fet de botigues de licors, de tabac i de records, amb les rotondes, els prostíbuls, els aparcaments de camions, les carreteres agostades i l’autopista propera, els descampats desolats, les garites de control abandonades, els troncs recremats, la publicitat fronterera d’elefants de color rosa, se’ns mostra kilòmetre a kilòmetre amb la precisió evocadora i la força simbòlica d’un decorat moral ucrònic, ambigu i desballestat. Al costat del narrador, el novel·lista ens recorda llibres que en parlen i pel·lícules que s’hi ha fet, i dedica capítols de la novel·la que aïllen horitzons de reflexió i d’interpretació del que s’hi explica: «mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació» (Erika Fischer-Lichte. Ästhetik des Performativen).

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*
Els escriptors catalans tenim una flaca. Quan enfilem trames d’envergadura i volem que s’esdevinguin al nostre país, de seguida se’ns veu el llautó. Són tants els clixés a les novel·les estrangeres, són tants els llocs comuns que el cinema ha engreixat, que tot d’una volem fer passar el Raval de Barcelona pel Bronx, pretenem que els Pirineus lleidatans siguin els Càrpats, que les terres del sud competeixin amb l’Amèrica profunda, que l’Empordà sigui un resum del món, i no ens en sortim, perquè de l’emmirallament només en pot derivar un complex d’inferioritat.
O sigui que vaig pensar: si una part de Dies de frontera s’esdevé ran de la Jonquera i la seva zona d’influència, segur que PJ haurà caigut en la temptació de fer-la passar per Tijuana. I no: un cop més, la solució PJ. Presenta les zones tal com són, sense més èpica que la que puguin generar per si soles. Amb altres mots, la nostra frontera amb França és un lloc estranyíssim, però només ho és per mèrits propis. Per tant, la solució PJ també l’encerta en aquest punt i, tinguem-ho en compte, elimina la possibilitat que cap altre escriptor situï una novel·la presentista en aquests indrets, si més no durant els propers trenta anys: la solució PJ acaba amb la possible combinatòria: gent al límit, intern i extern, damunt del límit, basculant-hi, resseguint-lo, patint-lo.

Adrià Pujol. La solució PJ. Núvol. 10|3|2014.




2 comentaris:

  1. Hi ha una experiència transversal, i per això distinta, d'aquesta frontera. Si bé la immensa majoria l'entoma pels eixos viaris nord-sud, hi ha l'opció, la dels caminadors de llarga distància, d'arribar-hi d'oest a est tot seguint les fites de les carenes. L'etapa 41 de l'A.R.P. (l'Alta Ruta Pirinenca), l'antepenúltima, va del deliciós reclau de les Salines al Coll del Portús. I mira que fa cosa, després de dies d'airoses solituds, aterrar en aquell espai tan bigarrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara mateix estic prou rovellada com per mantenir-me en les distàncies curtes, Girb. Però el mes que ve penso destrenyinar les xiruques, i no descarto una romeria, que no he vist mai cap elefant rosa, jo.

      Elimina