dijous, 28 de maig de 2015

bernhard, en brut


Bernhard, en brut

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

XAVIER DILLA. El País. Barcelona 14 JUN 2013 - 19:20 CET
L’ús innecessari del pronom feble elidit a la frase inicial d’El fred (“Amb el que n’anomenaven ombres dels meus pulmons va caure també una ombra sobre la meva existència”) fa arrufar el nas i anuncia el que trobarem al llarg dels tres volums amb què conclou la traducció de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard (1931-1989), obra major de l’escriptor austríac i clau en la literatura contemporània. Costa d’entendre que qui va traduir amb encert els dos primers llibres de la sèrie (L’origen i El soterrani), així com Mestres antics, última novel·la de Bernhard, on no trobo defectes importants, ens lliuri ara uns textos deficients. No puc valorar la fidelitat a l’original alemany, però crec que no rau aquí el problema. Comparat amb la traducció castellana, el text català sembla haver entès el mateix (m’atreviria a dir que esmena i tot alguna badada ocasional del castellà) i reflecteix bé la gens senzilla i compacta prosa de Bernhard, que engalta en cada llibre un sol paràgraf de cent pàgines, un monòleg interior en què les frases de deu i quinze ratlles són la norma.
Falla més aviat, de vegades, l’aptesa i, sovint, la correcció de la llengua, com si faltés l’última polida que tota bona traducció requereix, així com la revisió del text per l’editorial (a El nen han desaparegut totes les cursives, importants en Bernhard per emfasitzar una paraula o un prefix, mentre que, en canvi, s’hi esmena l’ortografia de pel que fa, que a L’alè i a El fred surt sempre amb què). Força passatges flueixen bé i no desmereixen de les anteriors versions bernhardianes de la traductora Clara Formosa, però la lectura ensopega amb massa mals usos de preposicions, conjuncions i adverbis (“obligar a què”, confusió de tan i tant, de per i per a: “jo entenia una cosa diferent per a malalt de pulmó”), castellanismes (“en tota Àustria”, “recent arribat”; “un diagnosi”), males grafies (“sufisme” per “sofisma”, “a coll i be”), imprecisions de lèxic (“un depenent de comerç”, “creuades de frontera” en lloc de “travessies”) i cacofonies (“el cop de porta de la porta posterior”, “guardabosc dels boscos”). De vegades manca el sentit de la llengua: “Jo només havia estat sempre tan ràpid corrent per por” diu el mateix, però de manera maldestra, que la traducció castellana: “Siempre había corrido tan deprisa solo por miedo”.
Un text que sembla ben comprès se’ns lliura, doncs, com un esborrany que encara cal posar en net. Hi som a temps. En altres llengües la pentalogia de Bernhard s’ha editat en un sol volum, i desitjaríem que un llibre tan bo ens arribés polit i en les millors condicions. Perquè s’ho val. Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys mentre, en paral·lel, moren el seu avi, referència familiar cabdal, i la seva mare. Sota el pes d’una mort sempre imminent, els dos llibres estan impregnats tanmateix de vitalisme i d’un punt d’humor. Gairebé com a alleujament a tant dolor opressiu, Un nen retrocedeix als vuit anys (abans, doncs, de L’origen) i mostra un cop més la lluita de Bernhard per la llibertat, nen i home aïllat i rebel, escriptor excepcional. Tant de bo puguem recuperar el cicle complet en una edició acurada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada