«Feia anys que tenia la novel·la fent cua, exactament des de la BCNegra de 2010, ja que va ser aleshores quan Domingo Villar, a la porta de la llibreria Negra y Criminal, me la va dedicar. Fa una mica de vergonya, evidentment, però de vegades aquestes coses passen. Llibres que saps que són bons i que t’agradaran es van quedant a la pila dels no llegits sense que existeixi un vertader motiu. En tot cas, l’única explicació són les seves 445 pàgines i l’arribada constant de noves lectures a casa meva.
Però com que la bona literatura no té data de caducitat, aquí som ara: fent la ressenya de La playa de los ahogados amb tota la il·lusió del món.
[...] La novel·la és fantàstica. I no només perquè tingui una trama ben resolta i un estil cuidat, sinó sobretot per dos factors que a mi em semblen essencials: la recreació de l’atmosfera i la caracterització dels personatges. Per això, malgrat el seu ritme lent i cadenciós, no es fan en absolut pesades les 445 pàgines. L’ambientació a Galícia resulta poc habitual, i encara més en una Galícia marítima. Una Galícia costera, de pobles petits, pescadors, supersticions i silencis (hem d'agrair a Domingo Villar que no sigui una novel·la de narcotràfic o de contrabandistes, hauria estat caure en un tòpic gens intel·ligent). En un principi, em va recordar l’ambient plujós i gairebé detingut en el temps d’una de les obres literàries que més he gaudit a la vida, la trilogia de Los gozos y las sombras de Gonzalo Torrente Ballester. Tanmateix, després ja no; després la novel·la pren altres camins. Però, amb tot, l’atmosfera i l’ambientació es converteixen, com ja he apuntat abans, en un dels seus principals valors.
El recurs narratiu és absolutament canònic. Es tracta d’un procedural de manual, amb el seguiment estricte, minuciós al màxim, de la investigació policial d’un crim. Assistim a tots els descobriments, errades, encerts, dubtes i pensaments del protagonista, l’inspector Leo Caldas, i del seu company, l’aragonès Rafael Estévez. De manera que, com a lectors, sabem exactament el mateix que saben els personatges. El caràcter antitètic i oposat dels dos policies i la relació que estableixen entre ells esdevé un altre dels valors de la novel·la. Leo Caldas és callat, lacònic, introvertit, empàtic i modest, una mica torturat. Estévez, per contra, és un home hedonista, expeditiu i extremadament directe, amb el puny sempre prest a actuar i sense pèls a la llengua ni ganes de tenir-ne.
No sé si algun de vosaltres em donarà la raó, però l’estructura de La playa de los ahogados, amb aquest resseguir al detall la recerca, m’ha recordat les novel·les de Henning Mankell, les de la sèrie Kurt Wallander. I encara més me les ha recordat Leo Caldas, que presenta molts punts en comú amb l’enyorat policia de Ystad. La solitud (la nòvia l’ha deixat, com a Wallander la dona), l’empatia amb la gent (fins el punt de trobar justificacions a certs comportaments), la coincidència en la figura del pare, que li fa de contrapunt i el té sempre collat (tot fent-lo sentir culpable d’un munt de coses que no s’ho valen, com li passava a Wallander), les dificultats de comunicar-se ˗de vegades˗ amb els companys, l’embadaliment i l’abstracció en la contemplació de la naturalesa. I, sobretot, la dedicació constant a la feina, de dia i de nit, sense deixar de pensar en cap moment en el cas que té entre mans.
La playa de los ahogados és la segona novel·la de la sèrie Caldas. La primera s’intitula Ojos de agua i va ser escrita el 2006, tres anys abans. De moment, Domingo Villar no ens ha delectat amb cap altre capítol, però a mi m’agradaria. Us puc avançar, això sí, que a primers del mes vinent s’estrena la versió cinematogràfica de La playa de los ahogados, amb Carmelo Gómez en el paper del nostre protagonista. Tot i que el Leo Caldas literari és bastant més jove, no em desagrada la tria. Li escau prou bé.En fi, negrots. Suposo que la majoria de vosaltres ja heu llegit el llibre. Si és així, deixeu les vostres opinions. Si no ho heu fet, no ho dubteu. Endavant amb aquest procedural gallec i ben treballat. No us decebrà».
Anna Maria Villalonga. «La playa de los ahogados, de Domingo Villar». A l'ombra del crim. 21|9|2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada