dimecres, 27 de gener de 2016

el cementiri marí de l'escala


Caterina Albert i Paradís, 11 de setembre 1869 - 27 de gener 1966.
«El cementiri vell de l’Escala es va clausurar el 1970. El cos de Caterina Albert, traspassada el 1966, devia ser dels últims que va acollir. Tal com va escriure ella mateixa, el cementiri és “tot ell parat de blanc, color de pau”, amb un bon nombre de làpides pintades d’aquest color i, doncs, anònimes. El dia que hi vaig anar, la tramuntana havia tombat els testos, que reposaven a terra en un equilibri incert —com baldufes.
L’Escala ha anat envaint el cementiri amb indiferència, que és una forma de l’oblit. Avui dia ja no es troba als afores, sinó voltat d’apartaments, a pocs metres d’un càmping, d’un centre d’atenció primària i de la comissaria de policia. Les fileres són de dos nínxols, de vegades de tres: és un cementiri baix, en contrast amb l’altura dels edificis que l’envolten, que tenen les persianes abaixades i tot de cadires de plàstic al balcó esperant que arribi el bon temps.
Al costat de la porta, una inscripció l’anomena Cementiri marí. De seguida ve a la memòria el poema de Paul Valéry. Però al cementiri de l’Escala no hi sabem trobar “le calme des dieux”, ni pau, ni silenci, ni tan sols ombra. Algunes gavines el sobrevolen, però el mar amb prou feines es veu i el soroll que predomina és el dels cotxes que transiten pels carrers del voltant. Des de l’entrada, l’antiga perspectiva marina ha quedat anul·lada per un edifici d’apartaments. Els vius han anat envoltant els morts i els han tancat amb cadenat, com si no en volguessin saber res.
Caterina Albert no està enterrada a terra, ni en un panteó, sinó en el nínxol número 117, que reuneix tres làpides. La de baix és la més carregada; la del mig mostra una noia esculpida en relleu que recorda el Desconsol, l’estàtua de Josep Llimona. La làpida superior, la més austera, inclou tan sols el nom i cognoms de l’escriptora, el pseudònim entre parèntesi, la creu i unes branques esculpides en relleu. El nínxol no està situat de cara al mar, sinó de costat, apuntant a la casa més bonica del carrer Gregal, com si busqués la bellesa en una altra banda ara que el mar ha desaparegut del cementiri.
Caterina Albert va escriure narracions i va pintar quadres, però la recordem per la novel·la Solitud, que un segle després continua convocant l’interès del lector. La protagonista, Mila, recorda la Jane Eyre de Charlotte Brontë. Com ella, busca el seu lloc en una època difícil: és una dona que viu lluny de la família, sense ingressos propis, casada amb un cretí. Eren uns anys en què per assumir la solitud, és a dir, per separar-se del marit i iniciar un nou camí, calia que succeís algun fet funest, dels que Caterina Albert sabia narrar tan bé. De fet, el pseudònim de Víctor Català pot ser causat per la truculència d’algunes escenes, que van esverar els lectors de l’època quan encara no sabien que l’autor era una dona. En el cas de la Mila, l’escena truculenta és la gota que fa vessar el got. La novel·la acaba amb un acte de llibertat que és sobretot l’inici d’una aventura incerta: “Sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada”. El cap dret prové de la dignitat finalment manifestada, mentre que els ulls ombrívols deuen recordar el que ha succeït. La davallada de la muntanya no és fàcil, però la conduirà a una regió potser més benèvola, que l’autora s’estalvia de descriure. En la memòria del lector, la Mila es manté congelada en aquesta baixada simbòlica. A la novel·la, la muntanya ja no simbolitza la puresa d’esperit, com era el cas de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, sinó el perill dels instints desbocats. Entenem que la Mila té possibilitats de trobar un lloc en una ciutat moderna i civilitzada, on és factible aprendre un ofici i redissenyar el futur.
Tal com va reconèixer l’autora, la muntanya que apareix a Solitud és una literaturització —una pirineïtzació— del massís del Montgrí, situat entre l’Escala i Torroella. L’ermita de Santa Caterina, aixecada en una petita vall interior, va inspirar la del llibre. El passejant que la visiti trobarà una vall humida, més aviat fosca, però tan sols haurà d’enfilar-se al turó situat a llevant per descobrir el Mediterrani, que hi és però no es veu a simple vista. Dels divuit capítols del llibre, el mar no apareix fins al catorzè. La Mila i el pastor pugen fins a la Creu, des d’on albiren una àmplia perspectiva dels encontorns. És a la Creu on la Mila veu per primera vegada aquella gran extensió d’aigua de la qual ha sentit a parlar tant: “La mar! La cosa mai vista…! La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les serenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons…!” Però vist des de la muntanya, el mar no és com ella l’esperava, no “es retirava de res amb la mar gran de sa imaginació, plena de faules portentoses”.
És en el mateix capítol catorzè quan es produeix una altra gran desil·lusió, ja que la Mila descobreix que el pastor, pel qual sentia una certa inclinació sentimental, té seixanta-tres anys, i per tant deixa de ser una alternativa plausible al cretí del seu marit. Finalment, és en aquest capítol quan veuen de lluny el poble de Murons, estès el peu de la muntanya. Per a la Mila, és una vila antiga, pròspera i matisada. Per al pastor, en canvi, representa el pecat: “Ah! Les viles, les viles…! Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i de dolenteria… M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases… Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desassossec les familis…”
Qui sap si la Mila va trobar finalment el seu lloc, o si va sofrir noves proves i nous dolors. Mentrestant, al cementiri vell de l’Escala, el mar ha estat ocultat per la ciutat. Ara ja no cal anar a buscar-la; és ella la que s’alça per espiar a tocar dels murs emblanquinats».

Vicenç Pagès Jordà. «Caterina Albert. El mar i la ciutat». A: Tombes i lletres. Judit Pujadó & Xavier Cortadellas (coord.); fotografies de Judit Pujadó i Eduard Punset. Sidillà, 2011. P. 55-57.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada