les cinquanta ombres de solitud

«Un dels trets que sobten més quan llegeixes Solitud per primer cop és la profunditat i alhora el poc pudor quan es tracten temes morbosos. La morbositat està present en tot el llibre i és fantàstic adonar-te de com l'autora es va deixar anar. El poder de la passió, la sensualitat, la sexualitat, els desitjos inconfessats que tot d'una li esclaten a la protagonista només transitar de la terra baixa a la terra alta són espectaculars. L'amor no correspost, la tragèdia, que inclou la violació per part de la figura pràcticament animal del personatge de l'Ànima, la presència del marit babau i impotent...Sembla com si la mateixa muntanya enfortís i multipliqués les necessitats dels sentits (cosa que no passava a la terra baixa). És obvi que la novel·la té molts altres mèrits, però aquesta torbació, aquesta atracció malaltissa per la banda morbosa i que tant fa patir la protagonista, n'és un dels eixos bàsics.

FES-ME MAL, SANT PONÇ

Una de les escenes simbòlicament potents i que ha donat lloc a interpretacions molt curioses basades en l'anàlisi psicoanalítica és la del somni que té la Mila la primera nit que passa a l'ermita. En aquest sentit, fins i tot per a un lector del segle XXI és fàcil adonar-se que ens trobem davant d'una autora valenta, que no dubta a utilitzar la imatge de sant Ponç, el sant oficial de la novel·la, d'una manera que avui en diríem políticament incorrecta. És un sant que no solament és lleig, d'aparença estrafeta, sinó que és extremament profà i terrenal. En el somni que té l'ermitana, la protagonista, durant aquella primera nit que passa al seu nou destí, es perd per la muntanya. Veu dues llumetes en la foscor i se sent salvada. Hi va i són els ulls del sant. Ella s'espanta, intenta fugir, però el sant no l'hi permet d'una manera curiosa: es posa a llançar-li tot de boletes d'unes baies de la muntanya que ella nota com li baixen fins a la boca a través d'un forat que té entre cella i cella. Quan les boles passen pel forat, li provoquen un mal ben viu. Ella li prega que s'aturi, que no li llanci més boletes, però el sant respon amb unes grans rialles. El punt de vista psicoanalista hi veu claríssimament l'atracció de l'ermitana per la lletjor i per allò salvatge i, sobretot, les seves ganes de ser penetrada i fecundada. Déu n'hi do.

Vet aquí una novel·la valenta d'una dona valenta».

Lluís A. Baulenas. «Les 50 ombres de 'Solitud»'. Arallegim. «Monogràfic 50 anys sense Víctor Català». 23|1|2016.