dimecres, 13 de gener de 2016

una novel·la simbòlica





*  *  *  *

La història de la Mila, situada en un marc simbòlic i envoltada d’una sèrie de personatges altament significatius —Matias, l’Ànima, el pastor, els masovers, la multitud i el paisatge— i narrada per mitjà d’una focalització múltiple i d’una elaborada xarxa d’elements simbòlics que adquireixen sentit en el si del relat —els cargols, les roses, els conills, la fura, la creu, el cimalt, el grill—, és el reflex de l’individu modern en el món. Sol, privat del consol de la divinitat i de l’esperança en un més enllà de la pròpia existència terrenal, l’individu modern viu condemnat a buscar el sentit de la vida a partir de les facultats estrictament humanes: la curiositat, la capacitat de sorpresa davant de la realitat, la sensibilitat artística, i, sobretot, la voluntat de diferenciar-se de la multitud i deseixir-se de la bestialitat que, en darrer terme, aquesta representa. Així, a diferència dels Drames rurals, en què Víctor Català condensa l’estudi de «la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya», a Solitud l’escriptora posa en contacte amb aquestes «ànimes primitives» unes ànimes molt més elaborades que malden per separar-se’n, per individualitzar-se. És el cas, sobretot, del pastor, una representació de la figura de l’artista, del despert entre adormits, de tant predicament en la literatura de la fi del segle, que contribueix al desvetllament de la Mila davant d’una realitat que ell li fa explorar per mitjà de la paraula poètica, però que ella no arriba a comprendre en tota la seva magnitud fins després de l’experiència brutal de la violació de l’Ànima.
Víctor Català va insistir a batejar la seva narrativa amb el nom de «ruralisme». Tothom sap que el terme té ben poca cosa a veure amb les novel·les «de pagesos» que es feien, l’explica l’any 1926 a Tomàs Garcés, «a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària» i que solien portar el distintiu de «novel·la muntanyenca», que és d’altra banda, la manera com és presentada la novel·la, tot just emparaulada amb l’autora, a les pàgines de Joventut. Per a Víctor Català, «ruralisme» té un sentit simbòlic i equival a «la vida ombrívola», a la «literatura de l’ombra» que l’escriptora defineix i reivindica insistentment en els pròlegs a totes les seves obres fins, com a mínim, Caires vius (1907), i que és indestriable d’una visió del món, el punt de vista des del qual la veu narrativa s’acosta a una realitat polièdrica i difícil d’aprehendre. L’«ombra» vol dir el cantó més obscur de la realitat, el del misteri, la por, la mort, l’instint, la irracionalitat, el dolor i la petitesa de l’ésser humà que, a Solitud, Mila compara amb un grill en els moments de més intensitat de la novel·la, quan, després de la violació, fora de l’ermita, envoltada per un cel «meravellosament estrellat» i d’un «profund silenci, ple d’harmonies inoïbles, que ho envaïa tot arreu» i que semblava «brollar» de les «grans masses de formes vagues» que «nedaven en la penombra bruna», ella, sola enmig de l’univers, es fa la gran pregunta, la més òbvia, també la més transcendent: «Qui sap si és pecat matar un grill?» Després de les moltes vegades que el personatge s’ha equivocat, en la interpretació dels indicis que li ha ofert la realitat durant el seu viatge iniciàtic per la muntanya i per la vida, ha arribat finalment a albirar el cantó fosc de les coses. A albirar-lo i, per tant, a conèixer-ne l’existència, que és una forma, també, de dominar-lo. En desaparèixer la por paralitzadora —«Ella, tan poruga sempre, havia perdut repentinament la por»—, Mila esdevé conscient de la solitud que és inherent a la condició humana, i és capaç d’accedir a l’estadi del coneixement —sempre dolorós, perquè comporta la pèrdua de la innocència—, de la lucidesa i de la saviesa: «Lo que fos i lo que no fos pecat l’havia preocupada sempre a la Mila, i ara, tot rumiant-hi de nou, li semblava que son pensament creixia a poc a poquet, apartant-se d’ella, allunyant-se cap a l’infinit i prenent la forma semiesfèrica de la volta constel·lada; i ella, punt central d’aquell pensament dilatat que semblava abraçar-ho tot, comprenia sense esforç lo que no havia comprès mai encara, veia clar el costat fosc de totes les coses estades, i amb una claredat tan neta, tan diàfana, que ella es feia creus de la passada ceguera.»

MARGARIDA CASACUBERTA. «Solitud, novel·la moderna». Serra d’Or. Núm. 545, maig 2005.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada