dijous, 25 de febrer de 2016

perdre el mapa


OPINIÓ




Fa uns dies, una amiga, professora d’institut, em demanava que li digués, molt gràficament i clara, per als seus alumnes de secundària, quines eren les diferències entre els llibres (em nego a dir-ne literatura) de consum i la literatura (ara sí). Vam fer uns quants intents, una altra amiga (també professora) i jo, de dibuixar una línia entre els llibres comercials i els literaris i no sé si ens en vam sortir. Al final vam trobar una frase lapidària per a descol·locar els alumnes: els llibres de consum tenen trames, la literatura té veu. I ens vam quedar tan amples.
No és veritat. No ens vam quedar tan amples. Totes tres sabíem que fèiem trampa, com sempre se’n fa quan et demanen que classifiquis el que sigui que tingui relació amb la creació, amb l’art; quan et demanen que posis fronteres, etiquetes, que endrecis noms dins de calaixos de gèneres, que redueixis a un mot o dos tota la creació d’un artista.
M’imagino que la majoria fugiríem d’estudi amb una frase lapidària, quan ens posen en aquests compromisos; però com que no podem, assagem llistes, classificacions, categories, i després, si algú ho intenta dur a la pràctica, posem els ulls en blanc quan apareix el primer inclassificable i deixem anar allò de l’excepció que confirma la norma.
Però escriure, o crear, és buscar l’excepció, trencar la norma. La norma hi ha de ser, l’has de conèixer, però no per seguir-la com un tutorial, sinó per saber què no seguiràs quan escriguis, què posaràs contra les cordes fins a trencar-les, perquè ningú no et pugui desar mai en un calaixet amb una etiqueta i quedar-se tan ample.
Després de la conversa amb les meves amigues professores, una editora em va escriure demanant-me noms d’autores que fessin una cosa concreta (quina, ara tant és), que escrivissin d’una manera que ella necessitava en aquell moment i que no trobava. Ara l’exercici s’havia capgirat, però les ganes de guillar eren les mateixes que abans. Si no tens els autors classificats en calaixets, com els trobes quan els busques? Si els autors que llegeixes són tots excepcions, qui hi ha dins dels calaixets? Encara més, tens calaixets? Com classifiques el que llegeixes? Perquè… ho classifiques? Em vaig tornar a quedar en blanc i vaig sortir del pas dient dos noms més que obvis que l’editora ja tenia en ment. Vaig prometre-li que hi continuaria pensant. I ho vaig fer. I no me’n vaig sortir.
Les dues converses, la de les professores i la de l’editora, se’m van connectar i vaig voler fer un exercici: provar de classificar l’últim autor que m’ha deixat sense alè, mirar de trobar-li un calaixet, o potser dos, on col·locar-lo, buscar-li un parell d’etiquetes que li escaiguessin. Els calaixets, les etiquetes, després de pensar-hi molt, van ser ‘home’ i ‘escriu’ (abans que ningú em salti al coll, aquest ‘home’ és un genèric, no hi vegeu res més). O això o havia d’omplir una paret de calaixets, i penjar dotzenes d’etiquetes de cada pom. Llavors vaig imaginar una nova conversa amb les meves amigues professores i em va venir una segona frase lapidària al cap: literatura és el que no es pot classificar. Això sí que és una fugida d’estudi!
Avergonyida per l’epitafi que acabava de perpetrar, per sort en soledat, vaig decidir llegir el primer llibre d’aquest autor, que tot just ara s’ha publicat en castellà (l’autor escriu en portuguès), i que sembla que, segons diu Júlia Studart al pròleg, és com un manual d’instruccions de com llegir-lo. Parlo de l’autor portuguès Gonçalo M. Tavares, i del seu primer llibre, de poesia, ‘Livro da dança’ (2001), que els valents de Kriller71 Ediciones, amb Aníbal Cristobo al capdavant, acaben de publicar en una edició bilingüe castellà-portuguès: ‘Libro de la danza‘ (amb traducció al castellà del mateix Cristobo).
Tavares sempre em respon preguntes que no em faig, i ara volia provar si també me’n respondria una que li dugués feta. I vaig comprovar que sí. Tavares em va respondre amb un poema; us el deixo traduït al català aquí, és un regal.

El mapa
Sempre sentia la matemàtica com una presència
física; en relació amb ella em veig
com algú que no aconsegueix
oblidar el seu canell perquè s’ha posat una camisa massa
estreta de punys.
Perdoneu-me la imatge: com
en un bar de putes on es va a beure una cervesa
i provocar amb la nostra indiferència el desig
interessat de les dones, la matemàtica és això: un
món on entro per sentir-me exclòs;
per percebre, en el fons, que el llenguatge, en relació
amb els números i els seus càlculs, és un sistema,
al mateix temps, milionari i captaire. Escriure
no és més intel·ligent que resoldre una equació;
per què vaig optar per escriure? No ho sé. O potser sí que ho sé:
en la possibilitat d’encertar molt, existent
en la matemàtica, i la possibilitat d’errar molt,
que existeix en l’escriptura (errar, caminar
més o menys sense meta), vaig optar instintivament
per la segona. Escric perquè vaig perdre el mapa.

Vaig trobar la resposta en una pregunta de Tavares (‘per què vaig optar per escriure?’): literatura és quan et fas preguntes. I essent conscient que això podria ser una altra fugida d’estudi muntada al llom d’una altra frase lapidària, marxo acariciant-li la crinera, no sé on vaig, però errar és el camí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada