dijous, 10 de març del 2016

el gat


[…] Simenon comença la novel·la in media res, com en les grans obres clàssiques, creant una tensió enorme des de la primera pàgina. Una parella de vells estan mirant la televisió. Ell té un diari damunt de les cames, que li llisca a terra a poc a poc. Sembla que s’ha adormit. Obri els ulls i escriu una nota en una llibreta. N’arrenca el full, en fa una boleta i la llança a la falda de la dona, que fa com si no s’hagués adonat de res. Al cap de poc, ella desplega el paper i llegeix: «El gat». 
[…] La parella de vells està formada per Émile i Marguerite, viudos tots dos, de diferent nivell social, que han acabat casant-se potser per evitar la soledat. Émile és un antic obrer, de modals poc refinats. Marguerite, al contrari, és de caràcter dolç i delicat —si més no a primera vista— i sembla enyorar les maneres distingides del seu primer marit. Al seu torn, ell enyora l’alegria i l’espontaneïtat de la seua primera dona. Émile té un gat, que s’estima molt; Marguerite, un lloro, que també s’estima molt.Transcorreguts ja uns quants anys des de la boda, les petites disputes del matrimoni comencen a prendre un to amarg, violent de vegades. Però en lloc d’atacar-se directament, ho fan en les mascotes respectives. Un dia, Émile troba mort el gat i sospita que Marguerite li l’ha enverinat. Ell es venja en el lloro de Marguerite. Des d’aleshores s’instal·la entre ells una relació d’odi, pura i subtil, que no deixa pas a la indiferència. No es parlen mai i només es comuniquen per escrit, intercanviant-se paperets cada vegada més lacònics: «Cada un se sentia víctima i considerava que l’altre era un monstre.»
Aquesta relació d’odi els lliga d’una manera impressionant. Davant del silenci de l’altre, la reacció és una atenció extrema a cada un dels seus moviments, a cada un dels seus gestos, a cada una de les seues anades i vingudes. Paradoxalment, el mur de la incomprensió i de la incomunicació fa que tots dos estiguen absolutament pendents l’un de l’altre. Per què es van casar? Per què no se separen? La primera pregunta és més fàcil de contestar que la segona.
La imaginació és una de les formes de la memòria. La mare de Simenon, Henriette Simenon, al cap d’un temps de quedar-se viuda es va casar amb Joseph André, jubilat dels ferrocarrils belgues, viudo també. El matrimoni va durar vint anys, fins que ell va morir. Tots dos no es parlaven i només es comunicaven amb paperets. Sembla que la història real va ser molt més dura i molt més cruel que la que retrata Simenon en El gat. En la novel·la, Émile es venja en el lloro de Marguerite arrencant-li d’una estrebada les plomes de la cua. El padrastre de Simenon va arrencar les plomes de viu en viu a un lloro que sa mare s’estimava molt, una a una, lentament.
En El gat Simenon va retratar dos mons socials i culturals radicalment diferents. El d’una burgesia amb pretensions, vinguda a menys, el d’ella; el de la classe obrera, el d’ell. El narrador focalitza la seua atenció en el protagonista masculí i en el seu món, que té un pes i un color molt més definits que el de Marguerite. De fet, la novel·la es diu El gat i no El lloro. Així i tot, a pesar d’aquesta focalització, el narrador intenta tractar amb equanimitat l’altre pol de la parella. Émile reconeix que «tothom viu dins d’un cercle més o menys tancat» i se sent víctima i culpable alhora, cosa que l’aboca a un impàs, a una sèrie de sentiments encontrats: ressentiment, humiliació, penediment, odi i autoodi. Els dos membres de la parella es troben blocats, incapaços de reaccionar, per tot el que no es diuen: les acusacions mudes.
La narració del present miserable dels dos personatges es contrapunta amb els records respectius, com si el passat fos cridat a judici. El gat és també una novel·la de la vellesa. En una de les passejades d’Émile, el narrador anota: «En el transcurs d’un passeig d’un quart d’hora, havia passat per davant d’un hospital, una presó, un manicomi, una escola d’infermeres, una església i una caserna de bombers. ¿No era com un resum de l’existència? Només hi faltava el cementiri, que no quedava gaire lluny.»
L’impacte que aquest llibre provoca en el lector no és una conseqüència només de la intriga o de l’estranyesa del cas que presenta el relat, sinó, sobretot, del seu efecte pertorbador, que arriba a sentir-se gairebé com un malestar físic. Simenon diu en El gat que les nostres vides són sòrdides, perquè mai no sabem ser justos ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos.
L’estil de Simenon: la simplificació i la sobrietat, la reducció. El seu estil és el que queda quan ha estat despullat de la «literatura» que contenia. Simenon passa cada frase pel sedàs per tal d’obtenir-ne la màxima densitat. Corregir és precisar.
La profunditat psicològica de les accions quotidianes. L’habilitat de Simenon per captar la vida d’un personatge, la mena de vida en què no passa res, si no és d’una manera soterrada i sorda. Simenon mostra que qualsevol vida està formada per una sèrie d’hàbits, lligats a un determinat ambient. I que per davall d’aquests hàbits hi ha una realitat sòrdida. Pierre Assouline, en la biografia de més de mil pàgines que li va dedicar, deia que la seua obra podria ser per al segle XX el que la Comèdia humana de Balzac va ser per al XIX. Si de cas, el fresc de Simenon podria portar com a títol, més pròpiament, La condició humana. 
   
ENRIC IBORRA.«El gat: una novel·la dura de Simenon». Al blog: La serp blanca. 2|1|2013.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada