dimecres, 9 de març del 2016

simenon vist per giralt miracle




«Des del primer exemplar, Georges Simenon va quedar admirat per les cobertes de les seves novel·les publicades per Canyameres a través dels seus múltiples intermediaris. Eren dibuixos d'una força visual poc comuna en aquella època, impactants i alhora amb una gran sobrietat de mitjans. El dissenyador de les cobertes era Ricard Giralt Miracle, però estaven signades amb les lletres M. TLARIG, un pseudònim que volia dir Giralt M. a l'inrevès, perquè en aquells anys foscos del franquisme Ricard Giralt Miracle havia estat represaliat i declarat com a inhabilitat per a l'exercici de la seva pròpia professió.
Les portades de Giralt Miracle, una vuitantena, es dissenyaven i estampaven en el seu taller d'arts gràfiques, Filograf. Gairebé seixanta anys després, tenen interès per elles mateixes, i l'any 2003 es van exposar a la Sala Vinçon per iniciativa dels fills del grafista. Segons explica Rai Ferrer, aquesta col·lecció de setanta-dues cobertes de les novel·les de Simenon reflecteix a la perfecció l'estètica pròpia del grafisme editorial de l'època i concentra algunes virtuts que val la pena destacar: la força del cartellisme, les característiques de l'expressionisme, la composició cubista, el misteri del surrealisme i la il·lustració derivada del món de la publicitat(1). Des d'un punt de vista formal, aquestes cobertes també reflecteixen les precarietats de mitjans amb què es treballava: són gravats a ploma, amb tintes planes i papers estucats de gramatge mínim.
També Xavier Barral, futur traductor al català de Simenon, en va fer un breu estudi en què destacava les referències directes a Juan Gris, Picasso, Dalí o George Grosz, però matisades sempre per un traç negre i caricaturesc que, gràcies a la llibertat que permetia el gènere, buscava sobretot crear un impacte sobre el lector.
Les reserves de blanc, les llums en blanc, el dibuix molt fresc i alhora fred, els Maigrets i les novel·les, tot és un reflex dels corrents del moment. El surrealisme (Mi amigo Maigret) ja depassat, però encara vigent a Catalunya, o bé el cubisme que recorda els anys 20, Gris i Picasso, de La cabeza de un hombre, les perspectives, els dibuixos descontextualitzats d'un realisme estrany, la iconografia senzilla que permetia saber abans de llegir si el llibre agradaria o no. (...) L'economia de tots els mitjans hi és present contínuament en les dues tintes, en la tècnica d'impressió, però també cal observar la qualitat de les planxes fetes a mà, el negre imprès damunt del blanc o damunt del vermell amb una mateixa tinta ben aconseguida que va molt més enllà dels dos colors: colors crus, blanc i negre, novel·les negres que defineixen en si mateixes tota una època(2).
I compta, una vegada més, el testimoni personal del periodista Joan de Sagarra, desdoblat en memorialista, al qual la seva increïble retina li permet recordar unes cobertes que li resultaven familiars:
Esas portadas me resultan la mar de familiares, tan familiares como las de El Coyote o las de las aventuras de Guillermo. Ahora que las veo colgadas en las paredes de Vinçon, bien iluminadas, confieso que no me resultaban tan deprimentes como cuando las descubrí, a la luz amarillenta de una diminuta bombilla, en el quiosco que el señor Molina tenía en la plaza de la Bonanova un atardecer de octubre de 1949, a la vuelta del colegio(3).

Xavier Pla. «Les cobertes de Ricard Giralt Miracle». Simenon i la connexió catalana. Tres i quatre, 2007. P. 145-147.

___________

(1) Rai Ferrer. Ricard Giralt Miracle. Serie Simenon (1948-1953). Blur ediciones, 2003.
(2) Xavier Barral i Altet. «Sòrdida realitat», dins Avui, 14-10-2003.
(3) Joan de Sagarra. «Simenon en Vinçon», dins El País, 28-09-2003.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada