dijous, 31 de març de 2016

llegir-llibres-de-llegir


OPINIÓ

Què és llegir?

«Llegir-llibres-de-llegir estimula la sensibilitat i l'intel·lecte, el pensament abstracte i l'esperit crític: si jo volgués dominar el món també diria que no serveix de re»

MARTA ROJALS. Vilaweb. 9|2|2016.

El títol d’aquest article ve d’un mític gag del ‘Crackòvia’, segur que el deveu recordar: figurava els jugadors del Barça que descobrien un objecte sospitós als vestidors i, davant del seu espant troglodític –aaah, ooh–, Guardiola els explicava que allò era un llibre i que servia per a llegir. I en aquest punt el personatge de Messi li demanava: ‘Què és, “xeixir”?’ I tot Catalunya esclatava en una riallada sideral.
Llegir, a nivell d’usuari, es divideix en dos: 1) la cosa difícil, abstracta si tu vols, que es desenvolupa a partir de llibres-de-llegir i que et porta a ser una persona llegida, i 2) la cosa funcional, que es desenvolupa a partir de lletres que corren pel davall d’un vidre, i que et fa ser una persona informada. Generalitzo, evidentment: llegir llibres no fa ser llegit, però sí que fa la impressió de ser una persona ‘antel·ligenta’. Potser això explicaria un altre acudit, també conegut, d’un que té una extensa biblioteca personal i que algú li demana, admirat: ‘I te’ls has llegit tots?’ Jo també l’hi preguntaria.
Ara anem a la dada: l’altre dia, a través d’una piulada del Departament de Filologia Catalana de la UB (llegir a Twitter: lectura del tipus 2), vaig saber que a la selectivitat del 2014 només un 10% d’estudiants s’havien examinat de literatura (llegir literatura: lectura del tipus 1). Un heroic 10%, hi afegiria servidora, perquè quan jo tenia la seua edat, si hagués existit internet, no hauria arribat a llegir ni un prospecte de medicament. Així que em permeto d’admirar públicament aquest 10% dels nadius digitals que, tot i tenir internet i literatura, han acabat el batxillerat, i al 90% restant que tenint internet sol també Déu n’hi do.
Em faig el càrrec de com deu costar de llegir-llibres-de-llegir per a un ‘homo wifi’. El meu cervell mateix, desenvolupat analògicament, no ha necessitat gaires anys d’immersió digital per a perdre una capacitat de concentració lectora que, a l’adolescència, l’havia tingut segrestat durant hores ininterrompudes. Això, cal dir-ho, no té cap mèrit: parlo d’un temps que, a les cases, com a gran temptació evasora hi havia un parell de canals de tele i un telefonot controlat pels pares al moble del menjador. O sigui que els vells de quaranta anys vam tenir la sort de viure en una realitat que, per ella mateixa, ja era una operació mundial de foment de la lectura. I avui, des de la nostra visió analògica del plaer, estem contrariats perquè el jovent no troba en els nostres gustos seculars el plaer del seu present.
Del foment de la lectura, ja se n’ocupen els especialistes, però jo em demano, en el fons molt refons de la meua consciència, si aquesta no és una batalla perduda. Perquè les esperances de futur que donem als jóvens van en un mateix sentit: el de fer-los creure que tot allò que fem, perquè tingui un valor, ha de ‘servir’, ser útil, tenir un profit immediat. La contínua amenaça d’exterminació de les carreres ‘de lletres’ és un missatge en ell mateix: hi ha coneixements que et valdran per a viure (per a pagar-te tot el que s’endolla) i n’hi ha que no. No ho dius tu, t’ho diu el món que t’està fent a la mida del que li convé: un futur com a consumidor i creador de béns de consum. Llegir-llibres-de-llegir estimula la sensibilitat i l’intel·lecte, cultiva el pensament abstracte i l’esperit crític: és un procés de lenta absorció i efectes a la llarga que, si jo volgués dominar el món, també diria que no serveix de re.
La degradació del concepte de lectura ha arribat a tal punt que, cada vegada que els ‘vells’ aixequem la veu, surt el típic que ens diu: ‘Carallots! Però si els joves d’avui llegeixen més que mai!’, perquè compta que llegir és tot allò que sigui passar lletres pel descodificador. Sort en té, aquesta quota maximalista, de Facebook, Twitter, WhatsApp i els  articles digitals que abandonem al primer badall. Però, en fi, què hi vols fer si aquest és el llegir útil, el que permet de dir a les estadístiques que llegim ‘més que mai’. Això és com amb el català precaritzat, que ha trobat l’excusa universal en el fatídic ‘l’important és que ja ens entenem’: de la mateixa manera, quan llegim textos sincopats, escapçats, sintàcticament deficients, gramaticalment empobrits, tu deixa’t estar: l’important és que ja llegim.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada