dimarts, 8 de març de 2016

les novel·les-crisi


«[...] el gran Simenon, sense cap mena de dubte, és el de les novel·les-crisi, tal com ell en deia, lluny tant de la novel·la de gènere com de la novel·la introspectiva d’arrel proustiana. En aquest cas ens trobem a la intempèrie, en un món desolat, amb personatges que se situen als límits de la naturalesa humana, una galeria riquíssima i diversa de marginats, de solitaris, de bojos, d’estrabul·lats. La nàusea, de Sartre, o L’estrany, de Camus, són, al costat de La mort de Belle, Llums vermelles o Carta al meu jutge novel·les gairebé optimistes. L’estil, a més, descarnat, exacte, lúcid, semblant al que fan servir, si fa no fa a la mateixa època, alguns escriptors dels Estats Units, des de Hemingway a Dashiell Hammett. Si s’ha comparat Simenon amb Balzac, caldria aclarir que és un Balzac sense ni gota de greix, fibrós, que va directe al moll bàsic de la novel·la: la interacció del personatge amb l’ambient. Novel·la pura, doncs, sense digressions, sense assaig impostat, sense efectes col·laterals. André Gide ho va formular d’una manera exacta i perdurable: “Simenon és el novel·lista més gran de tots, el novel·lista més veritable que tenim en la literatura”. El seu geni narratiu brolla ja a les primeres novel·les pures, publicades a partir del 1933 – per exemple, la primerenca La promesa de Mr. Hire; o la meravellosa L’home que mirava passar els trens, de 1938 – i perdura fins a mitjan anys 60, com demostren El tren, de 1961, o L’habitació blava, de 1964.
És veritat que a l’obra de Simenon no hi ha grans novel·les: no va fer –ni li calia– cap Viatge al fons de la nit ni cap Ulisses. Ell deia que no era un corredor de fons sinó un sprinter, però quin sprinter. Tampoc no era un constructor de catedrals, com Marcel Proust, però l’immens barri de cases racionalistes habitades per personatges difícils que va construir aquest Le Corbusier de la literatura perdura com una de les grans obres que ens ha llegat el segle XX».


«El gran Simenon». El mirall dels llibres. Revista cultural. 30|6|2015.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada