dijous, 26 de maig de 2016

el record com a matèria narrativa


«La primera paraula de la novel·la és «recordo», i tota la novel·la és la conseqüència d'aquest exercici de memòria del protagonista. Però és el "com" es produeix aquest record el que fa que aquesta novel·la sigui tan notable. Qui recorda —el protagonista— és Anthony Webster, un home divorciat i jubilat que mena una vida raonablement estable i tranquil·la. I el que recorda —ordenat cronològicament— és el que ha viscut des dels seus anys escolars: els seu amics, les seves nòvies, el seu matrimoni amigablement trencat i alguns sentiments que el van marcar especialment: l'admiració per Adrian Finn, un company d'estudis que s'acabà suïcidant, i els amors fracassats amb la seva primera amiga  —Veronica— que li deixaren un pòsit de confús ressentiment. Un fet banal i misteriós que no coneixerem fins ben entrada la novel·la —saber que podrà llegir el diari íntim d'Adrian Finn— estimula els records que constitueixen la matèria bàsica d'aquesta novel·la.
En síntesi: la vida d'Anthony Webster no té un especial interès, i els incidents que estimulen el seu record fa molt de temps que han passat i podria perfectament desestimar-los. Però, malgrat tot, hi reflexiona i s'encara amb el que ha estat la seva vida. La qualitat d'aquests records té quatre característiques que els singularitzen: primera, el protagonista recorda com si nosaltres —els lectors— fóssim davant seu —«hi esteu d'acord?» (p. 60), per exemple. El seu record, doncs, no necessita un narrador que faci d'intermediari entre el personatge i nosaltres, ni és un monòleg interior —la ment sense control del personatge— sinó que són les paraules d'un home que se sincera davant nostre. La manera com Barnes dur a terme aquesta tècnica és extraordinària.
Però aquests records —segona característica— són lluny de ser inequívocs perquè el personatge reconeix que el que diu no és altra cosa que «la interpretació que vaig fer en el seu moment d'allò que estava succeint aleshores» (p. 50). I això exigeix un lector que no només incorpori informacions sinó que, a més, les valori. Barnes en parla com l'aplicació a una vida privada del relatiu valor dels testimonis amb què els historiadors —ell i el protagonista ho són— reconstrueixen el passat. Excel·lent.
Una tercera característica —des del meu punt de vista, la més important— es basa en el tipus de persona que és el protagonista, el qual no furga en el passat perquè temi alguna cosa, sinó perquè el preocupa el valor moral del que ha fet. No hi ha cap idealització del personatge —«mediocre a la universitat i a la feina; mediocre en l'amistat, la lleialtat, l'amor; mediocre, sens dubte, en el sexe» (p. 108)— i per això la seva reflexió té una singular credibilitat. El del protagonista és un univers moral i, a més, enriquit per les referències als filòsofs i poetes amb què s'ha format i estima.
D'altra banda —quarta característica— el personatge no és davant d'un tribunal i, per tant, no se cenyeix a les qüestions bàsiques per a aclarir els fets sinó que el seu discurs passa lliurement d'una qüestió a l'altra amb un joc d'associació d'idees brillant: fa atractiva —el contrari de feixuga— la lectura, es demora en situacions amb les quals Harold Pinter hauria pogut fer mitja dotzena d'obres, recrea l'Anglaterra dels seixanta i, sobretot, construeix un personatge excel·lent. En definitiva el que fa Barnes amb aquests records no és parlar d'una vida —la del protagonista— sinó de la vida i, com diu Webster, «hi havia altres tipus de literatura (la teòrica, l'autoreferencial, la lacrimògenament autobiogràfica), però tan sols eren palles mentals» (p. 23). Barnes, però, quan intenta introduir un enigma en la novel·la i, pitjor, quan el resol, sembla no creure amb tant entusiasme en el valor estrictament literari del que és essencial del seu text. Llàstima.»


RAMON PLA I ARXÉ. «El record com a matèria narrativa». El Temps. Núm. 1499. 5|3|2013. P. 57.



15 comentaris:

  1. Sobre això que diu Pla i Arxé cap al final del seu text, això de la introducció (i resolució) d'un enigma en la novel·la, haig de dir que em va sobtar, la veritat, l'aire quasi fulletonesc que pren la cosa en la segona part del llibre, que és, justament, quan apareix la trama. Fins llavors, en la primera part, vull dir, la novel·la és com la vida: les coses passen (van passar, de fet) i prou. Caos. Confusió i desordre complet.

    "En una novel·la, l'Adrian no hauria acceptat les coses tal i com li deien i prou", diu en Webster a la pàgina 24. I una miqueta més endavant (pág. 36), però encara a la primera part: "Si haguéssim estat en una novel·la, hi hauria hagut excursions d'amagatotis entre pisos per obsequiar-nos amb alguna magarrufa apassionada després que el pater familias s'hagués tancat a l'habitació. Però no hi érem..."

    Per tant, encara no som a una novel·la, no? La gent se suïcida i prou, a la primera part, com a la vida mateixa. I el més probable és que no sabrem mai el perquè. Les novel·les, però, són diferents, són el lloc on se'ns explica perquè passen les coses...

    ResponElimina

  2. Ojo!, que diria Pompeu Fabra: spoiler a dojo.

    Sé del cert que molts clubaires l'han llegida dos cops, sobretot per confirmar que han entès el que han entès. Si ho han entès bé. La trama, vaja.

    Si el pare del fill ÉS el pare del fill. I si el pare del fill es va suïcidar per un embaràs no desitjat, com aquell altre condeixeble i, per tant, el suïcidi "filosòfic" de l'Adrian no és tal, és un suïcidi vulgar i corrent, o sigui que molt brillant i molt llest i molt de tot, el tal Adrian, però ara resulta que va fer la fi del cagaelastics. A debida distancia cualquier vida es de pena, que deia un. I si la mare del fill és, vés qui ens ho havia de dir, una Mrs.Robinson de la pitjor espècie. I què representen les 500 lliures. I coses així. Ara sí que ja som a la novel·la. Però sembla un serial de la tele, més aviat. Com si fos una broma. Embolica que fa fort.

    ResponElimina
  3. Jo també l'he llegida dos cops, però no tant per acabar de lligar la trama (no és que sigui gaire espavilada, el que sóc és una addicta a les sèries, hi tinc el cul pelat, en això de les trames, ja n'he vist de tots colors) com per mirar de treure l'entrellat del títol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El sentit d'un títol, vindria a ser la cosa.

      Elimina
  4. Aviam, resulta que, casualment, ja existeix un llibre titulat El sentit d'un final, un clàssic de la teoria literària, signat per Frank Kermode.

    Segons en Miquel Berga (ho trobareu a la guia): «Kermode hi definia la literatura com un mecanisme que proporciona patrons coherents al caos de la vida. A la vida real, l’home neix i mor «enmig de les coses» i ningú pot saber com acaba la seva vida. En l’ordre ficcional és possible donar un sentit al final i oferir un antídot al caos temporal.»

    Així que, sabent tot això, qui pot evitar la temptació de llegir la novel·la d'en Barnes com la il·lustració perfecta de les teories del llibre d'en Karmode?
    Jo no.

    ResponElimina

  5. Vet aquí una de les conjectures més cèlebres de Kermode:


    «Tomemos un ejemplo muy sencillo: el tic-tac de un reloj. Nos preguntamos qué
    dice, y estamos de acuerdo en que dice tic-tac. Mediante esta ficción lo humanizamos, le hacemos hablar nuestro propio lenguaje. Desde luego, somos nosotros quienes proveemos la diferencia ficticia entre los dos sonidos: tic es nuestra palabra para un comienzo físico, tac nuestra palabra para el final. (...) El hecho de que llamemos al segundo de los dos sonidos tac es una prueba de que utilizamos ficciones para permitir que el fin confiera organización y forma a la estructura temporal. (...) Considero el tic-tac del reloj como un modelo de lo que llamamos trama, una organización que humaniza el tiempo al conferirle forma, y que el intervalo entre tac y tic representa el tiempo puramente sucesivo y desorganizado del tipo que necesitamos humanizar.
    (...) La constitución de una trama semejante presupone y requiere que un final
    confiera duración y signifique al todo.»

    P. 51-52.

    ResponElimina
  6. I ara tornem a la novel·la d'en Barnes. L'assumpte del rellotge, per exemple.
    El llibre comença exactament així:

    «Recordo, sense cap ordre concret:
    —un canell que brillava per la part interior.»

    I abans d'acabar la pàgina:

    «Vivim un temps concret, que ens emmarca i ens modela, però mai no l'he acabat d'entendre gaire. I no em refereixo pas a les teories sobre com es desdobla o es replega, ni al fet que en puguin existir versions paral·leles. No, em refereixo al temps normal, el dia a dia, que els rellotges de tot tipus ens asseguren que transcorre amb regularitat: tic-tac, clic-clac. Hi ha res més creïble que una busca dels segons?...»

    Tres pàgines més tard:

    «Un altre detall que recordo: nosaltres tres, com a símbol de la nostra complicitat, solíem dur el rellotge a la part interior del canell. Era una excentricitat, és clar, però potser alguna cosa més. Feia que el temps semblés un assumpte personal, fins i tot secret.»

    ResponElimina
  7. En Tony Webster du el rellotge del revés, amb l'esfera castigada, mirant cap avall, fins que topa amb la Veronica:

    «Una de les primeres preguntes que em va fer era per què duia el rellotge a la part interior del canell. Jo no ho podia justificar, de manera que vaig acotar el cap i em vaig posar el rellotge per la part de fora, com feia la gent adulta normal.» (P. 33)

    La Veronica és la que 40 anys més tard, l'obliga, d'alguna manera, a reinterpretar tota la seva vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la segona part del llibre, és clar.

      Elimina
  8. Tinc corda per estona, per no abandonar l'instrument que ens ocupa, però tot just passo per la pàgina 75, en aquest segon intent de lectura, absolutament contaminada, per cert, de la novel·la d'en Barnes.

    ResponElimina
  9. «Llavors la Margaret em va picar el plat amb el seu ganivet.
    —I si la senyoreta Veronica Ford, presumiblement encara soltera, entrés en aquest cafè i s'assegués a la nostra taula, com reaccionaria el senyor Anthony Webster, divorciat fa anys i panys?
    Sempre fica el dit a la ferida, oi?
    —No crec que em fes especial il·lusió veure-la.
    La formalitat exagerada del meu to va fer que la Margaret somrigués.
    —Atorrollat, començaries a arromangar-te la camisa i a treure't el rellotge?» (P. 84).

    ResponElimina
  10. «Ho sé prou bé: hi ha un temps objectiu, però també un temps subjectiu, el que duus a la part interior del canell, prop d'on tens el pols. I aquest temps personal, que és el temps de debò, es mesura mitjançant la teva relació amb la memòria.» (P. 131)

    ResponElimina
  11. «Vaig pensar en la part interior del meu canell brillant, en la màniga de la camisa arromangada fins al colze» (P. 141)

    ResponElimina