déu nos en guard d'un ja està fet

«Aquest matí he llençat una novel·la per la finestra del cotxe. M'ha passat aproximadament a dos quarts de dotze a la cantonada dels carrers Westlake i Miriam, a Daly City, Califòrnia. Estava plovent. Anava cap a la botiga Red Wing, al centre comercial Westgate. Necessitava uns cordons nous. Estava aprofitant per llegir unes quantes línies d'una novel·la de Julian Barnes, El sentit d'un final, aturat en un semàfor vermell. Sovint guardo un llibre sota el seient per als semàfors. Després d'uns quants paràgrafs (soc un lector lent com una tortuga, però els semàfors de Daly City són molt llargs), m'he trobat, una vegada més, simpatitzant amb l'Adrian, un personatge que, abans del començament del llibre, se suïcida per deslliurar-se de gent com en Tony, que és qui ens explica la història. Se suposa que en Tony és un home encantador i irritant alhora. Jo només l'he trobat irritant. A veure, segurament soc injust. Cervells més intel·ligents que el meu, gent que estimo i respecto, incloent-hi la meva mare, adoren aquesta novel·la. El que he llençat  per la finestra era el seu exemplar d'un club de lectura.

En fi, el que ha passat, ja ha passat. Massa tard per fer-me enrere. La frase que m'ha tret de polleguera ha estat una cosa com ara: «He escrit un correu electrònic a la Verònica i a l'assumpte hi he posat: Pregunta: ¿creus que aleshores estava enamorat de tu?».

Deixant de banda que llegeixo per fugir dels correus electrònics, he començat a tenir la sensació que hi havia alguna cosa massa calculada, no només amb el correu electrònic en si sinó també amb el misteri central del llibre, alguna cosa transparentment poc honesta sobre el perquè secret de la culpa d'en Tony. Notava com Barnes feia equilibris abans de fer una revelació d'aquelles que deixen en xoc els assistents a clubs de lectura. No ho he pogut suportar. De manera que, cosa rara tenint en compte que soc un gran acumulador de llibres, l'he llençat. Mentre m'allunyava de la cruïlla, he vist pel retrovisor com una dona s'aturava en ple pas de vianants i examinava el llibre abandonat. Portava una bossa amb queviures en una mà i un paraigua obert a l'altra. Amb molta traça i, he pensat, amb molt d'estil, la dona ha aixecat el paraigua, s'ha posat el mànec sota l'aixella de manera que ha quedat obert darrere seu, ha abaixat la mà lliure i ha agafat el llibre. Tot seguit se l'ha ficat en una de les butxaques grans de l'impermeable.»

 

Peter Orner. ¿Que hi ha algú?. Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 112-113.

el record com a matèria narrativa

«La primera paraula de la novel·la és «recordo», i tota la novel·la és la conseqüència d'aquest exercici de memòria del protagonista. Però és el "com" es produeix aquest record el que fa que aquesta novel·la sigui tan notable. Qui recorda —el protagonista— és Anthony Webster, un home divorciat i jubilat que mena una vida raonablement estable i tranquil·la. I el que recorda —ordenat cronològicament— és el que ha viscut des dels seus anys escolars: els seu amics, les seves nòvies, el seu matrimoni amigablement trencat i alguns sentiments que el van marcar especialment: l'admiració per Adrian Finn, un company d'estudis que s'acabà suïcidant, i els amors fracassats amb la seva primera amiga  —Veronica— que li deixaren un pòsit de confús ressentiment. Un fet banal i misteriós que no coneixerem fins ben entrada la novel·la —saber que podrà llegir el diari íntim d'Adrian Finn— estimula els records que constitueixen la matèria bàsica d'aquesta novel·la.

En síntesi: la vida d'Anthony Webster no té un especial interès, i els incidents que estimulen el seu record fa molt de temps que han passat i podria perfectament desestimar-los. Però, malgrat tot, hi reflexiona i s'encara amb el que ha estat la seva vida. La qualitat d'aquests records té quatre característiques que els singularitzen: primera, el protagonista recorda com si nosaltres —els lectors— fóssim davant seu —«hi esteu d'acord?» (p. 60), per exemple. El seu record, doncs, no necessita un narrador que faci d'intermediari entre el personatge i nosaltres, ni és un monòleg interior —la ment sense control del personatge— sinó que són les paraules d'un home que se sincera davant nostre. La manera com Barnes dur a terme aquesta tècnica és extraordinària.

Però aquests records —segona característica— són lluny de ser inequívocs perquè el personatge reconeix que el que diu no és altra cosa que «la interpretació que vaig fer en el seu moment d'allò que estava succeint aleshores» (p. 50). I això exigeix un lector que no només incorpori informacions sinó que, a més, les valori. Barnes en parla com l'aplicació a una vida privada del relatiu valor dels testimonis amb què els historiadors —ell i el protagonista ho són— reconstrueixen el passat. Excel·lent.

Una tercera característica —des del meu punt de vista, la més important— es basa en el tipus de persona que és el protagonista, el qual no furga en el passat perquè temi alguna cosa, sinó perquè el preocupa el valor moral del que ha fet. No hi ha cap idealització del personatge —«mediocre a la universitat i a la feina; mediocre en l'amistat, la lleialtat, l'amor; mediocre, sens dubte, en el sexe» (p. 108)— i per això la seva reflexió té una singular credibilitat. El del protagonista és un univers moral i, a més, enriquit per les referències als filòsofs i poetes amb què s'ha format i estima.

D'altra banda —quarta característica— el personatge no és davant d'un tribunal i, per tant, no se cenyeix a les qüestions bàsiques per a aclarir els fets sinó que el seu discurs passa lliurement d'una qüestió a l'altra amb un joc d'associació d'idees brillant: fa atractiva —el contrari de feixuga— la lectura, es demora en situacions amb les quals Harold Pinter hauria pogut fer mitja dotzena d'obres, recrea l'Anglaterra dels seixanta i, sobretot, construeix un personatge excel·lent. En definitiva el que fa Barnes amb aquests records no és parlar d'una vida —la del protagonista— sinó de la vida i, com diu Webster, «hi havia altres tipus de literatura (la teòrica, l'autoreferencial, la lacrimògenament autobiogràfica), però tan sols eren palles mentals» (p. 23). Barnes, però, quan intenta introduir un enigma en la novel·la i, pitjor, quan el resol, sembla no creure amb tant entusiasme en el valor estrictament literari del que és essencial del seu text. Llàstima.»

RAMON PLA I ARXÉ. «El record com a matèria narrativa». El Temps. Núm. 1499. 5|3|2013. P. 57.

cobertures: papus de xicoia

[Font: Salvador Macip. Semblances. BloGuejat. 6|4|2012]

______________________

P.S.: La coberta de The Sense of an Ending és de la Suzanne Dean, any 2011.

Vegeu també: Suzanne Dean: the secret to a good book cover. The Telegraph. 2|12|2011.

La coberta de La dona veloç la signa Antònia Arrom (de l'estudi de disseny gràfic Dandèlia), l'any 2012. Dandelion és, curiosament, la paraula anglesa per dir dent de lleó (la forma més estesa per referir-nos a la xicoia en catalanesca llengua), segons acabo de saber.

Taraxacum officinale

Cat.: Xicoia (o  dent de lleó, camaroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó, xicoira de burro).

Esp.: Achicoria amarga (o diente de león, meacamas).

Eng.: Dandelion.

Fr.: Dent-de-lion.