dimecres, 4 de maig de 2016

escriure seriosament


OPINIÓ
Obiols aconsella
En català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, deia l’escriptor
MANUEL BAIXAULI
ELPAÍS. 6 ABR 2016

Ara fa dos mesos, l’editor Quim Torra publicava, a la revista Núvol, l’article intitulat Vint normes per a escriure bé (segons Armand Obiols), on destriava, de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Obiols, vint consells que aquest, parella i exigent lector dels seus manuscrits, li feia. De l’article, en vaig tindre notícia pels crítics comentaris —to de conyeta, indignació destil·lada— que van proliferar a Twitter. Havent llegit els consells d’Obiols, em van semblar no sols intel·ligents, sinó també d’una enlluernadora vigència, com acabats de pensar. Eren, això sí, explosius, d’una contundència no apta per a escriptors de pell fina. “En català —diu, per exemple— només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní. L’únic que et poden ensenyar a Barcelona és de fer el ridícul”.
La generalització, és clar, resulta injusta. No oblidem, però, que es tracta d’una opinió especialment lliure, no publicada, expressada en un paper de caràcter personal. Tanmateix, qui negarà que a Barcelona, com a altres capitals, hi ha una colla endogàmica, més o menys esnob, més o menys sectària, practicant del “jo et pose cremeta, tu em poses cremeta” entre ells, un club de la conyeta que mira de reüll qui no hi combrega i que —i això és el més important— no escriu “seriosament”. Què vol dir, escriure seriosament? No tenim a mà l’Obiols perquè ens ho precise, però estic segur que escriure seriosament no pot ser, de cap manera, redactar llibres on l’autor ens vol fer gràcia a cada paràgraf.
Són avorridíssims, aquests llibres, i el lector, mentre es planteja a cada pàgina abandonar-los, té la sensació d’assistir a una reunió on tothom riu mentre ell no acaba d’esbrinar de què. L’enginy, que condimenta Twitter o una tertúlia davant d’unes cerveses, no basta per a fer literatura. La ironia, l’humor, són higiènics, i els mediterranis en tenim tirada. Cert. No confonem, però, la ironia amb la conyeta superficial. Benvinguts siguen un Bernhard, un Kafka, un Cervantes, un Rabelais, un Swift, un Céline, un Beckett, la ironia —i la mala llet— dels quals apunta als problemes essencials de l’existència.
La vida és massa curta per a cremar-la amb romanços intranscendents, que no van més enllà d’un aplec d’acudits. ¿El problema rau a viure a Barcelona —o a una altra capital—, i no en “un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari”, o això és, només, una metàfora? Pensem-hi. Mentrestant, podem llegir un altre consell d’Obiols a Rodoreda: “No has d’escriure perquè quatre desgraciats et diguin: ‘Caram, caram!’. Així escriuen el 99% dels que escriuen en català (i castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir encara d’aquí cent anys com si els acabessis d’escriure”. Amén.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada