dimecres, 11 de maig de 2016

ni per a falcar taules


«Ens agraden els rankings. Això és així. Del que siga, a més. Qualsevol matèria exposada en pòdium funciona com a imant del nostre interés. I si hi ha una víctima especialment susceptible de ser ordenada i reordenada, classificada i ponderada, eixa és la literatura. Altra cosa és el criteri amb què s’elaboren els susdits llistats, i la disparitat d’opinions que acostumen a exhibir. Afortunadament. No obstant això, hi ha una excepció notable. Una obra que gaudix de consens mundial en la seua catalogació. Un llibre en l’opinió sobre el qual tothom coincidix: el més odiat de la història. I no hauria pogut eixir d’un altra ploma que no fóra la del mateix Hitler. Mein kampf, el manual dels horrors que assentà les bases del seu deliri exterminador és el mereixedor del nefast honor. Però, tot i ser el més odiat, en Alemanya se l’estan rifant. Acomplits els 70 anys de la mort del dictador, i expirats els seus drets d’autor, la bíblia nazi ha sigut reeditada després d’haver estat vedada des de la Segona Guerra Mundial. Això sí, en versió comentada i ampliada; que és ni més ni menys la fórmula que han trobat els historiadors per a burlar la prohibició de publicar qualsevol text que incite a l’odi. El resultat són tres edicions esgotades i 24.000 exemplars venuts en dos mesos. Sembla que, de nou, l’amor i l’odi van de la mà. O potser seria més apropiat parlar directament de morbo.
Siga com siga, el pamflet racista és per molts mèrits el llibre més odiat de l’univers, així en general. Però a banda d’eixe, cadascú de nosaltres n’odiem un a nivell particular. A tothom li esmussa algun autor. Tots tenim criant teranyines un llibre que mai no podrem acabar per molt que ho intentem, o algun altre que ens provoca arcades perquè associem el moment de la seua lectura a una mala experiència viscuda. Hui preguntem a 9 escriptors valencians pel seu.

Manuel Baixauli
«No deteste cap llibre en especial, però sí un tipus de llibre en general: aquell que em tracta d'estúpid. Aquell que, com a lector, m'insulta. És a dir: aquell en què l'autor ho explica tot: què pensa el protagonista, què sent cada personatge, què hem d'interpretar... Aquell, ple de clixés, en què l'autor no deixa buits, ni ombres, ni cap espai ambigu per a la creativitat i la intel·ligència del lector. Aquest defecte el tenen el 90% d'allò que anomenem best-sellers. Deteste els best-sellers, la mala literatura. L'últim que vaig llegir, i que vaig abandonar a la meitat va ser ‘L’ombra del vent’, de Carlos Ruiz Zafón.»

Carmen Amoraga
«Jo no puc amb ‘Sinuhé, l’egipci’ de Mika Waltari. I em sap molt greu perquè no és culpa ni de Sinuhé ni de Waltari però l’associe a un molt mal moment: mentre estava llegint-lo no em van renovar el contracte en un periòdic en què treballava i se’m va travessar. Després van tornar a contractar-me en el mateix mitjà i vaig  tractar de llegir-lo de nou però res... Ho he intentat un parell de vegades més, però mai no l’he pogut acabar.»

Joan Francesc Mira
«Doncs dóna la casualitat que tres o quatre dels llibres que més em carreguen estan signats per alemanys: Musil, Goethe i, prioritàriament, Nietzsche. ‘La gaia ciència’ està ple de gracietes i disbarats però, sobretot, no puc amb ‘Així parlà Zaratustra’. La seua teorització em resulta insuportable i avorridíssima. Quan els alemanys es posen a fer filosofia a través de la narrativa són molt pesats.»

Ferran Torrent
«Més que llibres concrets, jo parlaria d’autors. I depén també de l’època en què els llija. Amb el temps m’he tornat molt més exigent. Vaig tractar de rellegir fa poc un parell de llibres de Frederick Forsyth, que en el seu moment em van agradar, i no vaig poder. I també recorde que em va tirar molt arrere ‘Las autonosuyas’ de Vizcaíno Casas. El vaig fullejar per curiositat, perquè ja sabia que no anava a agradar-me. I, en efecte: allò era tan obvi, tan populista, tan demagog...»

 Raquel Ricart
«M’ha fet sempre una mandra tan grossa com el llibre, això d’haver de viure un dia dins el cap i els pensaments d’aquell senyor, Leopold Bloom. De jove no vaig poder acabar ‘Retrat de l’artista adolescent’ de James Joyce, i amb ‘Ulisses’ ni ho vaig intentar. De manera que admet, humilment, que no he llegit la novel·la qualificada com la millor del segle XX. Això però, ho hauran dit uns altres senyors, ben segur.»

Martí Domínguez
«Em desagraden d'allò més els llibres de Federico Jiménez Losantos, Alfonso Ussía, César Vidal, Pío Moa, etc., que a més a més omplin els prestatges d'El Corte Inglés. Crec que tota aquesta tropa carpetovetònica ha estat nefasta per a la concòrdia i la salut de la nostra democràcia, per la seua incapacitat d'establir ponts amb opinions contràries i per l'alarmisme social que han produït. Al meu parer, gran part dels problemes actuals d'Espanya són conseqüència de la Brunete mediàtica, on s'hi podrien incloure molts altres noms, al meu parer del tot infames.»
  
Anna Moner
«’Mujeres preclaras’ de Boccaccio. És un conjunt de biografies de dones que trobe molt misogin. Es descriuen les vides de més de 100 dones, reals o fictícies, que destaquen en algun camp ‘malgrat ser dones’. Està clar que no es pot jutjar des de la perspectiva actual un llibre que va ser escrit en el segle XIV, però tot i això no puc evitar molestar-me cada vegada que el fullege.»

Xavier Aliaga
«Jo no sóc capaç d'odiar un llibre, però vaig abandonar 'L'ombra del vent', de Carlos Ruiz Zafón, perquè em semblava un artifici molt pirotècnic, aparentment molt bonic i humanista, però molt buit en realitat, un best-seller prefabricat, amb molts trucs de manual de guionista de Hollywood. Però el llibre que m'ha posat de més mal humor amb molta diferència és 'El codi Da Vinci', de Dan Brown. Me'l vaig acabar, però el final em semblà trampós i, molt pitjor, covard, molt fora de les expectatives generades pel que fa a posar en qüestió l'Església i alguns dels seus pilars sectaris. A anys llum dels llibres d'Umberto Eco. Seria un bon exemple del contrast best seller buit vs. best seller de qualitat.»

Josep Piera
«Jo no he odiat mai cap llibre perquè pense que de tots, fins i tot del més dolent, se’n pot aprendre alguna cosa. Però si a algun li he tingut mania durant molts anys, ha sigut al Quixot. Me’l van posar de lectura obligatòria al col·legi quan només tenia 10 anys. L’havíem de llegir en veu alta, i si fallaves o et despistaves et castigaven. Molts anys després, d’adult, vaig decidir que havia de superar el meu trauma i em vaig reconciliar amb ell.»

I esta és la particular foguera llibretera del corral valencià, alimentada no per barbers ni retors sinó pels qui més habitualment són requerits com a prescriptors literaris. Perquè tan bon prescriptor és qui recomana llibres com qui en desaconsella.» 

«Ni per a falcar taules. Els llibres no recomanats dels escriptors valencians». Ana Valls. Valenciaplaza. 17|3|2016.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada