un dels millors escriptors anglesos vius

«A aquestes alçades, vull dir passats gairebé trenta anys d’ençà la publicació d’El lloro de Flaubert, ja ningú no pensa que Julian Barnes sigui un agent provocador de les lletres angleses o el primer postmodern d’aquella literatura insular que sempre sospita dels experiments que puguin arribar de l’altra banda del Canal. Nominat tres vegades pel Booker Prize, quan finalment li van atorgar el 2011 la sensació va ser que premiaven la trajectòria d’un dels millors, sinó el millor, entre els escriptors anglesos vius.

Com es va constatar en la seva «Conversa a La Pedrera», el 26 de novembre passat, aquesta trajectòria de Barnes ha generat una llista tan considerable de conceptes i d’adjectius que s’associen al seu nom que una conversa d’hora i mitja només dona per un aperitiu. Són una dotzena de novel·les, tres volums de narració curta i una incomptable quantitat d’assaigs. Deixant a banda altres minúcies (traduccions, novel·les negres amb pseudònim, articles breus, crítica de cuina) s’ha acumulat el suficient per dir que Barnes evoca un univers d’indagació emocional entregat amb una prosa elegant i una contenció exemplar que explora les passions de tota la vida (amor i lleialtat, sexe i fidelitat) amb la mateixa aparent candidesa amb què s’afronta a les perplexitats que provoquen els sospitosos habituals (la memòria personal, la història col·lectiva) i els enigmes que ho presideixen tot (Déu i el temps, la mort i la pèrdua). La gràcia és que aquestes abstraccions majúscules agafen forma mitjançant personatges plens de mancances o es presenten per sorpresa tot comentant un llibre de receptes de cuina o ressonen al fons d’un erudit repàs de la vintena de traduccions a l’anglès de Madame Bovary. Barnes compleix sempre amb la primera obligació d’un narrador que és la de convertir tot el que toca en una història.»

Miquel Berga. «Amb Barnes a la Pedrera». L’Avenç, núm. 386, 2013. P. 4-5.