dilluns, 28 de novembre de 2016

comarquinal és el poble del costat


Hem demanat als tres finalistes del premi Crexells 2014 que ens triessin una novel·la del palmarès d’aquest premi que els agradés especialment. Pep Coll ens invita a reviure la seva primera lectura de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Aquí sota en podeu llegir la ressenya.

“Tot just el tren ha sortit de les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum”. No vaig llegir la premiada novel·la de Miquel Llor fins a l’edat de 26 anys i, el mateix que la frase d’entrada, la lectura em va produir “un canvi sobtat de la llum”. Vaig tenir la sensació que la travessa del meu túnel de Collat Negre s’havia allargassat més de 20 anys: escola primària al poble en una llegua estranya, batxillerat entre sotanes de capellans i estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona en un moment en què a cada classe canviaves d’escola filosòfica: escolàstica, marxisme , estructuralisme , psicoanàlisi filosofia del llenguatge, o la barreja de tot plegat. Un batibull d’idees i de sistemes filosòfics que no ajudava gaire a aclarir-te les idees.
De la mà d’aquesta noia barcelonina, de bellesa sense gaire esclat, a qui son pare havia infós el gust per les coses inútils, vaig tenir accés al país de la literatura catalana, per a mi fins llavors desconegut. Un món poblat de persones que parlaven en la llengua de fora de l’escola, i que, tot i ser personatges de ficció, semblaven de carn i ossos i vivien en un món més real que el dels tractats de filosofia. Personatges com mossèn Ferro vell, un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja amb les sabates mal cordades, l’home que amb paciència ha sabut organitzar un dels museus mes valuosos del país; o la Teresa, un verge de quaranta anys, corsecada per l’enveja; o l’hereu Muntanyola, desmemoriat com tots els homes. Aquesta mena de gent, tot i haver viscut de mentida més quaranta anys enrere, me’ls trobava tot sovint pel carrer en aquells anys esperançadors de la transició política.
La Laura em va presentar la seva mare, la Mila, una ermitana de principis del segle XX que també havia acabat abandonant el marit i la muntanya. I gràcies a les dues vaig conèixer l’Ana Ozores de Vetusta, la Nora d’Ibsen i finalment, l’Emma Bovary, la gran mare literària de totes aquestes dones especialment inquietes, ben vives encara avui, per bé que alguns pensen que a casa nostra es van extingir amb la més petita de les Ramones de la Montserrat Roig. El món boirós, clerical i tancat de Comarquinal va ser sense dubte, el que més em va impactar de la història. Durant molts anys vaig identificar-lo en l’ambient de la ciutat de Lleida. Més tard vaig comprendre que no cal que es tracti d’una ciutat petita o mitjana, ni que hi escassegi la boira o les capelletes de sants a cada cantonada, que el provincianisme de comarquinal també es pot respirar a Barcelona, a qualsevol ciutat dels EUA.

Pep Coll. Laura a la ciutat dels sants. Núvol. 13|6|2014.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada