Bona tarda a tothom. Adreço una salutació ben càlida als membres de l'Acadèmia Sueca i a tots els distingits convidats presents aquesta nit.
Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però sisplau sapigueu que hi sóc definitivament en esperit, i que em sento molt honrat d'estar rebent un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el premi Nobel de literatura és una cosa que mai podria haver imaginat o vist venir. Des de molt petit he llegit i fet meves les obres d'escriptors que van ser dignes d'aquesta distinció: Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway. Aquests gegants de la literatura que s'ensenyen a les aules, s'allotgen a les biblioteques de tot el món i se'n parla en un to reverent sempre m'han causat una impressió profunda. Unir-me ara a una llista amb aquests noms és una cosa per a la qual no tinc paraules.
No sé si aquests homes i dones alguna vegada van aspirar a rebre el Nobel, però suposo que qualsevol persona del món que escriu un llibre o un poema o una obra de teatre pot albergar aquest somni secret molt endins. Probablement enterrat en un lloc tan profund que ni tan sols saben que hi és.
Si mai algú m'hagués dit que tenia una mínima opció de guanyar el premi Nobel, jo hauria pensat que tenia les mateixes possibilitats de guanyar-lo que de trepitjar la lluna. De fet, durant l'any en què vaig néixer i fins tres anys després, no hi va haver ningú al món que es considerés prou bo per guanyar aquest premi.
Jo estava de gira quan vaig rebre una notícia tan sorprenent, i vaig trigar uns quants minuts a processar-la. Vaig pensar en William Shakespeare, la gran figura literària. Crec que ell es veia a si mateix com a dramaturg. La idea que estava escrivint literatura no li devia entrar al cap. Les seves paraules van ser escrites per a l'escena. Estaven dstinades a ser dites, no pas llegides. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava coses com ara: "Qui seran els actors adequats per a aquests papers?" "Com hauria de ser l'escenografia?" "Realment vull que passi a Dinamarca?" La seva visió i ambició creativa eren indubtables, però també tenia assumptes més mundans a considerar i tractar. "Tenim prou finançament?" "Hi ha bons seients per als meus patrocinadors?" "On podrem aconseguir un crani humà?" Crec que la cosa més llunyana de la ment de Shakespeare era la pregunta: "És això literatura?"
Quan vaig començar a escriure cançons d'adolescent, i fins i tot quan vaig començar a aconseguir cert renom, les meves aspiracions per a les cançons que feia no anaven gaire enllà. Vaig pensar que podien ser escoltades a les cafeteries o bars, potser més tard a llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, potser podia imaginar que arribaria a fer-ne un disc i que les meves cançons s'escoltarien a la ràdio. Aquest era realment el gran premi, per a mi. Fer discos i sonar a la ràdio significava arribar a una gran audiència i poder seguir fent el que m'havia proposat fer.
Bé, he estat fent durant molt temps el que em vaig proposar fer. He fet dotzenes de discos i he fet milers de concerts a tot el món. Però són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Sembla que han trobat un lloc en la vida de moltes persones de moltes cultures diferents, i estic molt agraït per això.
Però hi ha una cosa que he de dir. Com a intèrpret he actuat per a 50.000 persones i he actuat per a 50 persones, i puc dir que és més difícil cantar per a 50 persones. Cinquanta mil persones tenen una personalitat única; però cinquanta, no. Cada persona té una identitat a part, un món en si mateixa. Poden percebre les coses amb més claredat. Posen a prova la teva honestedat i la profunditat del teu talent. Que el comitè del Nobel estigui format per poca gent és una dada que no se m'escapa.
Però, com Shakespeare, jo també estic ocupat sovint en els meus esforços creatius i en els aspectes mundans de la vida. "Quins són els millors músics per a aquestes cançons?" "Estic gravant a l'estudi correcte?" "Té aquesta cançó el to que ha de tenir?" Hi ha coses que no canvien ni en 400 anys.
Ni un sol cop he tingut temps per preguntar-me: "Les meves cançons són literatura?"
Així que dono les gràcies a l'Acadèmia Sueca per haver trobar el temps per plantejar-se aquesta pregunta, i, en segon lloc, per haver-hi donat una resposta tan meravellosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada