aprendre de lletra

 

«Seia als peus de la mare i mirava com bevia cafè i fumava amb un llibre a la falda. M'intrigava la seva concentració. Tot i que encara no anava a l'escola bressol, m'agradava mirar els seus llibres, tocar les pàgines i aixecar el paper de ceba dels frontispicis. Volia saber què hi havia a dins, què captava tant la seva atenció. Quan la mare va descobrir que havia amagat sota el coixí el volum porpra d'El llibre dels màrtirs de Foxe amb l'esperança d'absorbir-ne el significat, em va fer seure i va començar el procés laboriós d'ensenyar-me a llegir. Amb molt d'esforç vam passar de la Mare Oca al Doctor Seuss. Quan en vaig saber prou, vaig poder instal·lar-me amb ella al sofà: la mare llegia Les sandàlies del pescador i jo Les sabatetes vermelles.

Estava enamorada dels llibres. Volia llegir-me'ls tots i el que llegia em provocava noves dèries: anar-me'n  a l'Àfrica i posar-me al servei d'Albert Schweitzer o, amb una gorra d'os rentador i una polvorera de banya, defensar la gent com feia en Davy Crockett. Escalar els cims de l'Himàlaia i viure en una cova pregant i pregant perquè la terra no parés de girar. Però la necessitat d'expressar-me era el desig més fort, i els germans van ser els meus primers còmplices en el cultiu de la imaginació. Escoltaven els meus contes, actuaven a les meves obres i lluitaven a les meves guerres. Amb ells al costat, tot semblava possible.»

Patti Smith. Uns marrecs. Traducció de Martí Sales. Club editor, 2022. P. 12.

a la biblioteca de pessoa

Aquí trobo els arxivers de la Casa Fernando Pessoa, on m'han convidat a passar una estona a la biblioteca personal de l'estimat poeta. Em donen guants blancs perquè pugui examinar alguns dels seus llibres preferits. Hi ha novel·la policíaca, la poesia completa de William Blake i Walt Whitman, els volums preciosos de Les flors del mal, les Il·luminacions i les rondalles d'Oscar Wilde. Llibres que semblen una finestra més íntima cap a Pessoa que no la pròpia escriptura, perquè tenia molts personatges que escrivien amb noms diferents, però va ser el mateix Pessoa qui va comprar i estimar aquests llibres. Una petita descoberta que em deixa intrigada. L'escriptor desenvolupa personatges independents que viuen la seva pròpia vida i escriuen sota el seu propi nom, no menys de setanta-cinc, cadascun amb barret i abric propis. ¿Com podem saber quin és el Pessoa de debò? La resposta la tenim al davant: en els seus llibres, una biblioteca personal perfectament conservada.

Patti Smith. L'any del mico. Traducció de Martí Sales. Club editor, 2020. P. 114.

la importància de les biblioteques

Entesos, era octubre, Seattle, [...] i m'havien cridat per fer una xerrada sobre la importància de les biblioteques.

[...] Davant d'una sala plena de gom a gom, vaig pensar que seria millor fer un recorregut personal i parlar de la importància d'una biblioteca per a una nena de nou anys, lletraferida, que viu en una comunitat rural del sud de Nova Jersey, un lloc amb dèficit cultural, sense ni una llibreria, però per sort, amb una petita biblioteca a tres quilòmetres de casa.

Vaig parlar de tot el que significaven els llibres per a mi i dels dissabtes que anava a la biblioteca i triava els llibres de la setmana. Un matí de finals de tardor, malgrat els núvols amenaçadors, vaig abrigar-me i vaig fer el camí de sempre, pels camps de presseguers, la granja de porcs i la pista de gel fins al trencall de la carretera que duia a la nostra única biblioteca. La visió de tants llibres sempre m'esverava, rengleres i rengleres de llibres amb els lloms multicolors. Aquell dia vaig passar-me una quantitat de temps desorbitada triant llibres, amb el cel que amenaçava cada vegada més. Al principi no em preocupava perquè tenia les cames llargues i caminava de pressa, fins que va quedar clar que no hi hauria manera d'evitar la tempesta imminent. L'aire s'havia refredat, feia més vent, va començar a ploure a ràfegues i tot seguit a pedregar. Em vaig ficar els llibres sota l'abric per protegir-los, el camí era llarg; vaig trepitjar tolls i vaig notar com l'aigua gelada se'm ficava als mitjons. Quan per fi vaig arribar a casa, la mare va sacsejar el cap amb exasperació comprensiva, em va preparar un bany calent i em va fer anar al llit. En vaig sortir amb bronquitis i vaig perdre uns quants dies d'escola. Però havia valgut la pena perquè tenia els llibres que volia, entre ells El Tik-Tok d'Oz i El gos de Flandes. Llibres meravellosos que llegia i rellegia, i que només tenia a l'abast gràcies a la biblioteca. Mentre explicava aquesta anècdota, vaig notar que unes quantes persones del públic havien tret el mocador, reconeixent-se d'alguna manera en aquella noieta fascinada pels llibres.

 Patti Smith. L'any del mico. Traducció de Martí Sales. Club editor, 2020. P. 146-148.

discurs a l'acadèmia

Bona tarda a tothom. Adreço una salutació ben càlida als membres de l'Acadèmia Sueca i a tots els distingits convidats presents aquesta nit.

Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però sisplau sapigueu que hi sóc definitivament en esperit, i que em sento molt honrat d'estar rebent un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el premi Nobel de literatura és una cosa que mai podria haver imaginat o vist venir. Des de molt petit he llegit i fet meves les obres d'escriptors que van ser dignes d'aquesta distinció: Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway. Aquests gegants de la literatura que s'ensenyen a les aules, s'allotgen a les biblioteques de tot el món i se'n parla en un to reverent sempre m'han causat una impressió profunda. Unir-me ara a una llista amb aquests noms és una cosa per a la qual no tinc paraules.

No sé si aquests homes i dones alguna vegada van aspirar a rebre el Nobel, però suposo que qualsevol persona del món que escriu un llibre o un poema o una obra de teatre pot albergar aquest somni secret molt endins. Probablement enterrat en un lloc tan profund que ni tan sols saben que hi és.

Si mai algú m'hagués dit que tenia una mínima opció de guanyar el premi Nobel, jo hauria pensat que tenia les mateixes possibilitats de guanyar-lo que de trepitjar la lluna. De fet, durant l'any en què vaig néixer i fins tres anys després, no hi va haver ningú al món que es considerés prou bo per guanyar aquest premi.  

Jo estava de gira quan vaig rebre una notícia tan sorprenent, i vaig trigar uns quants minuts a processar-la. Vaig pensar en William Shakespeare, la gran figura literària. Crec que ell es veia a si mateix com a dramaturg. La idea que estava escrivint literatura no li devia entrar al cap. Les seves paraules van ser escrites per a l'escena. Estaven dstinades a ser dites, no pas llegides. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava coses com ara: "Qui seran els actors adequats per a aquests papers?" "Com hauria de ser l'escenografia?" "Realment vull que passi a Dinamarca?" La seva visió i ambició creativa eren indubtables, però també tenia assumptes més mundans a considerar i tractar. "Tenim prou finançament?" "Hi ha bons seients per als meus patrocinadors?" "On podrem aconseguir un crani humà?" Crec que la cosa més llunyana de la ment de Shakespeare era la pregunta: "És això literatura?"

Quan vaig començar a escriure cançons d'adolescent, i fins i tot quan vaig començar a aconseguir cert renom, les meves aspiracions per a les cançons que feia no anaven gaire enllà. Vaig pensar que podien ser escoltades a les cafeteries o bars, potser més tard a llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, potser podia imaginar que arribaria a fer-ne un disc i que les meves cançons s'escoltarien a la ràdio. Aquest era realment el gran premi, per a mi. Fer discos i sonar a la ràdio significava arribar a una gran audiència i poder seguir fent el que m'havia proposat fer.

Bé, he estat fent durant molt temps el que em vaig proposar fer. He fet dotzenes de discos i he fet milers de concerts a tot el món. Però són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Sembla que han trobat un lloc en la vida de moltes persones de moltes cultures diferents, i estic molt agraït per això.

Però hi ha una cosa que he de dir. Com a intèrpret he actuat per a 50.000 persones i he actuat per a 50 persones, i puc dir que és més difícil cantar per a 50 persones. Cinquanta mil persones tenen una personalitat única; però cinquanta, no. Cada persona té una identitat a part, un món en si mateixa. Poden percebre les coses amb més claredat. Posen a prova la teva honestedat i la profunditat del teu talent. Que el comitè del Nobel estigui format per poca gent és una dada que no se m'escapa.

Però, com Shakespeare, jo també estic ocupat sovint en els meus esforços creatius i en els aspectes mundans de la vida. "Quins són els millors músics per a aquestes cançons?" "Estic gravant a l'estudi correcte?" "Té aquesta cançó el to que ha de tenir?" Hi ha coses que no canvien ni en 400 anys.

Ni un sol cop he tingut temps per preguntar-me: "Les meves cançons són literatura?"

Així que dono les gràcies a l'Acadèmia Sueca per haver trobar el temps per plantejar-se aquesta pregunta, i, en segon lloc, per haver-hi donat una resposta tan meravellosa.

Els meus millors desitjos per a tots,

Bob Dylan

Bob Dylan: «No m'he preguntat mai si les meves cançons són literatura». Catorze. 12|12|2016.

el prestatge ideal

Llegir ens retrata, vet-ho aquí. Per això la Thessaly La Force ha demanat a uns quants creadors allò de quins són el llibres més importants de la teva vida? i la Jane Mount s'ha cuidat de dibuixar -a cop de lloms- el prestatge ideal de cadascun d'ells.

Aquest seria el de la Patti Smith, per exemple.

[Font: Maria Popova. My Ideal Bookshelf: Portraits of Famous Creators Through the Spines of Their Favorites Books. A: Brainpickings.]