diumenge, 15 de gener de 2017

de quan robava llibres a parís


També jo vaig tenir divuit anys i vaig anar a París amb el meu nòvio. El complicat va ser la tornada i Cuixà, la solució. La sortida de Barcelona la vaig fer amb la Montserrat Roig. Els nostres pares s’havien trucat —es coneixien poquet, de lluny— i del fet que ells eren bones persones en deduïen que nosaltres érem bones nenes. Els nòvios respectius ens esperaven a la frontera.
A partir d’aquí, cada parella va anar pel seu compte, ja que fer autoestop de quatre en quatre era poc eficaç. París em semblà meravellós. Amb la Montserrat ens vèiem de tant en tant. Ella em presentava gent, volia que em pintés un pintor dit Valls, que cantés, que lluís d’alguna manera. Jo, en canvi, em dedicava a vagarejar pels carrers —descobrint que la gent del món era molt variada—, a llegir —llegia molt— i a robar llibres.
No robava sols per a mi. A l’hotelet de la rue Malebranche, a prop del Panteó, al Quartier Latin, on m’allotjava amb la meva parella, un hotelet de catifes dubtoses i de lavabos a l’escala, encara més dubtosos, s’hi estava un grup de cinc nois madrilenys, coneguts del meu xicot. Com que jo era l’única noia que tenien a prop, gaudia d’una certa ascendència sobre ells, sobretot a l’hora d’apaivagar petits conflictes entre uns i altres. Això, després d’haver estat admesa per la recepcionista el primer dia amb males maneres. Ella em dirigí una mena de lladrucs, dels quals vaig poder entendre que em deia que jo era menor d’edat. Però tenia 18 anys, què caram!  Un cop aclarits els comptes de les dates, passaport en mà, i franquejada l’entrada, tot van ser somriures i amabilitats. Quan visitàvem alguna llibreria de les que tenien expositors a fora, els madrilenys despertaven la malfiança dels llibreters, que no els perdien de vista. Mentrestant jo entrava a l’interior amb una d’aquelles grans senalles —tan corrents a l’època— i un jersei a dins. Anava agafant els llibres que m’havien encarregat. També havia practicat amb els expositors. Recordo una clocharde que, des de terra estant, m’avisava del moment oportú per endur-me el llibre desitjat.
He de dir que treballava una mica. De 6 a 9 del matí treia la pols als despatxos de l’Eléctricité de France. Bé, no tota l’estona, perquè buidava els cendrers i passava el drap pertot ben de pressa i em quedava temps per llegir. El meu nòvio feia un horari més normal etiquetant material al magatzem d’una llibreria. Però jo matinava. Entre 5 i 6 del matí en el període de tres mesos i escaig vaig presenciar al metro de París tres atacs d’epilèpsia. No n’havia vist mai cap abans. Els companys de la brigada de neteja eren gent gran, tots afectuosos i amb cara d’haver patit: eren espanyols exiliats. No n’havia conegut ni un abans. Ara bé, el cap de la brigada era un francès mala peça: l’últim dia, quan havia de cobrar al seu despatx, se’m va llançar a sobre per haver-li dit que no volia anar a passejar al Bois de Bologne, com ell em proposava. Els meus crits i puntades foren efectius. Per la por d’ell a l’escàndol, vaig poder cobrar i marxar. En canvi, recordo de bon grat el dia que un jove grec de cabells negres amb rínxols grossos, ulls verd clar i nas recte, un grec ideal, va seure al mateix banc on jo estava, el que hi ha sota el monument de L’Odéon. Em convidà al seu estudi. Era artista, deia. Jo li vaig dir que estava esperant el meu nòvio. “Dommage!”, llàstima, digué. Me’l devia mirar amb bona cara perquè s’acostà, em féu un petó substanciós i marxà.
No hauria canviat el meu vagareig per la labor molt més profitosa que feia la Montserrat: seguir un curs de formació per a militants comunistes. També hi havia en Pau Maragall i no sé qui més (el feien amb l’Azcárate!). Jo ja havia passat per l’adoctrinament amb el “Después de Franco, ¿qué?” de Santiago Carrillo i ja havia espatllat la possibilitat de seguir. Però aclarir aquest punt seria entrar en el de la meva formació política i, per tant, allunyar-me de la meva crònica com a lladre de llibres, que és el que em va conduir fins a Cuixà.
En comptes d’especular sobre la necessitat de la vaga general política, m’estimava més topar-me amb la gent. Com aquell dia que estàvem berenant el meu xicot i jo en un quai del Sena, en front de Notre Dame, amb les estovalles parades a terra i de cop se’ns acostà un argelià amenaçant-nos amb una navalla oberta. Li allargàrem una cigarreta Gitanes, després una mica de baguet amb Camembert, un got de vi… Ell s’assegué a terra amb nosaltres. Era un obrer de la Renault. Feia cinc anys que enviava els diners a la seva dona, al poble. Ens ensenyà una foto petita, molt gastada, molt tocada. Ella era una moreneta amb un vestit molt blanc. Ens ensenyà les mans d’ell, cremades per moltes bandes. S’apagava les cigarretes sobre la pell. El dolor físic tapava el dolor anímic —això vaig pensar. Estava desesperat, deia ell. Ens abraçava a tots dos i després de recollir les coses, vam seguir passejant tots tres abraçats una bona estona.
Freqüentava La Joie de Lire, una llibreria progressista on no tenia cap mèrit robar, perquè si et queien els llibres de sota el jersei, els dependents els recollien i els tornaven a l’estanteria sense dir res. També la llibreria del Ruedo Ibérico, on pagava els llibres per simpatia cap els meus companys de la brigada de neteja (com si ells se n’haguessin de beneficiar). Una altra que va inhibir el meu afany depredador va ser una llibreria d’art. Volia un llibre sobre l’expressionisme abstracte. Havia de conèixer aquest moviment. El llibre estava molt ben situat al costat de la porta. Però sonava música de Bach, L’Ofrena musical, em penso. La música em va corprendre. Vaig estar molta estona escoltant-la i al final vaig sortir amb les mans buides. ¿Coneixia aquell llibreter l’efecte Bach?
En el vagareig per llibreries i carrers acabava coneixent gent. A vegades m’acompanyaven fins a casa joves de Vietnam, Xina, Cuba… Tenia especial interès pels dels països prohibits. El que passa és que solien ser els col·locats o col·locades del règim, perquè els altres no podien viatjar. Dels llibres també triava els prohibits a Espanya —tret d’alguns d’art. Era ben fàcil; n’hi havia tants: literatura, història, sexe, política… El problema, doncs, va ser a l’hora de tornar: què en faríem, de tants llibres? Els vam posar en caixes. Vuit, deu, no recordo quantes. La part costeruda era la de passar la frontera sense que ens els requisessin. Se’m va encendre una llumeta: els monjos de Cuixà estaven trencant motllos, eren valents, combatius, solidaris, uns tipus collonuts. Vaig escriure a en Jordi Vila-Abadal. Els enviaríem les caixes de llibres.
Quan vam arribar a Cuixà, els llibres estaven desembalats i col·locats a unes estanteries. Jo em pensava que se’ls quedarien. Al cap i a la fi, els monjos ens havien allotjat un parell de dies, ens havien alimentat, havíem xerrat sota una lluna magnífica i sota la silueta del Canigó. Tenia la impressió que com més descreguts érem els visitants, més interès tenien per discutir. La qüestió respecte als llibres és que de cap manera tenien la intenció de quedar-se’ls. Els anirien donant de dos en dos als visitants dels caps de setmana amb la nostra adreça (la del meu xicot, que aviat seria la meva) per entregar-nos-els. Així no cridarien l’atenció a la guàrdia fronterera. Al moment de marxar vaig dir que aniríem a recollir algun llibre a l’estanteria per endur-nos-el nosaltres. Quan em dirigia a agafar-los, vaig observar que davant meu un monjo —no era en Jordi— corria amb un llibre a la mà que va dipositar a l’estanteria de pressa i corrents, de manera que va quedar molt sortit. Era el Kama-sutra.
Els visitants de Cuixà eren tants i tan amables, que en poc temps ens arribaren tots els llibres. No ens en va faltar ni un. Admirable, admirable del tot, després d’haver-ne robat tants.
Aquella tardor vaig llegir a Le Monde una nota de La Joie de Lire que demanava als clients que no robessin perquè els números no sortien. Em vaig sentir concernida. El que va truncar definitivament la meva carrera de lladre de llibres fou posar-me a treballar de redactora a una editorial.
Si posteriorment en alguna cosa m’he gastat els diners sense mirar gaire el preu, ha estat en llibres. Alguns exemplars els he comprat diverses vegades (un d’ells és, per exemple, La conciencia de Zeno, d’Italo Svevo). I els avatars de la vida m’han dut a perdre llibreries de milers d’exemplars. El meu xicot de París, que és el meu ex-marit Carlos Manzano, també ha fet una vida dedicada als llibres com a traductor d’obres cabdals de la literatura com, per exemple, els set volums d’À la recherche du temps perdu, tot Céline, Bassani… A mi no és que no em sabés greu desprendre’m dels llibres que deixava enrere, però primer de tot és la llibertat. I és que el saber no ocupa lloc, com diu la dita, però els llibres pesen molt.
Gràcies als que fóreu monjos de Cuixà l’any 66 i als amics visitants que vàreu contribuir a la nostra educació amb el vostre esforç i acolliment.
Record ofert als monjos que van refundar el monestir de Cuixà ara fa 50 anys i als seus amics.

Mercè Romaní. De quan robava llibres a París. Núvol. 5|1|2017.

*
LLegiu també:
Aquí, un altre que també robava a La joie de lire. Al final, la llibreria va fer fallida i el seu propietari, el senyor Maspero, es va suïcidar. No insinuo que hi hagi una relació causa-efecte, consti.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada