de casa al club: paraula de traductor

Hi ha novel·les que entretenen i novel·les que trasbalsen. Hi ha lectures d’estiu i lectures de tot l’any. Hi ha llibres gruixuts i novel·les potents de poques pàgines. Hi ha novel·les que fan sagnar i novel·les que fan sagnar però també cicatritzen. Hi ha novel·les que es deixen llegir sense esforç i novel·les que exigeixen concentració i intel·ligència. Hi ha novel·les que «t’atrapen des de la primera pàgina» i novel·les que, en la primera pàgina, sembla que et vulguin dissuadir de llegir-les si no estàs disposat a lliurar-t’hi de debò: «Alerta!», avisen, «no serà fàcil i, a més, et farà una mica de mal». Reparar els vius pertany a totes aquestes segones categories, és a dir, a les de les novel·les que se solen considerar menys comercials, i, malgrat tot, acaba de guanyar el Premi Llibreter 2015 a Altres literatures i en català ja va per la tercera edició.

Quan l’editora d’Angle, la Rosa Rey, a qui agraeixo l’encert i la confiança, em va trucar per proposar-me la traducció al català de Réparer les vivants, de Maylis de Kerangal, el primer que em va dir va ser que era una novel·la boníssima que a França havia guanyat molts premis i que s’havia instal·lat còmodament des de feia setmanes en la llista dels llibres més venuts. El segon que em va dir va ser una pregunta: «Vols que et digui de què va? Però no t’espantis, eh?» «No, i ara, si estic curat d’espants: digues.» «El tema són els trasplantaments, concretament un trasplantament de cor.» «Ah, molt bé.» «I a més a més tota la novel·la transcorre en vint-i-quatre hores.» No tan sols no em vaig espantar, sinó que ja em va semblar que la cosa prometia. Vaig demanar a l’editora que m’enviés l’original i, com que en aquell moment encara estava acabant d’enllestir una altra traducció, vaig tardar uns quants dies a posar-m’hi. O, més ben dit, a capbussar-m’hi.

I la capbussada va ser una picada de cap contra una onada dura i aspra, hostil i abrupta. Vaig llegir perplex aquell primer monòlit de text tres o quatre vegades abans de posar-me a traduir, desconcertat per tanta condensació en un paràgraf únic i baptismal, que vaig interpretar com una mena d’oda al cor d’en Simon Limbres. «Ah, ja», vaig pensar. «És un llibre amb pretensions, d’aquells que aspiren a canviar-te la vida; i jo aquí traduint a pèl, sense neoprè ni planxa de surf.» Però aquell impuls inicial ja no em va permetre de fer-me enrere i, quan me’n vaig poder adonar, ja lliscava i em deixava emportar per l’onada Kerangal, poderosa, envoltant, fascinant, violenta i reconfortant alhora. En més d’una ocasió, durant la travessia vaig trobar que el ritme que em marcava aquell batec universal em costava de seguir, que em faltava l’aire. Llavors feia una pausa i retrocedia. Llegia a poc a poc, respirant sense pressa, les últimes línies traduïdes, i procurava reprendre la cursa imparable cap a l’altra riba.

En la roda de premsa que va oferir al febrer a l’Institut Français de Barcelona per presentar la novel·la, Maylis de Kerangal va explicar que, durant el procés d’escriptura, s’havia imaginat una mena d’antena total, col·locada en una posició privilegiada, que captés simultàniament tots els diàlegs, totes les sensacions, tots els pensaments i els records dels personatges que encerclaven com un cor grec el cor d’en Simon Limbres, el protagonista veritable d’aquesta epopeia moderna, des de la mort cerebral fins a la vida bategant en un altre cos, el de la Claire, una traductora de cinquanta anys. Formar part del seguici per acomboiar l’òrgan majestuós en el trajecte de mort a vida és el que proposa indefugiblement Reparar els vius.

Una bomba de dispersió amb un clúster d’històries, impressions i psicologies, escrita amb un fi mecanisme de precisió que fa detonar cada paraula just quan cal, just quan ha de ferir, just quan ha de trasbalsar. La paraula com a projectil mil·limètric. Quan ens van presentar, l’autora em va preguntar si la traducció m’havia costat. Li vaig respondre que havia estat difícil però fàcil. Difícil perquè el text està teixit amb una minuciositat quirúrgica i això fa que l’original estigui ben blindat i no admeti alteracions o desviacions d’un traductor amb un excés de zel creatiu; però fàcil perquè ella escriu tan bé, amb una tria lèxica tan inequívoca, amb tan poc marge per a l’error d’interpretació, que al cap de cinquanta pàgines traduïdes no pots fer sinó rendir-te al seu talent i agrair-li que hagi escrit una peça tan miraculosament perfecta de forma.

Aquest mes Maylis de Kerangal ha tornat a Barcelona per recollir el Premi Llibreter 2015 a Altres literatures. El dia del lliurament, mentre dinàvem amb els editors, va sortir en la conversa el tema del títol, que prové d’una citació de l’obra de teatre Platònov, d’Anton Txèkhov, d’una pàgina fotocopiada que el coordinador del servei de trasplantaments té penjada a la porta del seu despatx com un mantra revivificador: «Que faire Nicolas?» «Enterrer les morts et réparer les vivants.» («Què hem de fer, Nicolas?» «Enterrar els morts i reparar els vius.») Aquesta versió (Entérrer les morts, réparer les vivants) és de Françoise Morvan i André Markowicz, que van traduir l’obra l’any 2000 per a la companyia Utopia. L’autora va explicar que de Platònov n’hi havia una altra traducció francesa. L’havia signada el 2003 el pintor, compositor, novel·lista i dramaturg d’origen iranià Serge Rezvani (Teheran, 1928), per encàrrec de Jacques Lassalle per a la Comédie Française. Si busquem el fragment en qüestió en la traducció de Rezvani, publicada per Actes Sud, llegirem això: «Il ne reste plus qu’à mettre les morts en terre… et autant que possible rafistoler les vivants!» («Ja només ens queda soterrar els morts… i, en la mesura que sigui possible, apedaçar els vius!») Per descomptat la tria lèxica és estètica i condiciona, i no puc evitar d’imaginar-me que si, en comptes de trobar la versió de Morvan i Markowicz, a Kerangal li hagués caigut a les mans la de Rezvani i ja no hagués buscat més, potser «Rafistoler les vivants» no hauria estat una opció de títol digna de consideració, perquè potser ni tan sols el fragment li hauria agradat prou per incloure’l en un punt estratègic de la novel·la. I llavors ara Reparar els vius no es titularia Reparar els vius, sinó «Desprivatització d’un cor», «Vint-i-quatre hores en la vida d’un cor de trasllat» o vés a saber com. En la roda de premsa al Born Centre Cultural, i també al vespre, en el discurs que va fer durant el lliurament del premi, l’escriptora va voler reconèixer, amb un èmfasi que l’honora, la feina dels seus traductors. Jo a ella també li vull agrair dues coses: 1) que hagi escrit aquesta meravella de novel·la, tant crua com delicada; i 2) que m’hagi ofert l’onada perfecta per surfejar sense neoprè ni planxa, només amb la ment i amb el teclat.