dilluns, 20 de febrer de 2017

principi de presumpció de consentiment


Els francesos es converteixen per llei en donants d’òrgans
Lara Bonilla
Ara
10|1|2017

Tots els ciutadans francesos són des d’aquest mes de gener donants d’òrgans per llei, si no és que expressen el contrari inscrivint-se en un registre específic en què han de deixar per escrit la seva negativa a donar els òrgans després de morts. La nova llei té per objectiu augmentar la donació d’òrgans i teixits, així com facilitar-ne el procés.
Fins ara la donació d’òrgans era un acte voluntari i la persona havia d’haver expressat prèviament el seu desig de donar i, si no, es consultava als familiars, que s’hi podien negar. La decisió, segons l’Agència Francesa de Biomedicina, s’ha pres “en nom de la solidaritat nacional”. “La llei diu que tots som donants d’òrgans i teixits si no és que s’ha expressat la negativa”, afegeix. És el que s’anomena “principi de presumpció de consentiment” o “ consentiment per defecte”. Abans de procedir al trasplantament, els metges hauran de consultar el Registre Nacional de Rebuig per comprovar que la persona morta no hi consta i que, per tant, no s’oposa al fet que els seus òrgans i teixits es facin servir en trasplantaments. En aquest registre, els francesos també poden especificar si s’oposen a donar tots o només alguns dels seus òrgans.
Itziar de Lecuona, investigadora de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, considera que la nova legislació francesa articula “amb garanties” la tensió “entre l’autonomia del pacient i el principi de solidaritat” perquè dona diverses fórmules per ser donant: “És interessant perquè pots triar en sentit negatiu: pots negar-te a ser donant per a fins terapèutics o per a fins científics o per a un òrgan en concret”. Segons De Lecuona, si el sistema “imposa” la càrrega de ser donant, també ha de permetre “ser egoista”. “Tu ets titular del teu cos. No estàs obligat a donar un òrgan i s’ha de poder dir que no”, afegeix. De Lecuona també destaca la importància que el registre de rebuig compleixi totes les garanties de confidencialitat i protecció de la intimitat “perquè el ciutadà que s’hi nega no estigui estigmatitzat”. L’experta valora positivament aquests canvis legislatius per augmentar la donació i veu amb bons ulls la possibilitat que aquí també s’implanti un registre de rebuig. “El que em sembla malament és que es fomentin altres pràctiques com la figura del bon samarità o la donació entre coneguts”, diu.
El sistema de donació d’òrgans català i espanyol també funciona mitjançant el principi de presumpció de consentiment, tot i que a la pràctica no s’aplica, ja que són els familiars qui, en última instància, donen el seu consentiment. “Tot i que la persona tingui el carnet de donant, si la família diu que no és que no perquè a part del seu consentiment necessitem validar mèdicament el donant i la família ens ha de donar informació sobre els hàbits i pràctiques sexuals de risc”, explica Ángel Ruiz, del servei de donació i coordinació de trasplantaments de l’Hospital Clínic.
La família, clau
A Catalunya no hi ha cap registre on els ciutadans es puguin inscriure per ser donant o per no ser-ho. Sí que existeixen uns carnets de donant que es poden fer a través del document de voluntats anticipades, però “no tenen validesa legal”, indica Ruiz. El que es recomana en cas de voler ser donant és fer-ho saber a la família i l’entorn més proper. Ruiz està en contra d’importar el registre francès, ja que, al marge de possibles canvis d’opinió, creu que el sistema actual, “amb un 85% de consentiments”, ja funciona.
El motiu més important de rebuig a la donació és la negativa de la família sense motiu aparent, un dels punts clau a millorar. No obstant, “Espanya té la taxa de donació més alta del món amb més de 40 donants per milió d’habitants. França en té 20 i escaig”, explica Ruiz. Malgrat les bones xifres, a Catalunya hi ha prop de 1.300 persones en espera de rebre un òrgan.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada