dimarts, 6 de juny de 2017

a islàndia


«No existeix cap estadística que indiqui quanta gent se n’ha anat a Islàndia a oblidar un desamor, a reinventar-se o simplement aixecar-se de nou després d’una amarga decepció. En aquest país de volcans i guèisers on Jules Verne va situar el forat que conduïa al centre de la Terra, semblen regir unes normes diferents a la resta del món. No és estrany creuar-se amb gent que dona voltes amb cotxe a la Route 1, la carretera que circumval·la el país. Conductors que busquen estroncar ferides com si, al final de la ruta, es trobés de nou la casella de sortida de les seves vides.
A la deliciosa novel·la La mujer es una isla, d’ Auður Ava Olafsdóttir, la protagonista es llança a la Route 1 després d’un divorci, acompanyada d’uns peluixos i del fill d’una amiga. M’ha sorprès veure circular per aquella via també Axel Torres, el pulcre presentador de televisió les anàlisis fubolístiques del qual escolto amb atenció ­algunes nits, quan a casa meva ja tots dormen. Al llibre El faro de Dalatangi, narra el seu pas per l’illa, submergit en una crisi sentimental i de vocació, compartint volant amb un amic amb qui es discuteix contínuament, descansant en hotels de carretera, escoltant en bucle Sigur Rós i Antònia Font i assistint a partits de futbol de tercera di­visió, a la recerca d’una puresa que creu ­perduda amb la seva condició d’estrella ­televisiva en el món del futbol galàctic...»
Xavi Ayén. Conduint per Islàndia. La Vanguardia. 28|5|2017.

*  *  *

«Islàndia alimenta la imaginació. En poc més de 100.000 quilòmetres, aquesta illa nòrdica aglutina volcans mig adormits, grans extensions de terreny desèrtiques i glaceres amb formes de somni que donen peu a idear històries en què el paisatge deixa empremta. Quatre autors catalans han vist en els paratges islandesos un territori ideal per ambientar-hi les seves primeres novel·les, i han transformat l’illa en un espai en què la ficció corre lliurement.
L’escriptor Jordi Morell va aterrar-hi l’estiu del 2009, i va marxar-ne amb un grapat de relats que s’han convertit en l’esquelet d’ Islàndia, somnis de riolita (Raig Verd, 2014). El llibre retrata les preocupacions de cinc personatges que conflueixen a la capital, malgrat que no entren en contacte. Aquestes històries van sorgir mentre Morell recorria el voltant de l’illa en cotxe, en una ruta que li va permetre “casar els paisatges amb els protagonistes”, diu l’autor. Així, l’obra enllaça la frustració emocional d’una geòloga amb l’aridesa dels entorns deshabitats, i uneix la potència dels volcans amb la desesperació d’un futur suïcida, entre altres personatges. “Islàndia transmet la sensació que ets a la fi del món”, explica Morell, que va utilitzar aquestes impressions per parlar de l’illa “sense descripcions gaire detallades”.
Una immensa paleta de colors
L’àrea de Landmannalaugar, al sud del país, és un dels escenaris més propicis a fer volar la imaginació. Justament en aquesta zona és on hi ha les acolorides muntanyes de riolita, el mineral que dóna nom a l’obra de Morell. I aquest mateix indret va fascinar l’escriptora Marina Espasa, que va arribar a Islàndia també el 2009 buscant un paisatge fantàstic per situar-hi la part més surrealista de La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Malgrat que l’autora no ho fa explícit en cap moment de la novel·la, les grans extensions desèrtiques van servir-li de base per idear l’indret on va a parar la protagonista quan viatja al món dels talps. Espasa recorda que va quedar impressionada davant els paratges més secs i aspres del país, i que va experimentar la sensació que era en un altre planeta. “Són paisatges únics. Si no els hagués visitat, hauria escrit un llibre diferent”, subratlla l’escriptora, que també en destaca les platges de sorra negra i les glaceres, com la de Vatnajökull, la més gran d’Europa. Allà hi ha el massís d’Öraefajökull, que és el volcà més alt d’Islàndia. Alhora, aquesta muntanya representa un dels reptes del protagonista de Viatge a l’illa dels pingüins (Voliana, 2013), el debut en ficció de Bernat Gasull. El llibre gira al voltant d’un home que vol pujar als volcans més emblemàtics d’Europa, en una aventura que comença al massís islandès.
Solitud, aïllament i salvatgia
El caràcter salvatge i la preeminència de la naturalesa són dos dels motius pels quals Gasull va fixar-se en Islàndia per a la seva novel·la. “Em va cridar l’atenció el romanticisme intrínsec en els paratges de l’illa”, rememora l’autor, que descriu Islàndia com un espai “blanc i arrugat” per la seva geografia. La fauna autòctona té una forta presència en el llibre, sobretot els ocells. De fet, per Gasull, Islàndia és “el paradís de les aus”, ja que, a causa de la poca densitat de població, “pots recórrer molts quilòmetres sense veure ningú, més enllà d’aquests animals”.
Aquesta atmosfera de solitud que es respira a bona part de l’illa va ser, precisament, l’element que necessitava l’escriptor Albert Juvany per als escenaris d’ El silenci del far (Periscopi, 2014). La novel·la, que arribarà a les llibreries al setembre, necessitava un espai inhòspit i enigmàtic per acompanyar el relat de l’Anna, una bibliotecària que descobreix un passat fosc. Per això, l’autor va triar el poblet de Húsavík, al nord del país, on la protagonista s’endinsa en una història de mentides i enganys familiars. El llibre també transcorre, en part, a la ciutat d’Akureyri, on alhora té lloc una de les històries de Jordi Morell.
Juvany va descobrir Islàndia a través d’una cançó islandesa. Tot i que no ha visitat el país, va documentar-se i va demanar la supervisió de la novel·la a persones que hi han viscut per evitar incoherències. “La meva intenció no és descriure la societat islandesa, sinó transmetre la influència de l’entorn en els estats d’ànim dels personatges”, confessa. Ara només li falta visitar l’illa per comprovar en primera persona si els indrets que ha imaginat coincideixen amb la realitat.»
Núria Juanico. La inspiració s'amaga a Islàndia. Ara. 18|8|2014.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada