divendres, 30 de juny de 2017

autoajuda infantil


«Si treballes en una llibreria o en una biblioteca, pot ser que un dia et demanin: ‘Teniu algun conte per a nens que expliqui la separació dels pares?’ No t’esveris. Aquest llibre segur que existeix. Algun llumenera ja deu haver escrit una faula ben ensucrada, potser amb una família de conills com a protagonistes, per ‘explicar la separació dels pares als fills’. Pot ser fins i tot que la primera intenció de l’autor fos més o menys bona, però en realitat no hi ha gaire diferència entre això i explicar-los les relacions sexuals parlant d’abelles i flors. La pregunta, si la traduïm a idioma humà, seria: ‘No sé com explicar als fills que la meva dona i jo ens separem, així que prefereixo que els ho expliqui un desconegut en forma de llibre, i després els nens ja entendran que la mare conilla és sa mare i el pare conill sóc jo.’
Sóc conscient que explicar als fills que et separes (mentre passes el tràngol de separar-te) és dur i difícil. Però precisament per això ho has de delegar a… un desconegut? Si no tens prou ‘eines’, el llibre l’has de llegir tu, en el pitjor dels casos, però potser ni tan sols això, potser només has d’aprendre a explicar-te a tu mateix el que està passant, i ja veuràs com explicar-ho als fills, amb les consegüents preguntes i comentaris, t’acabarà de formatar el cervell un cop passada la tempesta. Sigui com sigui, és comprensible que algú acudeixi a la llibreria o a la biblioteca desesperat amb aquesta pregunta entre les dents. Entesos.
Una altra: ‘Teniu algun conte de nens que es fan pipí al llit?’ Estic convençuda que ara tot de bibliotecaris i llibreters fan que sí amb el cap fins a desnucar-se. Sí, senyors, hi ha gent que allò que els llibres són eines s’ho han pres al peu de la lletra, i busca llibres que facin que els nens mengin verdures, que no tinguin malsons, que acabin els deures… I sabeu què? En troben. Aquests llibres existeixen. En podríem dir autoajuda infantil, i és l’escalafó més baix del sector editorial. Són llibres pensats (he dit ‘pensats’?) des del minut zero amb l’objectiu de… fer que el nen deixi de fer-se pipí al llit, mengi bledes, somniï plats plens de mongeta tendra o acabi les multiplicacions abans de sopar. No hi ha cap més voluntat que la de vendre’n molts, el text és secundari, la il·lustració ve tota pautada per l’editorial, tothom segueix les coordenades del cap de màrqueting i la creativitat queda ben relegada a un segon pla —qui diu segon diu dinovè.
I ara ve la pregunta estrella: ‘Teniu algun llibre per treballar les emocions amb els nens?’ Sí, ha dit ‘treballar’. Mireu, resulta que els nens d’ara han de saber identificar les emocions amb tot luxe de detalls abans que els caiguin les dents de llet. Perquè suposo que estem d’acord que les emocions es poden classificar, oi que sí? Oi tant! Sabeu allò que us ha costat anys i panys com a persones? Allò de saber en què ets bo i en què falles, allò d’interpretar els gestos i les cares dels altres, allò d’aprendre a posar-te a la pell del veí, allò d’aconseguir pair els fracassos, allò de… VIURE? Doncs ara t’ho ensenyen uns llibres bufoníssims on t’enumeren els sentiments i les emocions amb un pantonari ben vistós i automàticament —i gràcies a un llibre!— n’ets tot un expert. El que fan els llibres, eh! I es venen, aquests llibres, es venen molt. I van ben carregats de tòpics i missatges confusos que pretenen classificar el que sentim en carpetes i subcarpetes, com si tots estiguéssim tallats pel mateix patró i el nostre comportament fos cent per cent previsible.
Pensem-hi. És un error delegar als llibres (o a l’escola, però aquest seria un altre tema) la nostra responsabilitat com a pares. Les persones no tenim manual d’instruccions. Ensenyar a viure se n’ensenya vivint, i les respostes a les preguntes dels fills no poden sortir d’un llibre d’autoajuda infantil pensat per un departament de màrqueting.
Us hi heu fixat? He dit llibres durant tot l’article, i no literatura, perquè la literatura és una altra cosa i no serveix per a res».

Tina Vallès. La literatura no serveix per a res. Vilaweb. 27|4|2017.

2 comentaris:

  1. La darrera vegada que vaig anar a comprar llibres per a xiquets vaig acabar preguntant on tenien els de literatura...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així estan les coses, Eva. Personalment, el que més em desagrada de l'autoajuda infantil és el desafortunat concepte 'treballar les emocions'. Treballar, com sap tothom, prové del llatí, de tripalium: un instrument de tortura format per tres pals creuats.
      En fi, a casa meu les emocions no es treballen: se senten i s'entomen sobre la marxa.

      Elimina