«Quan tenia dotze anys i el meu germà tretze, els pares ens van dur a Europa. A l'Hotel d'Anglaterre de Copenhaguen, en Kim va deixar a la tauleta de nit un llibre obert cap per avall, com havia fet pràcticament cada nit de la seva vida de literat. L'endemà el va trobar tancat amb un tros de paper a dins com a punt i la nota següent a la coberta, signada per la cambrera de l'habitació:
SENYOR, NO FEU MAI AIXÒ A UN LLIBRE
El meu germà va quedar astorat. Com havia pogut passar que ell -un lector tan devot que a l'internat amagava un llibre i una llanterna sota el cobrellit cada nit, després d'haver apagat els llums, delicte castigat amb un estovat- hagués estat assenyalat com algú que no estimava els llibres? Vaig compartir la seva mortificació. No em podia imaginar cap altra família tan bibliòlatra com la dels Fadiman. A desgrat d'això, i excepte la mare, als ulls de la jove cambrera danesa érem culpables d'un horrible tracte del llibre. Durant els trenta anys següents vaig descobrir que de la mateixa manera que hi ha més d'una manera d'estimar algú, també hi ha més d'una manera d'estimar un llibre. La cambrera creia en un amor cortès. Per a ella el llibre físic en si mateix era un objecte sacrosant, la forma inseparable del contingut; la seva obligació com a amant era adorar-lo platònicament, un intent noble però estúpid de preservar per sempre l'estat de castedat perfecta amb què l'havia deixat el llibreter. La família Fadiman creia en un amor carnal. Per a nosaltres, les paraules d'un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien era un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L'ús barroer no era falta de respecte sinó d'intimitat.»
Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents. P. 45-46.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada