dilluns, 20 de novembre de 2017

la tercera persona


JOAN TODÓ
La tercera persona
L’Avenç, Núm. 426, setembre 2016

Lydia Davis, en el pròleg de Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, es refereix a l’autoficció, «la narració de la pròpia vida, extreta d’una manera gairebé inalterable de la realitat, garbellada i explicada amb un encert i perícia». Deu ser una de les definicions més ingènues que recordo, ja que la «ficció» que forma part de la pròpia paraula queda reduïda a un «gairebé» imprecís, gairebé inexistent; tot i que ella mateixa, tot seguit, indica que Berlin, en escriure contes a partir de fets reals, modificava esdeveniments, detalls, descripcions...
Contra aquesta ingenuïtat que confon el conte amb la biografia, els editors del llibre han tingut l’encert d’incloure una nota biogràfica al final del llibre, i no en cap altre lloc.                   
El lector hi arriba després de travessar una sèrie de contes on, de tant en tant, el sobta l’espurna d’un reconeixement: «Doctor H. A. Moynihan» comença amb la narradora expulsada del col·legi per agredir una monja, i tot seguit «Estrelles i sants» ens explica com va arribar a pegar-la. A «Sex-appeal» retroba Bella Lynn, la cosina de la narradora que ha aparegut a «Mossegades de tigre». I, si «Toda luna, todo año» narra la relació entre una dona i un pescador mexicà anomenat César, «La tristesa» fa que es retrobin anys després. La culminació és tot un cicle de contes dedicats a l’estada amb la Sally, la germana malalta de càncer.
Altres coincidències són menys cridaneres: moltes de les protagonistes són alcohòliques, van passant per centres de rehabilitació, es mouen pels voltants d’El Paso, encadenen diverses feines i diverses relacions amoroses. Van apareixent temes recurrents: el contacte amb l’Amèrica llatina, la relació amb la gent de les classes desafavorides americanes, els desastres familiars. I evidentment hi ha la veu de la narradora, ben singular, que es resumeix a si mateixa en una sola frase del conte «Silenci»: «No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides».
Tots aquests reconeixements arriben al seu clímax quan, arribats al final, llegim que Lucia Berlin va patir escoliosi, va viure a Xile, va tenir diversos marits, va passar temporades a Mèxic, va caure en l'alcoholisme i el va superar. Però entre els contes i la nota biogràfica que clou el volum hi ha, malgrat les coincidències, l’abisme que separa la vida viscuda (i prou moguda en el cas de Berlin, cosa que vol dir que, fins i tot si la seva «autoficció» coincidís amb la definició de la prologuista, el resultat seria interessant) i les narracions de l’autora.
Aquesta sovint adopta l’actitud d’algú que ens explica un fet que li ha succeït: «Estrelles i sants», per exemple, és un relat que triga una estona a començar, mentre la narradora, adreçant-se a un auditori plural, busca la millor manera d’explicar-se. I «Punt de vista» comença teoritzant sobre l’ús de la tercera persona. Per fer-ho, pren com a exemple un conte de Txèkhov, «La tristesa», narrat justament en tercera persona. Segons la narradora del conte, si fos en primera persona «ens sentiríem empegueïts, incòmodes, fins i tot avorrits, i reaccionaríem precisament com els clients del cotxer del conte».
Contra això, la narració en tercera persona crea una instància, el narrador, intermediària entre el personatge i el lector, de tal manera que aquest últim, contagiat de l’interès que el narrador mostra per les desgràcies del protagonista, s’empelta de la seva compassió. «La meva intenció», diu, «és convertir aquesta dona, per mitjà d’un seguit de detalls intricats, en algú tan creïble que us atregui d’una manera irremeiable.» I afegeix: «Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida.»
Potser aquesta seria la direcció adequada: Manual per a dones de fer feines és com un trencadís sobre un seguit de vides, una sèrie de dones que tot sovint parlen en primera persona i que generalment són un cas.
Totes elles s’assemblen: irresistiblement simpàtiques, una mica desastroses, capaces de superar els tràngols, o com a mínim d’explicar-los com si ja no pesessin. Hi ha detalls, experiències, que ajuden a fer-les creïbles. O bé podem especular si totes elles són un autoretrat de l’autora, si el trencadís pot resoldre’s en les quatre pàgines de la seva biografia. Però naturalment, si fos així, les 480 pàgines precedents serien prescindibles.
I no és el cas. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada