nobels exposats

JOSEP MASSOT
Escriptors per a una exposició
La Vanguardia
17|4|2018

Els escriptors es passen la vida creant personatges, de vegades fets d’esquinçalls de si mateixos, dissimulant el que van viure o el que van somiar, i els més tímids, la majoria, també esculpeixen, per defensar-se de la mirada exterior, el seu propi personatge. Aquesta distància entre el rostre i la màscara és la que dissolen Xavi Ayén i Kim Manresa, que, el 2005, es van proposar d’entrevistar tots els premis Nobel de Literatura per al Magazine de La Vanguardia. Fa uns quants mesos van exposar al Museu Nobel d’Estocolm una selecció de les fotos que ara amplien al CaixaForum: 23 premiats, en una sèrie irrepetible.

[...]

L’efecte estètic comença en el preàmbul de l’exposició. Abans de veure els rostres dels autors, a la vidriera del hall del CaixaForum es mostren fotografies de les seves mans, imatges translúcides quan els toca el sol. Mans creuades, envellides, gesticuladores o en repòs, sense ploma, llapis o bolígraf, ja que la majoria –diu Kim Manresa– “escriuen a mà”.

A la mateixa sala d’entrada, Ayén i Manresa han disposat sobre taules negres les primeres fotos dels Nobels. “Hem volgut fer baixar els premis Nobel del seu pedestal”, diu Xavi Ayén. “L’espectador abaixa la mirada per veure les fotografies, com en aquelles taules en què a les antigues redaccions es col·locaven les fotos per seleccionar les que es publicarien”. “En canvi –prossegueix– l’espectador alça la vista per llegir els fragments de frases dels escriptors que hem entrevistat; és a dir, alça la vista per a la literatura”.

Manresa explica que tot va començar el 2005, quan preparava una exposició sobre un projecte educatiu, i va voler demanar textos de suport a Dario Fo i a Kenzaburo Oe. “Ja que els demanàvem un text, per què no aprofitàvem l’oportunitat i els entrevistàvem?”. “La idea –diu Xavi Ayén– era fer una cosa diferent de la típica entrevista de mitja hora en un hotel en què l’autor parla del llibre novetat”. “La proposta –parla ara Manresa– consistia a fugir de la fotografia de l’autor posant amb il·luminació d’estudi i fer-los baixar, en canvi, al carrer, fotografiar-los a les seves cuines, en els moments de la seva vida quotidiana”.

Cada entrevista té una infinitat d’anècdotes. Ayén i Manresa es van presentar al domicili de Doris Lessing sense cita prèvia. L’escriptora els va obrir la porta en bata i els va atendre després de preparar un te i acabar de veure un programa de curses de cavalls. Més arriscat va ser el viatge a Mèxic per entrevistar García Márquez. Es van presentar al domicili del Nobel colombià, que feia 15 anys que no concedia entrevistes, amb una maleta plena de regals de Nadal enviats per l’agent literària Carmen Balcells. Una vegada traspassat el bastió de la porta d’entrada, i gràcies a la complicitat de Mercedes Barcha, l’autor va accedir a l’entrevista.

Dario Fo va acceptar rebre’ls l’únic dia lliure que tenia a l’agenda: precisament el dia que celebrava el seu 80è aniversari. Herta Müller es va espantar davant els flaixos de la càmera de fotos, perquè li recordava la seva detenció per la policia de Ceaucescu: “L’única vegada que la vam veure somriure va ser quan va passar per davant la sastreria on anava quan era jove”. “A Nigèria, Soyinka –diu Manresa– ens va posar dos guardaespatlles armats que no se separaven de nosaltres ni de dia ni de nit. Quan li vam demanar que baixés al carrer, va acceptar, però ens va advertir que, si algú rebia un tret, qui estava més exposat, esclar, seria jo. Ho va dir rient, però a mi no em va fer cap gràcia”.

Kenzaburo Oe els va rebre deu anys després de l’atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio. “Li vam demanar –diu el fotògraf– de fer-li fotos al metro, que no agafava des dels anys en què estudiava”. Gordimer va optar per fotografiar-se a la presó on havia estat pres Nelson Mandela... Perquè si Ayén i Manresa van aconseguir unir text i imatge va ser per la complicitat amb què tots dos van actuar sempre, Ayén contagiat per la vivacitat i l’ull lliure de Manresa i Manresa amarat per les dades literàries d’Ayén.

Així van poder fotografiar Vargas Llosa fent fúting en xandall o accedir als desitjos de Toni Morrison. “Va demanar temps per anar a la perruqueria i vaig haver de tornar al cap de dos dies per fotografiar-la”.

Kenzaburo Oe