divendres, 6 de juliol de 2018

l'entusiasme


BORJA BAGUNYÀ
@santagustí
El País
7|6|2018

La cosa va més o menys així: un lector (o lectora) comparteix per les xarxes l’entusiasme per un llibre amb una frase admirativa (“M’ha encantat”, “Quin tros de novel·la”, “Enamorat de”) i una foto de la portada, o del passatge que li ha encès l’eufòria. De fons, potser un cafè amb llet, o un gatet. La frase no acostuma a dir gran cosa del llibre i sí del lector (o lectora). Tot i això, el responsable de comunicació de l’editorial que ha publicat el llibre corre a compartir-ho (retuiteja, reposteja, etc.), celebrant la celebració del lector. L’autor, si corre per les xarxes, se suma a la primera, o a la segona, o a totes dues. I vinga celebrar. Si el llibre aconsegueix agradar a prou lectors de la mena compartidora, el gest es repetirà amb una bona colla de variacions i s’acabarà produint, per acumulació d’entusiasmes, un fenomen literari. És el boca-orella de tota la vida, que ara ja no demana ni boques ni orelles sinó ulls i dits, i que fa que es vengui més enllà de la militància compradora o de la necessitat professional, i al marge del que en digui la crítica.
L’entusiasme és la forma predominant en què parlem de les nostres lectures. Els llibres ens toquen o no ens toquen, ens agraden o no ens agraden. La resta (és a dir, la pregunta pel valor d’un text, o per la ideologia estètica que promou, o per les seves interpretacions o relectures) queda en un segon pla i es percep com un passatemps de cenacle, sempre sospitós d’elitisme i perepunyeteria. Tampoc no és res estrany; cada moda crítica té la seva koinéi ara toca la de les passions particulars. Abans d’això, vam passar per la mania de l’“interessant”, sobretot per part dels que tenien una certa voluntat d’avantguarda. Al seu parer, la “qualitat” d’una obra era el rastre d’una concepció burgesa i aristocratitzant de l’art, de manera que, en lloc de parlar de bons llibres, es parlava de llibres interessants. I encara millor: de “projectes”. Durant els anys dels Nocilla, el millor que podia fer un escriptor no era provar de confegir una frase amb gràcia sinó “tenir un projecte”, cosa que s’incorporava de la parla de l’art contemporani i ara retorna amb la nova lleva d’artistes-amb-llibre. I fins i tot abans d’això, els pocs crítics que s’havien preguntat sobre si una obra era bona o no van començar a cedir, i a apuntar coses que “estaven bé”. Una descripció, per exemple. Un personatge. Si era bona o no, l’obra, era cosa d’altres.
Ara, en canvi, parlem des de l’entusiasme i sobre l’entusiasme. Del que es tracta ja no és de comentar el llibre en si, com de fundar una comunitat lectora a partir de la narració d’una experiència particular en la qual el lector pugui reconèixer-s’hi. En aquest sentit, tant pel que fa a la crítica com pel que fa a la creació, ens trobem instal·lats en una època característicament agustiniana, el mode principal d’expressió de la qual és el confessional. D’aquí, també, que tant la crítica que no sigui impressionista com la ficció més explícitament fabuladora faci temps que estan en crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada