skip to main |
skip to sidebar
«Una altra vídua singular que vaig conèixer va ser la d'en Salvat-Papasseit. Era una velleta petita que va viure molts anys més que ell. Semblava una gitana i formava part del món més popular de la Barceloneta. Venia a dinar alguna vegada a casa dels meus pares. És que en Salvat va morir...Fixa't, en aquest llibre del meu pare, del 1926, Paisatges i lectures, l'últim text està dedicat a la mort d'en Salvat. Va morir tan d'hora..., l'any 1924, potser. Era set o vuit anys més gran i entrava en aquell grup d'amics més grans del meu pare: en Foix, en Manent, en Salvat...La seva vídua explicava que, quan el seu marit s'estava morint, tuberculós, ofegant-se, s'incorporava del llit, l'agafava pel braç i li exigia que no es casés mai més, precisament l'autor de La rosa als llavis! Assegurava que se li apareixeria a les nits. Quan explicava això, tot dinant a casa, es feia un silenci...Feia por. Deien que era gitana i potser ho era de debò...»
Josep Cots. Autoretrat de Jordi Garcés. Anagrama, 2018. P. 246.
El llibre que cito, segons l'editorial:
ResponEliminaVet aquí un llibre rar, especial, i de títol aparentment impossible: l’autoretrat d’un arquitecte escrit per un llibreter. Josep Cots va conèixer Jordi Garcés perquè el seu estudi d’arquitectura estava situat a prop de la primera ubicació de la llibreria Documenta i n’era client. De mica en mica, les seves visites van anar agafant la forma d’unes ràpides «converses de taulell», sempre interrompudes pel tràfec del dia a dia. Però eren tan riques i suggeridores, tan prometedores, que, a fi nals de 2015, Cots va proposar a Garcés d’allargar-les per extreure’n tot el suc i fi xarles en un llibre. Sense voler ho d’entrada, es va anar formant un autèntic autoretrat, un poliedre amb totes les cares i la complexitat que engloba aquesta paraula. És un testimoni ple de records familiars i professionals, viscuts per Garcés, molt bon coneixedor dels entrellats del món cultural barceloní, o que li han explicat testimonis directes, barrejats amb reflexions sobre l’actualitat i, naturalment, sobre arquitectura i estètica. Però és molt més que tot això: és un llibre de vida, en el qual, tot conversant, Garcés desgrana comentaris sobre temes molt diversos i els exposa amb una subjectivitat radical que els enriqueix i els humanitza. Cal destacar, tanmateix, que és un autoretrat en un moment donat, com si disparéssim una càmera, un flaix, i la fotografia és tan viva que, si la repetíssim d’aquí a un temps, el que en sortiria segurament seria diferent.
L'autoretratat, Jordi Garcés, és el fill petit de Tomàs Garcés i Josep Cots és, efectivament, el llibreter de la Documenta, el del llacet al coll.
EliminaI pare de la Marina Garcés, també, per continuar amb el safareig...
EliminaI exparella de l'ínclita Núria Amat...
EliminaHoooola,
ResponEliminadoncs desconeixia el llibre, i mira que sovint vaig a la Documenta i m´agrada escoltar el llibreter amb corbatí.
La Núria Amat i la Marina Garcés és "els testos s´assemblen a les olles"
Amada, amada
Com te veig
sense veure´t ni tenir-te al davant!
Ara mateix,
m´apar com si corressis.
Vers la meva cabana d´il.lusions.
J.S.Papasseit
I.
Els safaretjos ho tenen, això: la Núria Amat NO ÉS PAS LA MARE de la Marina Garcés. És la Tona Mascareñas.
EliminaUna altra olla!
Elimina