«Una altra vídua singular que vaig conèixer va ser la d'en Salvat-Papasseit. Era una velleta petita que va viure molts anys més que ell. Semblava una gitana i formava part del món més popular de la Barceloneta. Venia a dinar alguna vegada a casa dels meus pares. És que en Salvat va morir...Fixa't, en aquest llibre del meu pare, del 1926, Paisatges i lectures, l'últim text està dedicat a la mort d'en Salvat. Va morir tan d'hora..., l'any 1924, potser. Era set o vuit anys més gran i entrava en aquell grup d'amics més grans del meu pare: en Foix, en Manent, en Salvat...La seva vídua explicava que, quan el seu marit s'estava morint, tuberculós, ofegant-se, s'incorporava del llit, l'agafava pel braç i li exigia que no es casés mai més, precisament l'autor de La rosa als llavis! Assegurava que se li apareixeria a les nits. Quan explicava això, tot dinant a casa, es feia un silenci...Feia por. Deien que era gitana i potser ho era de debò...»
Josep Cots. Autoretrat de Jordi Garcés. Anagrama, 2018. P. 246.
