dimecres, 9 de gener de 2019

l'efímera veritat


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
«L’efímera veritat»
L’Avenç, núm. 352. Desembre 2009

Si algun indocumentat tingués cap dubte sobre el caràcter nefast que han tingut els criteris ideològics aplicats a la literatura, n’hi hauria prou de recordar-li la història del manuscrit d’Il Gattopardo.
El 1956 va arribar a mans d’Elio Vittorini, aleshores lector de l’editorial Mondadori. Vittorini és un escriptor acceptable, i se li ha de suposar una mínima sensibilitat artística. L’únic motiu de rebutjar el manuscrit de Lampedusa era que no complia les regles del neorealisme que Vittorini practicava i propagava (altres fonts insinuen que la decisió va obeir a raons comercials; es tractaria, en aquest cas, d’una altra mena d’error, no necessàriament menys greu). El 1957, des de l’editorial Einaudi, Vittorini va tornar a rebutjar el manuscrit. El destí, que a vegades cau en l’efectisme, va voler que Lampedusa rebés la negativa pocs dies abans de morir. Va ser, doncs, de manera pòstuma que Il Gattopardo va veure la llum, després que enlluernés un lector de Feltrinelli i també escriptor, Giogio Bassani, autor de la memorable Novel·la de Ferrara. Aviat Il Gattopardo va ser abundosament reeditat i traduït, fins i tot abans de comptar amb la popularització definitiva que li va donar Visconti el 1963 amb la pel·lícula homònima.
L’error que va cometre Vittorini quan va desestimar la publicació d’Il Gattopardo és colossal en la mesura que la novel·la no només conté una visió aristocràtica de l’ascensió social —que hi és—, sinó també una descripció peculiar de Sicília i un retrat connotat i convincent dels personatges, així com una visió lúcida i desenganyada del pas del temps.
A la primera part del llibre hi trobem la frase a què sovint se’l redueix, la que pronuncia el jove Tancredi davant el seu oncle Fabrizio, el príncep de Salina: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï». Som a l’any 1860. Giuseppe Garibaldi acaba de desembarcar a Sicília i està a punt d’instaurar-se la monarquia parlamentària de Víctor Manuel II. En aquell moment de transformació, Tancredi s’adona que l’única manera que té la noblesa empobrida de conservar el poder és aliant-se amb la burgesia emergent. Ell mateix assumirà amb entusiasme aquesta missió casant-se amb la bella Angelica, filla del vulgar però adinerat Calogero Sedara. Cent pàgines més tard, quan el mateix Calogero, alcalde de Donnafugata, manipula burdament els vots del referèndum sobre el canvi polític, el príncep Fabrizio fa una reflexió que no ha perdut actualitat: a partir d’aquell moment, la veu despòtica que deia «O fas el que jo dic o rebràs» esdevé la veu sibil·lina que diu «Però si tu mateix ho vas firmar, que no ho veus?»
Els Salina i els Calogero
Més que a una substitució, assistim a una barreja. Els Salina proporcionen als Calogero la dignitat i l’elegància que els falta, mentre que en reben eficàcia i capacitat de maniobra. Cent pàgines més tard, arriba una altra de les frases més citades del llibre: «Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món». Però alguna cosa ha canviat. En la seva última escena, el príncep pren consciència que la família s’acaba: «L’últim era ell. Aquell barbut d’en Garibaldi, ves per on, s’havia sortit amb la seva».
Un altre dels protagonistes de la novel·la és l’illa, fatídica com el clima, perfectible i estimada, a la qual Lampedusa dedica passatges convincents. Potser a causa de les incomoditats extremes, en particular de la misèria, la primera víctima de l’illa és la veritat: «Enlloc del món la veritat és tan efímera com a Sicília: no fa ni cinc minuts que ha passat la feta que el seu nucli genuí ja ha desaparegut, camuflat, embellit, desfigurat, oprimit i rebaixat per la fantasia i els interessos; el pudor, la por, la generositat, la maldat, l’oportunisme, la caritat, totes les passions, bones i dolentes, s’abraonen damunt del fet i l’espelloten;  en un no res ha desaparegut».
El vals amb Angelica 
Més importants que la veritat i que la ideologia són unes quantes escenes del llibre que es graven per sempre en la memòria del lector: la tarda de cacera del príncep amb don Ciccio, quan tots dos s’adonen que les conviccions del servidor són més sòlides que les de l’amo; la conversa, plena de matisos i d’ironies, en què Fabrizio i don Calogero acorden el matrimoni dels seus fills; el festeig frenètic de Tancredi i Angelica per les zones menys visitades del palau de Donnafugata...I, naturalment, el ball amb què acaba la sisena part del llibre, en particular el vals que balla el príncep Fabrizio amb Angelica, que compendia de manera magistral la satisfacció, el desig, l’enveja i la tristesa que li produeix el casament.
Més enllà de les transformacions socials i de l’evolució personal, el tema del llibre ve donat per l’estructura. Fixem-nos-hi. Les quatre primeres parts, situades a l’any 1860, narren l’acostament entre les dues famílies, és a dir, el pacte entre l’aristocràcia i la burgesia. La cinquena part, que s’esdevé el 1861, està dedicada a un episodi lateral protagonitzat pel capellà de la família, el pare Pirrone, i serveix de cortina de separació. La sisena part està consagrada al ball de presentació d’Angelica en societat, el 1862, el moment més eufòric de la novel·la. Després venen dos salts. El capítol setè detalla els últims moments en la vida del príncep, ja decrèpit, el 1883. En el vuitè, la decrepitud s’ha encomanat a la generació següent: som a l’any 1910. Tant les filles del príncep com la seva jove s’han transformat en unes velles solitàries i rancunioses. Aquest darrer capítol està dedicat a la falsedat de la memòria. D’una banda, es descobreix que la majoria de les relíquies guardades a la capella familiar són falses; de l’altra, el record més punyent de la filla gran del príncep, que ha contribuït en gran manera a configurar-la tal com és, també resulta fals. Al final del llibre, el darrer vestigi que queda del príncep de Salina és llançat en un racó del pati.
En la cèlebre escena del ball, els déus pagans representats en el sostre miren avall, somrients, creient-se immortals. El narrador, llavors, ens anticipa que seran destruïts el 1943 per una bomba fabricada a Pittsburgh, Pennsilvània. És una anticipació semblant a la que es produeix en el paràgraf dedicat al ball de Tancredi i Angelica. No em puc resistir a transcriure’l perquè és alhora un homenatge a la bella traducció de Pau Vidal (que supera de lluny la versió capriciosa de Llorenç Villalonga), i també una mostra significativa de la prosa de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que amb l’única novel·la que va escriure es va convertir en un dels autors més importants del segle vint:
«Oferien l’espectacle més patètic de la vetllada, el de dos enamorats joveníssims que dansen junts, cecs als defectes recíprocs, sords als avisos del destí, fent-se la il·lusió que tot el camí de la vida serà pla com el paviment d’aquell saló, actors involuntaris als quals un director fa representar el paper de Romeu i Julieta sense ensenyar-los la cripta i el verí, ja previstos al guió. Cap dels dos no era innocent, perquè tant l’un com l’altra tenien els seus càlculs i els mil objectius inconfessables; però tots dos resultaven adorables i commovedors mentre les respectives ambicions, ingènues però no pas límpides, quedaven dissimulades sota els mots tendres que ell li xiuxiuejava a cau d’orella, sota el perfum dels cabells d’ella, sota l’abraçada dels seus cossos condemnats a morir.»

11 comentaris:

  1. Molt bé... Però la pel·lícula és de Visconti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certo! No me n'he adonat. Ja no m'hi veig de cap ull. Vaig a fotre-li un sic. Merci, Zaca.

      Elimina
  2. Potser és millor (sic) corregir-ho.

    ResponElimina
  3. Tots em feu venir ganes de llegir-la, ara no sé si prou per desfer-me dels prejudicis cinèfils. Amb algunes excepcions, procuro no llegir llibres dels quals s'han fet adaptacions i les he vist abans. El cas més mwmorable, per a mi, és que quan llegia The big sleep em semblava estar llegint un guió molt ben escrit, i no m"imaginava Marlowe més que amb la cara de.Bogart. I m'agradaria fer la lectura sense referents visuals. I si a la portada hi ha la foto del flim de Viscellini....

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el cas de The big sleep, pot ser que la peli sigui més bona que el llibre? Normalment em passa al revés, trobo els llibres més bons que les adaptacions. Ara bé, pel meu gust, Dublinesos de Houston, El festín de Babette de Gabriel Axel i El Gattopardo de Feconti són tan bones com els llibres.

      I pel que fa a les cares, tinc un problema: no m'imagino els personatges, mentre llegeixo. Són com una mena de nebulosa, abstracció pura. No sé si es greu. I tens raó, en aquest cas, he tornat a llegir El Gattopardo veient el trio Lancaster-Delon-Cardinale a pertot.

      Elimina
    2. Però això no m'ha espatllat la novel·la, ni de bon tros.

      Elimina
    3. No el recordo gaire el llibre de Chandler, però segons Quim Casas el guió de la peli reprodui els diàlegs fidelment i, en canvi, embolica massa la trama. Pel que fa a Dublinesos estic totalment d'acord. A mi, gràcies a la música i la fotografia, em complementa el relat, com si arribés allà on la literatura no pot arribar del tot. En canvi, tinc la impressió que la peli de Contillini és una.il.lustracio tan bona d'una novel.la tan bona, que potser aqui hi val, a la inversa , aquells màxima de lector gandul de ja esperaré a que en facin la pel.licula.

      Elimina
    4. Mira't la peli, li vaig dir a un del club, en dir-me que la novel·la li avorria sobiranament. El fotut del cas és que amb la peli ha fet més badalls que rots, també. Ai.

      Elimina
    5. Jajaja, està bé això de recomanar una peli en un club de lectura!! De tota manera , si una adaptació és molt fidel a l'original, potser sí que pot servir igualment per discutir d'un llibre. Vist que, per sort o per desgràcia, al final el que interessa més és l"argument i com són els personatges, potser ja faria el fet. Clar que si la pel.licula també avorreix,.ni per aquestes...

      Elimina
    6. Així són les coses i així us les hem explicat.

      Elimina