dijous, 28 de març de 2019

quatre cases


«En un relat que m'agrada molt, Le mie quattro case, Mario Rigoni Stern resseguia les edats de la seva vida a través de les cases on havia viscut. No totes eren de veritat: també es viu en una casa imaginant-la, o manllevant-la de la memòria d'altri. La primera era una casa perduda: la residència històrica dels Stern, de quatre-cents anys d'antiguitat i destruïda amb la Gran Guerra. El Mario, nascut el 1921, la coneixia pel que en deia la gent gran: era el lloc on es planyia de no haver nascut, el lligam entre la seva família i la seva terra, el sentit de pàtria que per als muntanyencs no correspon mai a la nació, sinó a una llengua, als noms de les coses i dels llocs, a les feines estacionals, a la manera de fer-les com cal. La segona era una casa real, la de la infantesa, plena de racons secrets, tal com són les cases en què hem sigut nens. La tercera era una casa mental: tancat al camp de presoners, l'any 45, el Mario havia trobat un full i un llapis i havia passat llargs dies de fam projectant una borda. La va imaginar en una clariana de muntanya on hauria viscut de caça, llibres i solitud mentre es guaria de la guerra, com el Nick Adams de Hemingway a «El gran riu Two-Hearted». Aquell dibuix el va protegir molt de temps contra la desesperació. La quarta era la casa que va construir de veritat i on va viure durant cinquanta anys, amb el bosc davant la finestra, els ruscos de les abelles, els prats on pasturaven els cabirols, l'hort i el llenyer, «amb la meva dona, els meus llibres, els meus quadres, el meu vi, els meus records.»

Paolo Cognetti. El noi silvestre. Traducció de Miquel Izquierdo. Minúscula, 2018. P. 22.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada