la vida dels altres

«Cada any lloguem una casa a la vora del mar, i al principi de l’estiu hi anem —amb el gos, el gat, els nens i la cuinera—, i arribem a un lloc desconegut una mica abans que es faci fosc. El viatge cap al mar té les seves emocions cerimonioses, ara ja fa molts anys que el fem, i ens sentim com sempre ens hem conegut en els nostres somnis, emigrants i rodamons: si més no viatgers, amb la sensibilitat aguda d’un viatger. Jo mai no investigo les cases que lloguem, de manera que el castell de fusta amb una torre, l’edifici mastodòntic, la vil·la de Staffordshire recoberta de roses i la mansió del sud s’alcen sota la darrera llum marina amb l’immens atractiu d’allò que ens és desconegut. A la casa del costat ens donen unes claus rovellades per la humitat. Obrim la porta i entrem en un vestíbul fosc o clar, a punt de començar unes vacances: un mes que promet que no ens portarà maldecaps. Però tan o més forta que l’agradable sensació de començar alguna cosa és la d’haver-se introduït en la vida d’algú altre. Jo sempre he fet els tractes amb agents, i mai no he conegut els propietaris a qui hem llogat, però la seva capacitat per deixar un rastre de presències físiques i emocionals és increïble. Naturalment les coses que fem no queden escrites en l’aire ni en l’aigua, però sí que semblen gravades als sòcols ratllats, en les olors i en els gustos amb què s’han triat els mobles i els quadres, i els ambients d’aquestes cases llogades són tan marcats com els canvis de temps a la platja. A vegades, al llarg passadís hi ha una bonança, una puresa i una claredat de sentiments a la qual responem tots. Algú va ser molt feliç aquí, i nosaltres lloguem la seva felicitat juntament amb la seva platja i la seva barca. A vegades l’ambient de la casa sembla misteriós, i continua sent un misteri fins que marxem, a l'agost. ¿Qui deu ser la dona del retrat que hi ha penjat al passadís de dalt?, ens preguntem. ¿De qui devia ser l'escafandre, o la col·lecció d'obres de Virginia Woolf? ¿Qui devia amagar el volum de Fanny Hill dins l'armari de la porcellana? ¿Qui tocava la cítara? ¿Qui dormia al bressol? ¿Qui devia ser la dona que va pintar amb esmalt les urpes de les potes de la banyera? ¿En quin moment de la seva vida ho va fer?...»

John Cheever. «Les cases de la costa». A: Contes. Traducció de Jordi Martín Lloret. Proa, 2007.

quatre cases

«En un relat que m'agrada molt, Le mie quattro case, Mario Rigoni Stern resseguia les edats de la seva vida a través de les cases on havia viscut. No totes eren de veritat: també es viu en una casa imaginant-la, o manllevant-la de la memòria d'altri. La primera era una casa perduda: la residència històrica dels Stern, de quatre-cents anys d'antiguitat i destruïda amb la Gran Guerra. El Mario, nascut el 1921, la coneixia pel que en deia la gent gran: era el lloc on es planyia de no haver nascut, el lligam entre la seva família i la seva terra, el sentit de pàtria que per als muntanyencs no correspon mai a la nació, sinó a una llengua, als noms de les coses i dels llocs, a les feines estacionals, a la manera de fer-les com cal. La segona era una casa real, la de la infantesa, plena de racons secrets, tal com són les cases en què hem sigut nens. La tercera era una casa mental: tancat al camp de presoners, l'any 45, el Mario havia trobat un full i un llapis i havia passat llargs dies de fam projectant una borda. La va imaginar en una clariana de muntanya on hauria viscut de caça, llibres i solitud mentre es guaria de la guerra, com el Nick Adams de Hemingway a «El gran riu Two-Hearted». Aquell dibuix el va protegir molt de temps contra la desesperació. La quarta era la casa que va construir de veritat i on va viure durant cinquanta anys, amb el bosc davant la finestra, els ruscos de les abelles, els prats on pasturaven els cabirols, l'hort i el llenyer, «amb la meva dona, els meus llibres, els meus quadres, el meu vi, els meus records.»

Paolo Cognetti. El noi silvestre. Traducció de Miquel Izquierdo. Minúscula, 2018. P. 22.