dimecres, 3 d’abril de 2019

caffè greco

ANNA BALLBONA
Una casa contra el caos
The New Barcelonist Post
27|3|2019

Una de les primeres referències del Cafè Greco apareix a les memòries de Casanova, que explica que el 1779 va visitar un cafè de la Via Condotti. Goethe, autor del ‘Viatge a Itàlia’, va ser un habitual del Greco que, amb el pas dels anys, es va convertir en un inequívoc punt de trobada dels estrangers a Roma. Amb la guerra civil, la tertúlia catalana del Greco va ser un puntal
Un passadís llarg i estret amb tauletes rodones de marbre fosc i cadires entapissades, d’un vermell solemne, i un cambrer amb frac i dret com un ciri que es passeja elegantment amb la safata a la mà. És el primer que veu el passavolant quan posa els peus al Cafè Greco de Roma. Al contrari del que podria semblar, no es tracta d’un quadre anodí. Tot just ha deixat enrere el bullici de la Piazza di Spagna, amb aquelles escales ampul·loses que cada dia pugen d’esma un vesper de turistes, sense saber gaire per què. El cafè actua d’oasi. La menudesa de les tauletes fa d’invitació a buscar-hi refugi. Probablement això és el que no ha canviat en els més de 250 anys d’història de la casa. És ajustat dir-li casa perquè aquesta és la condició que ha exercit en tot el temps en què artistes, escriptors, músics i intel·lectuals, en bona part estrangers, hi han trobat un recer per fer tertúlia, prendre-hi notes, refer-se del caos romà o senzillament matar-hi les hores. Com ara qui? La llista és infinita i quan s’avança pel passadís i les estances del Cafè Greco —originàriament Antico Caffe Greco— es pren consciència de la quantitat de petjades, converses, gustos i possibilitats artístiques que ha aixoplugat. Ara la casa està farcida —carregada, en un sentit plenament barroc— de quadres, escultures, manuscrits, dedicatòries, fotografies, gravats, cartes que atresoren la mena de parròquia que ha tingut.
De Goethe a Andersen, de Mendelsson a Wagner, de Leopardi a Stendhal, de Gogol a Orson Welles, de Josep Pla a María Zambrano. Corren llistes amplíssimes —es diria que cada vegada més grans— de personalitats que han passat pel Greco, com complint una voluntat inenarrable d’eixamplar la seva llegenda. El cert és que artistes de primera fila internacional s’hi van aturar a tastar les bondats del seu cafè o del seu whisky.
Preus a banda —un tallat, nou euros; un cafè irlandès, divuit—, la carta actual informa que una de les primeres referències del Greco apareix a les memòries de Casanova, que explica que el 1779 va visitar un cafè de la Via Condotti. No sé dir si el carrer que va conèixer Casanova ja tenia la requesta comercial d’ara, perquè és indubtable que avui ocupa un lloc destacat en la nòmina d’eixos de grans ciutats dedicats a la roba i les peces de luxe. Goethe, autor del referencial Viatge a Itàlia, va ser un habitual del Greco que, amb el pas dels anys, es va convertir en un inequívoc punt de trobada dels estrangers a Roma. Animat pel creixement de places hoteleres al seu voltant, va ser lloc preeminent d’anglesos i alemanys, també de nòrdics —Hans Christian Andersen va llogar una habitació sobre el cafè—, i també de catalans. Com més el freqüentaven artistes i intel·lectuals, més s’omplien les seves parets de peces artístiques, cosa que fa pensar que l’atmosfera que van conèixer els inquilins de la primera meitat del segle XX per força havia de ser molt diferent de la d’ara.
Entrem-hi de bracet de Josep Pla. És havent dinat i l’escriptor empordanès ha de triar entre anar a treballar a la biblioteca de l’ambaixada d’Espanya, que hi queda a prop, o el Cafè Greco. Inefablement, prefereix el cafè, que reconeixerà com el seu cafè de Roma. “És un cafè pacífic, recollit, amb una clientela —sobretot a certes hores— habituada a fer la més petita quantitat de soroll possible. En aquest sentit sembla un cafè del nord d’Europa, i si fos possible veure-hi més sovint riellar la pluja als vidres del carrer, la il·lusió seria perfecta. Però la Roma de les fresques aquarel·les no és pas corrent. Hi abunden més els Piranesi.” El Pla que rondina per una cosa o altra troba en aquest cafè el lloc ideal per practicar una de les gimnàstiques per a les quals va estar més ben dotat: la conversa. L’hi troba el primer cop que hi va, el 1922, i anys després, durant la guerra civil, quan, segons recull el professor Rossend Arqués, s’hi instal·la una tertúlia catalana. Hi concorren els senyors Soldevila, Manuel Brunet, J.B. Solervicens, el comte de Logotete, Salvio Valenti i altres esporàdics, com Pere Rahola, el doctor Vilardell, Ramon d’Abadal i els algueresos Simó Mossa, Manca i Ferigno. Unes dècades més enllà, l’escriptor, ja gran però igualment sorneguer, l’anomenarà una tertúlia catalano-sardo-clerical. I recordarà com la mestressa del cafè, la senyora Antonella Gullinelli, vídua de Grimaldi, li havia assegurat que des dels anys de Goethe fins aleshores aquella colla de catalans era qui havia passat més hores a la casa. Seguint la tradició dels grans cafès d’Europa que han fet d’epicentre cultural, aquest cafè, el més antic de Roma, ha encarnat durant anys una idea de civilització, la possibilitat de salvar-se i créixer en la conversa, de reconeixe’s.
Ara té més un aire de peça de museu, de carn de canó de filtre d’Instagram. Segurament, com diria Pla, “tot això ja ha passat avall”.

2 comentaris: