la vida dels afroamericans, entre l'al·lucinació i la tragèdia

PERE ANTONI PONS
La vida dels afroamericans, entre l’al·lucinació i la tragèdia
El Temps
Núm. 1783, agost 2018

[...] Ambientada a l’estat del Mississipí, al cor del Sud profund, Canteu, esperits, canteu és la història d’una família afroamericana tocada per molts dels mals endèmics que afecten el sector més desafavorit —i el més populós— de la comunitat negra dels Estats Units. Ward no s’estalvia res i carrega la família protagonista —els dos avis, la seva filla Leonie i els fills d’aquesta, en Jojo i la Kayla— amb totes les herències penoses i totes les desgràcies que fatalment cauen sobre els afroamericans: una llarga memòria d’esclavitud i injustícies, la pobresa, l’addicció a les drogues —en l’actualitat, sobretot la metamfetamina—, la mort violenta d’un membre de la família –el germà de la Leonie– a mans d’un blanc de la manera més absurda i injusta... Resumit a rajaploma, fa la impressió que ens trobem davant d’un vulgar melodrama lacrimogen, escrit amb un afany explícit i contundent de denúncia.

Res més lluny de la realitat. Ward relata totes les tribulacions de la família protagonista evitant de caure en la sordidesa i en la trivialitat sociològica, sense edulcorar-la però al mateix temps electritzant-la amb una dimensió poètica que l’arrabassa de la banalitat del melodrama i l’eleva fins a una esfera de ressonàncies entre màgiques i mítiques, en què el pla de la realitat és distorsionat o enriquit per les visions que alguns dels personatges tenen de persones estimades o conegudes que ja són mortes, els quals se’ls apareixen, no com a elements consoladors, sinó com testimonis de més injustícia i més dolor. No és casual que la crítica hagi emparentat Ward amb Toni Morrison. Els lectors de Juan Rulfo, que no sé si Ward ha llegit, també detectaran aquí una atmosfera similar a la de Pedro Páramo. Una atmosfera d’un humanisme desolador i al·lucinat.

Ward opta per explorar les condicions de vida i les relacions de la família protagonista a partir d’un argument d’una senzillesa arquetípicament americana. Després d’un temps a la presó, el Michael, el marit de la Leonie (que és blanc i és el pare del Jojo i la Kayla), per fi pot sortir en llibertat. La dona, els fills i una amiga d’aquella emprenen aleshores un viatge en cotxe per anar a buscar-lo. Els esdeveniments que se succeeixen durant la ruta —accidentada tant en el pla logístic com afectiu— es barregen amb històries i records del passat familiar, representat sobretot per les figures tutelars de l’avi i de l’àvia, a la casa dels quals tornaran després de recollir en Michael. Ward dona forma a aquests materials argumentals a partir d’un joc de veus clàssicament faulknerià en què tres narradors —el Jojo, la Leonie i en Richie, un diguem-ne espectre— van repartint-se el relat d’una manera cronològicament desordenada, però sempre vívida i mai confusa.

Mentre incideix sense cap mena de contemplacions en el pes dels traumes del passat que arrossega la comunitat negra —tants avantpassats esclaus, tants empresonats de manera injusta, tants linxats per turbes racistes, tantes víctimes de tota mena de violències físiques i morals—, Ward també explora les calamitats afectives d’una família d’ara. Són escruixidores les escenes en què veiem com la Leonie, bojament enamorada del marit, es comporta com una mare negligent. L’altra cara de la moneda d’aquesta negligència és l’afany generós i protector d’alguns personatges cap als éssers desvalguts que els envolten: del Jojo per la seva germaneta Kayla, de l’avi del Jojo per en Richie... 

En ocasions àrida i tenebrosa, en ocasions fluvial i assolellada, sovint espurnejada per un lirisme franc i primitiu, Canteu, esperits, canteu és una novel·la que mereix ocupar un lloc destacat dins la rica tradició literària afroamericana, un dels troncs centrals de la literatura nord-americana.