Trobo aquest fragment, a poques pàgines del final:
«Puja per l'arbre com la serp blanca. Ondula al llarg del tronc fins a les branques i s'enrotlla en una d'elles, reclinat altre cop. I les branques són plenes. Són plenes de fantasmes, dos o tres, fins a la capçada, on hi ha les fulles suaus com les plomes. Hi ha dones, homes, nois i noies. Alguns gairebé criatures. Tots em miren, ben arrupits. Negres, morenos i el que és pràcticament un nadó, d'un blanc fumat. Cap d'ells revela la seva mort, però ho veig en els seus ulls, aquests ulls tan grossos i negres. S'estan enfilant com ocells, però tenen aspecte de persones. Parlem amb els ulls: «Ell em va violar i em va ofegar fins que em vaig morir vaig posar les mans enlaire i ell em va disparar vuit trets ella em va tancar al cobert i em va fer morir de gana mentre sentia els meus nens jugar amb ella al pati van venir a la meva cel·la a plena nit i em van penjar van descobrir que sabia llegir i em van treure a rossegons del graner i em van arrencar els ulls abans de matar-me a cops jo estava malalta i ell va dir que jo era una abominació i que Jesús diu deixeu estar els infants i per tant la van deixar anar i a mi em va ficar sota l'aigua fins que ja no podia respirar». Els ulls parpellegen mentre el sol resplendeix i pampallugueja per sota de la línia del bosc, de manera que els fantasmes capten el color, reflecteixen el vermell. El sol converteix en un plomatge escarlata la roba que porten: parracs i elàstics, samarretes i turbants criolls, barrets de feltre i caputxes. Els ulls es tanquen i després s'obren tots a l'una; tots miren cap avall, cap a mi, i després amunt, cap al cel, mentre el vent els encercla i gemega; ara les seves boques es baden; la ràfega d'aire arrossega la seva cançó, la ràfega: «Sí».
Jesmyn Ward. Canteu, esperits, canteu. Traducció de Josefina Caball. Edicions del Periscopi, 2018. P. 298.
Encara que no s'hagi llegit el llibre, s'entén perfectament, crec. Un arbre ple de fantasmes de negres (morts violentament) que no descansen en pau. Canten.
Doncs bé, per a mi arbre + negres + mort violenta = Strange fruit, de la Billie Holiday.
La lletra, de Lewis Allen, ve a dir això (traducció gentilesa de la Montse Aloy).
FRUITA ESTRANYA
Els arbres del Sud duen fruita estranya,
sang a les fulles i sang a l’entranya,
cossos negres en la brisa del sud gronxant-se,
fruita estranya que penja dels pollancres.
Escena pastoral del sud galant,
la boca torçada, els ulls protuberants,
dolç i fresc de les magnòlies l’aroma,
de cop, l’olor d’humà rostit que sobta.
Aquí hi ha fruita perquè els corbs l’arrenquin,
la xucli el vent, la pluja l’aplegui,
que el sol la podreixi, que caigui de la branca,
aquí hi ha una collita estranya i amarga.
L'estranya fruita que penja dels arbres del sud, doncs, no és altra que els cossos dels negres que van morir en linxaments populars i racistes a USA (unes 5.000 persones des de finals del segle XIX fins al 1970). D'arbre a arbre i tiro perquè em toca. Com sempre, cadascuna per on l'enfila.
MARINA ESPASA Tot passa a la vegada Ara llegim 22|9|2018
El Pa, la Ma, la Leonide, el Richie, la Misty, el Jojo, la Kyla, el Given: alguns d’aquests personatges són vius i d’altres són morts, però això no impedeix que parlin entre ells, que s’asseguin els uns al costat dels altres o que, de sobte, un d’ells es converteixi en un ocell d’escates negres. Per a la gent del Mississipí el realisme no és una prioritat. Com tampoc no ho és per a Jesmyn Ward, nascuda i encara resident al poble de DeLisle, una comunitat els habitants de la qual “han inspirat” les seves narracions i li donen “un sentit de pertinença”. La novel·la que ha escrit també dona un sentit de pertinença a una tradició literària que va néixer a les vores d’un dels rius més cabalosos del món. Una tradició que va alimentar plomes com les de Carson McCullers o Flannery O’Connor i, més tard, William Faulkner i Truman Capote. Escriptors com aquests van ser els que es van atrevir a posar noms i a recollir les paraules d’un món poblat de fantasmes i éssers marginals i grotescos i els que van aprofitar les històries de la tradició oral africana que, amb l’esclavisme, corrien de boca en boca per les planes de Geòrgia, Tennessee o Virgínia del Sud. Com el blues va empeltar-se de la música anglosaxona i va donar lloc a una revolució musical, la tradició oral negra va donar un aire nou i una música que fins aleshores no animava la narrativa anglosaxona que, als anys 30 i 40, encara copiava models europeus, i va convertir un estat pobre i endarrerit en l’epicentre d’una nova manera de fer literatura que acabaria sent molt influent.
El que fa Jesmyn Ward és recollir aquesta tradició i aplicar-la sense manies a una road movie d’avui, on els personatges teclegen al telèfon mòbil mentre xerren amb fantasmes que són familiars seus morts que els diuen que no hi ha una sola línia de temps sinó que són diverses, i que totes conflueixen en un moment o altre, que “tot passa a la vegada”. Pura teoria quàntica passada per una geografia física i lingüística exuberant: només podem felicitar la feina de la traductora, Josefina Caball, que deu haver estat ingent. La contribució formal a la idea de simultaneïtat de les coses, i una visió prismàtica, la donen els canvis continus de punt de vista que se succeeixen amb cada salt de capítol: les veus i els ulls que expliquen i miren les coses són múltiples. És un llibre escrit amb un sentit del ritme i una orella privilegiats, on els murmuris dels personatges ens entren al cap i ens embriaguen. El control que té l’autora sobre la intensitat de les escenes és magistral: sentireu que aneu amb els protagonistes dins del cotxe, carregats de drogues, quan la policia els atura.
LLOAR LA NOSTRA ESPIRITUALITAT
Canteu, esperits, canteu fa fàcils coses molt difícils: oscil·la de manera orgànica entre el realisme i la fantasia, entre el passat i el futur, perquè parla del racisme i de les desigualtats socioeconòmiques de la Nord-amèrica d’avui amb una estructura que beu de la tradició clàssica de l’epopeia i, a més, lloa el que hi ha d’espiritual en les persones -el do per captar que hi ha altres mons a més d’aquest- mentre explica una història brutíssima. Barreja el més elevat i el més abjecte, i demostra que és en el fangar de la baixesa on es reflecteixen millor les virtuts de l’esperit. Una família desestructurada on ningú no fa el que ha de fer és el canal a través del qual es transmet el do de veure el futur, de conèixer les plantes medicinals o de parlar amb els morts que no poden marxar al seu món. Una presó inhumana que ensenya els presoners negres a comportar-se com porcs sense escrúpols per ser com els carcellers blancs és l’entorn on creixerà un noi que comprendrà què és la compassió gràcies a un company. La mort d’una àvia serveix per explicar el pas del món dels vius al món dels morts, l’enigma que ha fet de motor de totes les creences de les societats humanes que hi ha hagut en aquest món. Escoltar com canten els esperits que no ens han acabat de deixar mai és una manera d’explicar-nos els misteris que no sabem resoldre: aquest llibre ens ensenya com escoltar-los.
JAVIER APARICIO MAYDEU La raza como familia feliz
El País
17|9|2018
Jesmyn Ward ofrece en su segundo National Book Award, 'La canción de los vivos y los muertos', una novela de carretera con el trasfondo del conflicto racial americano
Para buena parte de la crítica norteamericana, la hipérbole puede con los eslabones de la tradición, y cualquier nuevo talento indiscutible tiene a Faulkner o a Homero de parangón. Dejemos a Homero dormir entre la niebla del mito. Avecinemos, en cambio, a Faulkner, en las turbias aguas de cuyos épicos dramas familiares se refleja la áspera narrativa de Jesmyn Ward (Misisipi, 1977), que en La canción de los vivos y los muertos, su segundo National Book Award —con Quedan los huesos logró el primero en 2011—, emula y enaltece las disrupciones y trances familiares que retrata el autor de ¡Absalom, Absalom!, a la vez que reproduce buena parte de su prosa lírica, trufada de síncopas y recursos plásticos para simular a un tiempo sentimiento y movimiento. La autora también le guiña aquí un ojo identificando los capítulos con el nombre de sus narradores, como Faulkner hizo en Mientras agonizo, un drama con el que la novela que nos ocupa mantiene incontestables afinidades, como con la prosa también sureña de la gran Eudora Welty, a la que homenajea en un epígrafe trayendo a la memoria del lector la importancia de la memoria del autor, y de Flannery O’Connor, trufadas una y otra de soledad, desasosiego y tiniebla moral.
Ward es más visceral, no impugna la violencia verbal y sin asomo de duda la usa en su discurso novelado en defensa de la justicia social que se le debe aún a su raza y por la que clama como han hecho dos premios Nobel en extremo afines a su modo de entender la narrativa como necesario acicate para avivar la memoria necesaria de una ominosa herencia: Walcott —al que cita en un epígrafe— desde el verso y Toni Morrison desde la novela, de forma manifiesta en Beloved y en Una bendición, escarbando entre esclavitudes, orfandades y pesadumbres y tejiendo un halo de realismo mágico que confesó haber descubierto en Gabo y que en Ward no nos parece que se manifieste con la claridad con la que algunos críticos lo proclaman.
El título original de esta última novela de Ward, cuya contundencia emocional ha aclamado Margaret Atwood, Sing, Unburied, Sing, pertenece a la letra y al espíritu del góspel, del himno redentor. No en vano la historia de los desdichados hermanos Jojo y Kayla; de su madre, Leonie, atormentada por la muerte prematura y violenta de su hermano Given, el golpe que la condujo a la droga y a las visiones fantasmales; y de la sordidez de la vida cotidiana de sus abuelos en la granja, ella con cáncer, él con la cicatriz de la injusta condena a prisión de los hombres de la familia, no es sino una historia de tristeza fecundada por un grito de rebeldía y enriquecida por episodios de aprendizaje como el testimonio del sacrificio de una cabra que relata Jojo cuando las negras nubes no han hecho sino comenzar a atravesar el cielo de esta novela de inclemencias marcada por la crudeza de sus monólogos alternados y de un lenguaje coloquial, intenso y gráfico, sumamente elaborado, que la brillante traducción ha sabido reproducir.
Menudean las comparaciones —algunas competirían bien en un ejercicio de estilo de taller de escritura creativa—, seducen muchas descripciones (“el cielo es un enorme brochazo azul”, “Una tormenta repentina inunda la habitación de tiempo. Lloro”, “Me parece oír un susurro, como una palabra que vuela”), de la naturaleza agreste y de la naturaleza humana, y asombra la soltura con la que fluye una prosa que, como siempre que hay talento y no solo acierto, recuerda que la literatura está hecha de palabras, y la buena, con palabras bien elegidas y mejor ordenadas.
De la mano de los monólogos de Jojo, de su madre y de su amiguito Richie, el lector va entrando en un laberinto emocional en el que se entretejen la ingenuidad reprimida de los niños y los dolorosos avatares de una madre enferma de dolor y de un onirismo patológico que es irreal pero no es mágico y que inunda su relato contribuyendo a la claustrofobia, la realidad alternativa y el contraste entre realidad atroz y lirismo etéreo que marcan a fuego esta novela. Ward pone en evidencia la confusa linde que separa un destino agorero de un proceder extraviado, los entresijos de un conflicto racial que la novela trata de revelarnos como endémico (“Cuando te miran te ven diferente. Da igual lo que tú veas. Lo que importa es lo que ven ellos”) y la apremiante necesidad de conciliar el rencor con la esperanza.
Tabaco de mascar, un rosario, una mosquitera, jaurías humanas, un pastel de batata y un roble encorvado, delirios de flaqueza, cuervos plateados y un asesinato racial sobre fondo muy oscuro, casi negro. Ese es el atrezo de la tragedia privada nacida de la condena pública que Ward ha querido contarnos en forma de novela de carretera, una madre y dos hijos huyendo del futuro vulnerable para recoger al padre del presidio que simboliza un pasado deleznable. Un trayecto en connivencia que vale mucho más que el destino de convivencia que persigue.
Los lodazales de la granja que habitan Jojo y Kayla no son, a la postre, tan cenagosos como los de su memoria familiar de la raza mancillada.
LUCAS CAPELLAS Jesmyn Ward. El lloc dels morts, el lloc dels vius
Núvol
27|8|2018
[...] La trama de Canteu, esperits, canteu (que és com Josefina Caball ha adaptat el títol al català en la seva traducció, que publica Edicions del Periscopi), engega els motors a partir del següent esdeveniment: en assabentar-se que el seu marit (Michael) serà alliberat de la presó de Parchman, una mare (Leonie) fica al cotxe als seus fills (Jojo i Kayla, de 13 i 3 anys respectivament) per emprendre un viatge que farà ser en acció bona part del que una família disfuncional és en potència, però que també exhibirà les deficiències de la seva realitat social. A casa els esperen un avi (Pa) i una àvia (Ma) que exerceixen de pares. La tornada de la presó dona al lector tot el que l’anada promet, i més.
Un dels punts forts de la novel·la és el repartiment de la veu narrativa, recurs que fa pensar inevitablement en una de les millors novel·les de William Faulkner, As I lay dying, amb què comparteix l’alternança dels narradors i, salvant les distàncies, la precarietat del viatge i la família. Tot i ocupar el lloc central, la visió que en Jojo té de les situacions que ha d’afrontar abans, durant i després del viatge tenen el seu contrapunt en la veu de la Leonie, incapaç de fer de mare, rendida a l’hostilitat del món, refugiada en un amor coix i en les drogues, que li fan veure el seu germà difunt i que s’estenen com una epidèmia a la localitat (nominalment) fictícia de Bois Sauvage, Mississipí. Però Ward també fa parlar als morts, als esperits. El tercer narrador és en Richie, un jove que havia estat tancat a Parchman –aleshores granja de plantacions de cotó-, i de qui parla al seu nét en Pa, pres al mateix penitenciari en la seva joventut. És un final horrible el que lliga a en Richie a aquest món, i la possibilitat de salvar-se a través d’en Jojo, capaç de contactar amb els esperits, el que justifica principalment la seva inserció en l’esquema narratiu.
Ward, a la recerca de la universalitat, confecciona el fons de la seva novel·la a partir de tres focus temàtics imperibles. La família, la mort, però potser per damunt de tot -perquè engloba els dos temes anteriors-, el trànsit a la maduresa, la iniciació a la vida adulta d’en Jojo. Estic convençut, però, que una de les idees que han pesat més en la redacció d’aquesta novel·la és el valor de l’acte de narrar. Les històries que en Pa explica a en Jojo -i la insistència d’ell a partir d’un punt determinat- mantenen viva la memòria del palimpsest de crueltat que és Parchman, paradigma de la discriminació racial. I mostren que el passat s’obre pas, sempre. Que com va escriure el mestre Faulkner, it’s not even past.
PERE ANTONI PONS La vida dels afroamericans, entre l’al·lucinació i la tragèdia
El Temps
Núm. 1783, agost 2018
[...] Ambientada a l’estat del Mississipí, al cor del Sud profund, Canteu, esperits, canteu és la història d’una família afroamericana tocada per molts dels mals endèmics que afecten el sector més desafavorit —i el més populós— de la comunitat negra dels Estats Units. Ward no s’estalvia res i carrega la família protagonista —els dos avis, la seva filla Leonie i els fills d’aquesta, en Jojo i la Kayla— amb totes les herències penoses i totes les desgràcies que fatalment cauen sobre els afroamericans: una llarga memòria d’esclavitud i injustícies, la pobresa, l’addicció a les drogues —en l’actualitat, sobretot la metamfetamina—, la mort violenta d’un membre de la família –el germà de la Leonie– a mans d’un blanc de la manera més absurda i injusta... Resumit a rajaploma, fa la impressió que ens trobem davant d’un vulgar melodrama lacrimogen, escrit amb un afany explícit i contundent de denúncia.
Res més lluny de la realitat. Ward relata totes les tribulacions de la família protagonista evitant de caure en la sordidesa i en la trivialitat sociològica, sense edulcorar-la però al mateix temps electritzant-la amb una dimensió poètica que l’arrabassa de la banalitat del melodrama i l’eleva fins a una esfera de ressonàncies entre màgiques i mítiques, en què el pla de la realitat és distorsionat o enriquit per les visions que alguns dels personatges tenen de persones estimades o conegudes que ja són mortes, els quals se’ls apareixen, no com a elements consoladors, sinó com testimonis de més injustícia i més dolor. No és casual que la crítica hagi emparentat Ward amb Toni Morrison. Els lectors de Juan Rulfo, que no sé si Ward ha llegit, també detectaran aquí una atmosfera similar a la de Pedro Páramo. Una atmosfera d’un humanisme desolador i al·lucinat.
Ward opta per explorar les condicions de vida i les relacions de la família protagonista a partir d’un argument d’una senzillesa arquetípicament americana. Després d’un temps a la presó, el Michael, el marit de la Leonie (que és blanc i és el pare del Jojo i la Kayla), per fi pot sortir en llibertat. La dona, els fills i una amiga d’aquella emprenen aleshores un viatge en cotxe per anar a buscar-lo. Els esdeveniments que se succeeixen durant la ruta —accidentada tant en el pla logístic com afectiu— es barregen amb històries i records del passat familiar, representat sobretot per les figures tutelars de l’avi i de l’àvia, a la casa dels quals tornaran després de recollir en Michael. Ward dona forma a aquests materials argumentals a partir d’un joc de veus clàssicament faulknerià en què tres narradors —el Jojo, la Leonie i en Richie, un diguem-ne espectre— van repartint-se el relat d’una manera cronològicament desordenada, però sempre vívida i mai confusa.
Mentre incideix sense cap mena de contemplacions en el pes dels traumes del passat que arrossega la comunitat negra —tants avantpassats esclaus, tants empresonats de manera injusta, tants linxats per turbes racistes, tantes víctimes de tota mena de violències físiques i morals—, Ward també explora les calamitats afectives d’una família d’ara. Són escruixidores les escenes en què veiem com la Leonie, bojament enamorada del marit, es comporta com una mare negligent. L’altra cara de la moneda d’aquesta negligència és l’afany generós i protector d’alguns personatges cap als éssers desvalguts que els envolten: del Jojo per la seva germaneta Kayla, de l’avi del Jojo per en Richie...
En ocasions àrida i tenebrosa, en ocasions fluvial i assolellada, sovint espurnejada per un lirisme franc i primitiu, Canteu, esperits, canteu és una novel·la que mereix ocupar un lloc destacat dins la rica tradició literària afroamericana, un dels troncs centrals de la literatura nord-americana.
Jesmyn Ward (1977, DeLisle, Mississipí) és una de les veus de la literatura nord-americana i afroamericana amb més projecció dels últims anys. Amb la seva última novel·la, Canteu, esperits, canteu, la primera traduïda al català, ha guanyat el National Book Award de ficció 2017, premi que ja va obtenir amb Salvage the Bones (2011), cosa que l’ha convertit en la primera dona —i fins al moment, l’única— que rep el guardó en dues ocasions. L’autora es va llicenciar en llengua anglesa i va decidir dedicar-se a l’escriptura després de la mort del seu germà, una experiència que relata al llibre Men we Reaped (2013), finalista del premi National Book Critics Circle d’autobiografia. La seva prosa retrata la difícil realitat de la comunitat negra i empobrida de Mississipí i ha estat comparada amb la d’autors com William Faulkner i Toni Morrison.
.jpg)
