dimarts, 30 d’abril del 2019

strange fruit


Trobo aquest fragment, a poques pàgines del final:
«Puja per l'arbre com la serp blanca. Ondula al llarg del tronc fins a les branques i s'enrotlla en una d'elles, reclinat altre cop. I les branques són plenes. Són plenes de fantasmes, dos o tres, fins a la capçada, on hi ha les fulles suaus com les plomes. Hi ha dones, homes, nois i noies. Alguns gairebé criatures. Tots em miren, ben arrupits. Negres, morenos i el que és pràcticament un nadó, d'un blanc fumat. Cap d'ells revela la seva mort, però ho veig en els seus ulls, aquests ulls tan grossos i negres. S'estan enfilant com ocells, però tenen aspecte de persones. Parlem amb els ulls: «Ell em va violar i em va ofegar fins que em vaig morir vaig posar les mans enlaire i ell em va disparar vuit trets ella em va tancar al cobert i em va fer morir de gana mentre sentia els meus nens jugar amb ella al pati van venir a la meva cel·la a plena nit i em van penjar van descobrir que sabia llegir i em van treure a rossegons del graner i em van arrencar els ulls abans de matar-me a cops jo estava malalta i ell va dir que jo era una abominació i que Jesús diu deixeu estar els infants i per tant la van deixar anar i a mi em va ficar sota l'aigua fins que ja no podia respirar». Els ulls parpellegen mentre el sol resplendeix i pampallugueja per sota de la línia del bosc, de manera que els fantasmes capten el color, reflecteixen el vermell. El sol converteix en un plomatge escarlata la roba que porten: parracs i elàstics, samarretes i turbants criolls, barrets de feltre i caputxes. Els ulls es tanquen i després s'obren tots a l'una; tots miren cap avall, cap a mi, i després amunt, cap al cel, mentre el vent els encercla i gemega; ara les seves boques es baden; la ràfega d'aire arrossega la seva cançó, la ràfega: «Sí».

Jesmyn Ward. Canteu, esperits, canteu. Traducció de Josefina Caball. Edicions del Periscopi, 2018. P. 298.

Encara que no s'hagi llegit el llibre, s'entén perfectament, crec. Un arbre ple de fantasmes de negres (morts violentament) que no descansen en pau. Canten.
Doncs bé, per a mi arbre + negres + mort violenta = Strange fruit, de la Billie Holiday. 
La lletra, de Lewis Allen, ve a dir això (traducció gentilesa de la Montse Aloy).

FRUITA ESTRANYA 
Els arbres del Sud duen fruita estranya,
sang a les fulles i sang a l’entranya,
cossos negres en la brisa del sud gronxant-se,
fruita estranya que penja dels pollancres.
Escena pastoral del sud galant,
la boca torçada, els ulls protuberants,
dolç i fresc de les magnòlies l’aroma,
de cop, l’olor d’humà rostit que sobta.
Aquí hi ha fruita perquè els corbs l’arrenquin,
la xucli el vent, la pluja l’aplegui,
que el sol la podreixi, que caigui de la branca,
aquí hi ha una collita estranya i amarga.

L'estranya fruita que penja dels arbres del sud, doncs, no és altra que els cossos dels negres que van morir en linxaments populars i racistes a USA (unes 5.000 persones des de finals del segle XIX fins al 1970). D'arbre a arbre i tiro perquè em toca. Com sempre, cadascuna per on l'enfila.


Llegiu tambéCanciones que cambiaron el mundo: ‘Strange fruit’, por Billie Holiday. Carlos Marcos. El País. 25|2|2014.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada