dissabte, 25 de gener de 2020

les edats del lector


Hace poco volví a leer Middlemarch, de George Eliot. Ya la había leído tres veces, pero habían pasado muchos años desde la última vez. No había olvidado el amplio trazo de la novela ni sus personajes, pero no hubiera podido reproducir en detalle ninguno de sus múltiples argumentos. Sin embargo, volver a leer el libro desencadenó una serie de recuerdos específicos de lo que sucedería a continuación en dicho texto. Releer se convirtió en una forma de anticipación de la memoria, de recordar lo que había olvidado, antes de llegar al pasaje en cuestión. 
[...] Pero ninguna experiencia de lectura, incluso del mismo texto, es siempre la misma. Descubrí un tono irónico en Middlemarch que no había detectado anteriormente, sin duda gracias a que tengo más años, y eso va acompañado de una acumulación interna de muchos más libros que han alterado mis pensamientos y creado en mí un contexto de lectura más amplio. La obra es la misma, pero yo no. Y esto es decisivo. El lector es el que desata o refrena el libro. Cuando leemos volcamos en el texto nuestras historias, prejuicios, rencores, expectativas y limitaciones. Yo no entendí el humor de Kafka la primera vez que lo leí siendo una adolescente. Tuve que hacerme mayor para reírme con La metamorfosis...

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 156.

4 comentaris:

  1. Doncs jo no sé si es perquè l'he llegida de gran o perquè soc de la broma i tinc el riure fàcil, o les tres coses a la vegada, el cas és que sí que li he pillat el to irònic i, també, la vis còmica, sobretot en les escenes més costumistes protagonitzades pel senyor Brooke (l'escena del discurs electoral!) o la senyora Cadwallander, per exemple.

    O en frases deixades anar com qui no vol la cosa, tipus:

    «El senyor Vincy feia tan poc la seva voluntat com un primer ministre».

    «Si el munteu al llom de la política, ja cal que us prepareu per assumir-ne les conseqüències. Altra cosa era quan deia ximpleries a casa seva i les qualificava d'idees».

    O en la Dorothea Brooke referint-se al seu nebot, de pocs mesos, com a 'petit buda' i encardant-se de la seva germana (la mare del buda) dedicada, en exclusiva, a la contemplació extasiada del nadó.

    O en el capítol 83, a punt d'acabar la novel·la, quan, finalment, després de 500 o 600 pàgines de malentesos, fatigues i tots els entrebancs que hom pugui imaginar, la Dorothea i en Will es retroben en L'-E-S-C-E-N-A-D'-A-M-O-R de la novel·la. Si fos una peli xunga, hi sonarien uns violins i avall. Aquí, comencen tractant-se de vostè, com sempre han fet, i s'acaben tutejant, en mig d'una tempesta terrible que ni la borrasca Glòria, petó als morros inclòs i casori a la vista. Però, abans d'arribar al clímax amorós, quan tots dos encara estan drets com estaquirots de tanta emoció continguda i blablabla..., la narradora va i ens engalta:

    «Ell li va prendre la mà i la va acostar als seus llavis amb una mena de sanglot. Però continuava amb el barret i els guants a l'altra mà, i hauria pogut servir de model per al retrat d'un monàrquic».

    Aviam qui es pot aguantar el riure en mig d'un assumpte tan romàntic. Jo no.

    Però potser la ironia més gran i més desoladora de la novel·la no es troba en el text: es tracta d'una qüestió de fons. Rau en el fet que els personatges que tenen més aspiracions de transformació personal i social (l'idealisme arnat de Casaubon; el racionalisme científic de Lydgate; els cristianisme evangèlic de Bulstrode i l'autorealització romàntica de la Dorothea) fracassen estrepitosament. Tots quatre. Com més ideal, més grossa és la patacada. Poca broma.

    ResponElimina
  2. Carai Matilde has posat unes bones estones amb la Dorothea i cia.

    Molt d´acord amb les paraules de l´autora Siri Hustvedt.

    Imma

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em puc pas queixar, la veritat. M'ha encantat llegir-la, tot i que vaig haver de superar l'ensurt inicial d'aquella narradora que se t'apareix per clavar-te el sermó i la parsimònia de les primeres 300 pàgines. L'Eliot no és una estilista, precisament. Tot i així, sempre he tingut la sensació que estava llegint una cosa gran (i no ho dic pel tamany); imperfecta, però gran. Per sort, a partir de la meitat, la cosa millora, la narradora deixa d'intervenir tan manifestament (em molestava, la veritat) i va més a la idea. Les darreres 400 pàgines passen volant. L'últim capítol és magnífic.
      En fi, que fa una setmana que estic en ple postMiddlemarch, en fase de recapitulació.

      Elimina
    2. Ah, i d'això que explica la Siri Husvetd, m'ha passat una cosa curiosa. Resulta que he tornat ha llegir un fragment d'en Barney Panofsky, un en què la seva filla Kate llegia, precisament, Middlemarch, i com que ara jo també l'he llegit, m'ho he mirat amb uns altres ulls. El mateix fragment ha variat molt en tan sols tres mesos. L'obra és la mateixa, però jo ja no. Fantàstic.

      Elimina