dimecres, 14 d’octubre de 2020

escriure per imperatiu vital

 

No escriure, per a molts de nosaltres, és morir. [...]

Penseu en aquell pianista que deia que si un dia no practicava només ho sabria ell; si no practicava durant dos dies ho sabrien els crítics, i si no practicava durant tres dies ho sabria el públic.

Una variació d’això es pot aplicar als escriptors. No és ben bé que l’estil, o com en vulguem dir, perdi la forma en tan pocs dies.

El que passaria seria que el món t’atraparia i et voldria fastiguejar. Si no escrius cada dia, els verins s’acumularan i començaràs a morir, o a delirar, o totes dues coses.

Has d’estar sempre borratxo d’escriptura perquè la realitat no et pugui destruir. [...]

He après, en els meus viatges, que si deixo passar un sol dia sense escriure estic inquiet. Dos dies, i tinc tremolors. Tres, i tinc sospites de demència. Quatre, i tant se valdria que fos un porc amb diarrea rebolcant-se a la cort. Una hora d’escriptura és un tònic. Em poso dret, corro en cercles, demano a crits unes polaines noves.

O sigui que d’això va, d’una manera o d’una altra, aquest llibre.

 

Ray Bradbury. Zen en l’art d’escriure. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena, 2019. P. 14-15.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada