la cita de laxness

Canto jo i la muntanya balla s’obre amb una cita de l’escriptor islandès Halldór Laxness. El text és un fragment de la novel·la Gent independent, publicada originalment en dues parts: la primera el 1934 i la segona el 1935. L’elecció de Solà torna a estar vinculada amb les capes de veus, tempestes i batalles que un territori va sedimentant. “[…] qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres? La gent cavalca vora el riu, al llarg de les ribes, on, de costat a costat, jauen tots els camins, oberts un per un, segle rere segle, pels cavalls del passat… […]”, escriu Laxness. La novel·la, explica Solà, retrata la vida familiar d’un pagès “molt pobre pel que fa als diners però també molt pobre pel que fa a l’esperit”. “M’interessa molt Laxness perquè retrata el lloc on viuen els personatges i aquest lloc és Islàndia, la seva terra. Em va fer adonar que jo també podia girar la mirada cap al lloc d’on venia”. Solà reconeix que és un autor que li va “obrir camins”.

De la novel·la, l’escriptora també en destaca la unió de dues potències: a la potència de la trama s’hi suma la potència de la mitologia local. “Els personatges practiquen rituals per protegir-se de fantasmes i esperits, per exemple”. Solà va viure un temps a Islàndia i avui recorda una vida diària plena d’històries de llegendes. “Són llegendes molt relacionades amb el territori. Molt vives. La gent comenta que en aquella vall hi viuen gnoms o elfs o que en aquella muntanya s’hi amaga un tresor. M’agrada molt escoltar totes aquestes històries. A casa nostra n’hi ha. Als paisatges urbans i als no urbans. M’interessa el que hem explicat damunt del paisatge que veiem cada dia”.

 

Gerard E. Mur. Homenatges i influències d’Irene Solà. Núvol. 4|6|2020