lectures i referents

 

Tu has estat una bona lectora des de petita. Quins són els escriptors que recordes haver llegit i que més et van marcar en aquella etapa d'estudiant a l'institut?

Des d'una edat molt primerenca, per tant a l'Eso, vaig llegir Aloma, de Mercè Rodoreda, i al batxillerat, Solitud; em sembla important la distinció, perquè precisament el batxillerat humanístic s'encarava cap a les lletres, mentre que a l'ESO estàvem tots junts. També recordo haver llegit i estudiat Salvat-Papasseit i Maria-Mercè Marçal.

Però, a casa, la meva mare tenia tots els llibres de La Caixa i els contes de Mercè Rodoreda ja els havia llegit pel meu compte; Gabriel Ferrater també el vaig trobar buscant entre aquells llibres. Probablement devia ser una mirada, imagino, bastant infantil, però és cert que Ferrater em va cridar molt l'atenció. Aquell llibre de color crema està ple de marques, el vaig llegir molt.

A Canto jo i la muntanya balla hi ha uns referents molt concrets que ens remeten a la nostra tradició més universal.

A mi m'interessen molt els referents, en soc molt conscient, i en aquest llibre jugo bastant a picar l'ullet, a emmirallar-me en una certa tradició o en unes certes maneres d'escriure; o en com diferents escriptors s'han plantejat l'escriptura o el fet creatiu. Però no solament escriptors, perquè la meva formació és en belles arts, a través de les quals vaig aprendre a fer producció artística i literària; per això també m'interessen molt els referents d'altres disciplines.

En acabar els estudis universitaris, vaig fer un màster de literatura a Anglaterra, a la Universitat de Sussex, i això s'ha de tenir en compte, perquè jo no he estudiat mai literatura des que vaig acabar el batxillerat; ni en el context català, ni tan sols en el context de la llengua espanyola. Per tant, la descoberta de la tradició literària en català que m'ha interessat l'he feta bàsicament pel meu compte, i encara me'n queda per fer. Però centrant-nos en els referents més estrictament literaris, i sobretot pel que fa a Canto jo i la muntanya balla, he de parlar en primer lloc, i amb molta consciència, de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda; de Rodoreda en general, de fet, perquè em sembla una escriptora increïble, però aquesta novel·la que cito em va agradar molt especialment; i també hi és present la Víctor Català, la de Solitud i Drames rurals. I he de dir que per encarar-me a Canto jo...una de les coses que vaig fer va ser revisitar Canigó, de Verdaguer, perquè vaig veure molt clar que no me'n podia anar cap a aquell tros de món sense tornar a anar a Canigó, i m'ho vaig passar exageradament bé. A partir d'aquí, hi ha moltes més referències, molta més gent. Toni Morrison, per exemple, em va interessar molt profundament, i l'escriptor islandès Halldór Kiljan Laxness; també una certa tradició llatinoamericana, amb Gabriel García Márquez, però a més penso en escriptores contemporànies, com Mariana Enríquez, a qui cito molt.

En la línia del que et deia abans, i connectat amb la meva formació en belles arts, penso que m'han obert camins i possibilitats d'investigació persones que fan creació no solament literària, persones que barregen diferents disciplines, com per exemple la cineasta francesa Camille Henrot, que té una peça de vídeo titulada Grosse fatigue, d'uns vint-i-cinc minuts aproximadament, en què reuneix totes les cosmologies i tradicions religioses i literàries que han intentat explicar el principi de l'univers. És fantàstic! És una peça, a més, que només es pot veure en els museus quan la Camille la instal·la; és tan gran i tan especial que no té res a veure contemplada des d'una pantalla d'ordinador. Jo la vaig poder veure a Londres, en diferents espais, i l'he anada trobant per museus del món.

Crec en aquesta transversalitat, en el fet que les coses es barregen i formen una cosmologia que obre portes i dona possibilitats de joc, de pensament.

Has assenyalat la Rodoreda que connecta amb l'aspecte més cru, més terral, la de La mort i la primavera, però també penso en la de Viatges i flors. És una Rodoreda que sembla que estigui observant i com mig fotent-se de l'angúnia que pugui sentir el lector.

Sí, totalment, i sobretot en aquests llibre que m'estàs dient. La Rodoreda frueix molt d'una certa irreverència, de què es pot fer i fins on es pot arribar amb les paraules i la imaginació; aquesta és una de les coses que més m'interessen, precisament, a l'hora d'escriure, de proposar aquest joc i de portar-hi el lector a través de les paraules i de les imatges que hi construeixes. M'interessa molt aquesta Rodoreda tan punk, tan atrevida; i m'agrada perquè penso que la Rodoreda autèntica, real, és aquesta, que contrasta amb la imatge de la senyora tranquil·la de cabells blancs, i sobretot amb la idea que pots tenir d'ella des d'una classe d'institut, quan penses «Em faràs llegir aquest llibre escrit no sé quan per aquesta senyora? Quin avorriment!» I no té res d'això, sinó tot el contrari: és superbèstia el que et proposa i el que s'atreveix a fer.

I de Caterina Albert, o Víctor Català, també t'ha interessat aquest mateix vessant?

De la Víctor Català m'interessen sobretot els mons i els paisatges que construeix, com utilitza les paraules i certes maneres de dir . I, és clar, aquesta bestialitat, aquesta cosa tan punxeguda i tan forta a l'hora d'explicar històries...

 

Marta Nadal. Irene Solà, des de veus i mirades infinites. Serra d'Or, núm. 730, octubre 2020.