solà, irene solà

Irene Solà (Malla, 1990) és la Flordeneu, la Plaerdemavida, Aloma, la Carlana, la princesa de Mònaco de la literatura catalana actual. Va començar publicant poemes (una pagesa n'hauria dit poesies) i donant campanades en antologies on, al costat de clàssics i contemporanis, destacava molt. Els dics (2018) va ser un llibre que es va anar obrint camí a poc a poc: elogis per aquí, elogis per allà, lectors enamorats, recomanacions entusiastes. A més de ser escriptora, Irene Solà es mou en el món de l'art. Ha estat fent una llarga estada a Londres i ha treballat a la Whitechapel. De l'art contemporani en treu un plantejament conceptual de l'escriptura. De la vida de pagès (els pares tenen una explotació agrícola a Malla), un coneixement a la menuda de les coses del bosc, de les coses dels camps i de la vida dels pobles com són ara. Aquesta era la base d'Els dics, que es movia entre Osona, les Guilleries i la punteta de la Selva, on s'acaba el Montseny. A Canto jo i la muntanya balla ha canviat de mapa, i des de Camprodon s'ha enfilat fins a Molló, ha passat la ratlla de França i ha baixat cap a Prats de Molló, al Vallespir, on van passar tantes històries de l'exili i la retirada i on Joan-Lluís Lluís va ambientar una de les millors novel·les catalanes d'aquest segle, El dia de l'ós (2004)...

JULIÀ GUILLAMON. Merrie melodies al Pirineu. Cultura|s. La Vanguardia. 25|5|2019.

Curiosa de mena, Irene Solà (Malla, 1990) quan s’interessa per un tema no s’atura. Una llegenda la pot fer desplegar una recerca digna d’una tesi doctoral. Quan treballa en una història li agrada construir un calidoscopi a mida per fixar-ne tots els detalls. Li agrada estirar tots els fils, obrir portes, aprofundir en allò que investiga. Si haguéssim de fer una analogia de la seva manera de treballar i un esport, probablement el seu fort seria l’espeleologia i no pas el surf. Li agraden les capes, el que no veiem però hi és. Amb la superfície no en fa prou.

Una de les dèries de la Irene Solà és calibrar la mirada que determina cada relat, desentrellar-ne els perquès i oferir-ne múltiples perspectives. Quan va publicar Els dics (L’Altra Editorial), amb la que va guanyar el Premi Documenta 2017, ja va despuntar com una narradora que estima les veus col·lectives. Havia debutat al món literari amb Bèstia (Galerada, 2012), un llibre de poemes amb el que va rebre el Premi de Poesia Amadeu Oller. Sí, cada llibre de la Irene Solà ha rebut un premi i ha estat llegit i reconegut. La seva, és una escriptura personal, arriscada i amb una projecció potent. Per això, entre d’altres coses, ha estat distingida amb un dels Premis de Literatura de la Unió Europea 2020 pel Canto jo i la muntanya balla, que ja havia guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la el 2019 per a llibres publicats en català.

Filla de pare pagès i mare mestra, sempre ha tingut molt presents els testimonis orals, les anècdotes i les cançons tant presents als entorns rurals. Tot i que ella era més de tancar-se a dibuixar i fer la seva que no de passar-se el dia fora jugant. Quan respon a les preguntes d’aquesta entrevista és amable i es nota que controla cada paraula que diu. Riallera i seriosa a la vegada, l’escriptora desprèn l’alegria i solidesa d’un paratge mineral dotat d’un ecosistema equilibrat però capaç de desencadenar tempestes salvatges. És molt curosa de la seva intimitat i de política prefereix no parlar-ne, tot i que considera que qualsevol acte és polític. Per a ella, que es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex, les paraules tot ho poden. De moment, ja ha demostrat que amb la seva literatura es poden fer ballar muntanyes.

 

LÍDIA PENELO. Entrevista a Irene Solà. Públic. 4|7|2020.