dostoievski viral

MARTA REBÓN
Dostoievski viral
La Vanguardia
4|11|2021

El dia que Ivan Jdànov, col·laborador estret de l’engarjolat Navalni, principal opositor a Putin, va arribar a Barcelona per reunir-se amb la comunitat russa, m’endinsava en el llibre de Manel Alías. A Rússia, l’escenari més gran del món plasma el que ha vist i viscut al llarg de set anys de corresponsalia a Moscou per a TV3. L’epígraf el pren d’una activista feminista que va entrevistar: “Anem cap a millor i cap a pitjor, simultàniament”. En un país de la grandària i la història de Rússia, però, l’estrany seria no trobar-hi contradiccions de la seva mida. Jdànov, que va denunciar al Col·legi de Periodistes les corrupteles del cercle del Kremlin i la destrucció sistemàtica de qualsevol alternativa democràtica, va néixer a Moscou com Dostoievski, el bicentenari del naixement del qual se celebrarà la setmana vinent. La terra en què millor s’ha escrit sobre la importància de la llibertat individual –de Puixkin a Grossman, etcètera– també és on se l’ha trepitjat arreu. “Només els russos poden aglutinar a la vegada tantes contradiccions”, llegim a El jugador.

Dostoievski podia arribar a ser un xovinista empedreït, però va defensar a ultrança la participació en el debat públic i l’exercici de les llibertats, cosa que gairebé li va costar la vida de jove. Llibertat fins i tot –i això el fascinava– per equivocar-nos, actuar contra els interessos propis, sabotejar-nos la vida si cal, com quan ell desafiava el destí cada vegada que visitava un casino i sovint es deixava fins a l’últim copec. No vaig resistir la temptació de preguntar a Alías si creia que, amb Putin, a Dostoievski l’haurien tornat a empresonar. Tal com van ara les coses, em va dir, si formulés una crítica directa contra la classe dirigent, no tindria més remei que publicar en una editorial petita, o bé tocar el dos. I és que Rússia viu una de les repressions més negres contra la premsa independent i la dissidència des de l’era soviètica. No són casuals dos premis d’enguany: el Nobel de la Pau per a un periodista veterà rus i el Sàkharov a la llibertat de consciència del Parlament Europeu per a Navalni.

Als russos els costa d’entendre que el tràgic Dostoievski desperti passions a l’estranger. Tanmateix, l’interès actual pel true crime té un antecedent en les seves obres. Crim i càstig deu fascinar en Carles Porta. I després tota la colla de prínceps epilèptics, terroristes revolucionaris, intel·lectuals nihilistes, parricides, funcionaris neurastènics, ludòpates incurables i usureres que poblen les seves novel·les... Escriure consumit pels deutes l’empenyia, més que a assolir l’excel·lència estilística, a mirar d’atrapar els lectors. Dostoievski duu al límit psicològic els seus personatges, però sabia molt bé de què parlava: va practicar la resiliència molt abans que el terme es posés de moda. Com aniríem per la vida si atorguéssim a cada segon un valor incalculable? Això és el que va aprendre després de passar per un simulacre d’afusellament, com va explicar al seu germà. A més, hi ha un dilema que travessa tota la seva obra i que continua vigent. M’explico. Mirem algunes notícies internacionals: un fi raonable justifica prendre un camí (potser) equivocat? Per exemple, protegir-se amb una tercera dosi i deixar altres sense vacunar? I negociar amb estats autoritaris a canvi de reserves de gas?

La pandèmia ens va fer tornar a aquells clàssics que descrivien o presagiaven una gran plaga. A les xarxes es va recordar el malson que apareix al final de Crim i càstig: enmig de la febrada i els deliris, Raskólnikov somia una greu malaltia letal que s’escampa pertot des de les profunditats d’Àsia. A més de la coincidència geogràfica, l’escriptor va encertar també amb una altra qüestió (la seva segona obsessió després de la llibertat): la manera com les idees ens dirigeixen, com governen les nostres accions i es propaguen tot seguint un patró epidemiològic, sobretot les més radicals i menys elaborades. El virus que espanta Raskólnikov en somnis té un símptoma curiós: qui hi sucumbeix se sent “l’únic dipositari de la veritat”. A mesura que avança l’epidèmia, per tant, ningú no escolta ningú, inamovibles tots en les seves conviccions, en un món polaritzat i en confrontació permanent fins i tot entre correligionaris. El novel·lista rus no podia concebre un panorama més desolador. Tot donant una ullada a l’actualitat, somni i realitat tornen a confondre’s. I jo no puc evitar pessigar-me.