dilluns, 13 de desembre de 2021

qüestió de principis


«Ara m'agradaria parlar del començament de la Recherche, i tothom sap que els llibres rarament es comencen a escriure pel començament. Sigui com sigui, parlarem d'aquest cèlebre Longtemps je me suis couché de bonne heure, que brilla amb aquest xoc entre el longtemps duratiu i el je me suis couché puntual, i que tant de joc ha donat als crítics, tants maldecaps als traductors:


Mucho tiempo he estado acostándome temprano
(Pedro Salinas)
Mucho tiempo me acosté temprano
(Mauro Armiño)
Durante mucho tiempo, me acosté temprano
(Carlos Manzano)

Durant molt de temps em vaig colgar dejorn
(Jaume Vidal Alcover)
Durant anys he anat a dormir d'hora
(Valèria Gaillard)
Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora
(Josep Maria Pinto)

 

No cometré la bestiesa de repartir premis, el que m'agradaria subratllar ara és la fabulosa troballa literària que introdueix aquesta frase. El repte, com diuen ara, era complicadíssim: ¿com es pot fer entrar el lector en aquest corrent temporal que flueix sense cap referència concreta al llarg de dues mil pàgines, on no hi ha ni una data ni sabem mai l'edat del Narrador ni de cap personatge? ¿Com se'l pot introduir en aquest corrent de la consciència sense interrompre'l ni trencar el pacte narratiu fonamental, que exclou fites o referències al temps exterior, a la prosa cronològica? ¿Com es pot punxar el fluir d'un temps inconsútil sense dir-ho, sense que es noti?
Sembla com si Proust s'hagués respost plantejant-se una altra pregunta: ¿quin és el moment de la nostra vida que més s'assembla a l'aparició de la consciència, al pas del no-res a l'activitat mental reflexiva? És evident: el pas del son a la vigília, l'instant en què el subjecte es desenganxa lentament de les teranyines del son i la inconsciència (on el temps i el subjecte són fantasmes) i s'instal·la en una consciència desperta que la primera cosa que demana és un lloc on ubicar-se, on establir una seu, un centre des d'on pugui organitzar la vivència.
[...] Així, finalment la consciència aterra en un espai i en un temps familiars: la infància, l'estiueig a Combray, a casa de la tia Léonie (una senyora adorable, tan neurastènica i tan obsessionada pel temps i la salut com el seu nebot, i un dels personatges més genialment traçats de tota la novel·la, per cert), i l'espera del petó matern, aquest petó que el petit Narrador exigeix perquè si no el rep no pot dormir...»

 

Lluís Maria Todó. Un diàleg imaginari. Club editor, 2021. P. 156-158.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada