raskólnikov torna a dubtar

CARLES GELI
Raskólnikov torna a dubtar
El País
24|3|2021

El mal es pot justificar, és lícit fer-ho, si amb això s'aconsegueix un bé major, potser col·lectiu? Creient-ho inicialment així, el miserable exestudiant de 23 anys de família humil Raskólnikov descarrega la destral sobre la vella usurera Aliona Ivànovna i la seva germana. I aquí comencen l'escissió interior, el cisma que predestina el seu propi nom (raskol), els dubtes, la culpa o allò de la fi i el mitjans que marquen el protagonista de Crim i càstig, una de les novel·les cabdals del XIX. El torturat personatge de Fedor Dostoievski va aixecar l'arma i va dubtar en català el 1929 (Proa), en traducció directa del rus (i des de Rússia) del polític i intel·lectual Andreu Nin, de la qual es va dir que era la primera íntegra a Occident i “de les millors que s'han donat en un idioma d'arrels no eslaves”, en opinió de Josep Pla. Gairebé un segle després, Raskólnikov repeteix acció i remordiments sota la veu del traductor i lingüista Miquel Cabal Guarro, per a l'edició de la col·lecció Bernat Metge Universal.

“En aquests temps amb tendència a relativitzar-ho tot i a llançar i repetir eslògans sense pensar-s'ho gaire, Dostoievski és just el contrari: planteja grans dilemes morals, escriu per respondre les grans preguntes: què és i com afrontar el mal, la innocència, la fe, la condició humana…”, recita Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics, sorgida a esclat de la històrica col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, ara sota el paraigua del grup multimèdia Som. Després de promoure noves versions de la Ilíada i Robinson Crusoe (traduïts en el seu moment també per tòtems com Carles Riba i Josep Carner), ara arriba la del drama de Raskólnikov, que afronta dues visions irreconciliables: “És l'ètica cristiana, la que defensa la persona com a terreny sagrat, inviolable, encara que sigui dolenta, i l'ètica de l'utilitarisme, que busca el bé major, encara que sigui trepitjant la persona… Alguna cosa d'aquests plantejaments hem vist en aquesta pandèmia”, llança Garrigasait. I afegeix com a altres brases cremant atiades per l'escriptor rus “si un criminal pot recuperar la innocència; si es pot travessar el territori del mal i sortir-ne moralment indemne, bo; si la bondat resideix en les persones marginades… I Dostoievski ho aborda sense brometes ni ironies: és una obra incomparable en la història de la literatura”, conclou l'editor, que creia necessària “una traducció per ser llegida al segle XXI”.

Crim i càstig està tan carregada de reflexions i expedicions morals pel més profund de l'ànima humana (“Fora de Dostoievski, ningú m'ha ensenyat res de psicologia”, va afirmar Friedrich Nietzsche) com de paranys lingüístics. “Dostoievski escrivia com li donava la gana”, constata Cabal, que ja va abordar anteriorment la particular gramàtica del rus en traduir Apunts del subsòl (2002). “Té un estil originalíssim i alhora extremadament incorrecte, trencat, nerviós (…) però és inseparable del contingut, amb el qual forma un tot únic”, va alertar ja el 1929 Nin, que va aconseguir un difícil equilibri entre fidelitat a l'original i respecte a la idiosincràsia de l'autor rus. “No va ser el cas de Nin, que en va fer una bona versió, però els traductors van planxar molt l'estil de Dostoievski, creient que estava mal escrit”, il·lustra Cabal.

Una “gramàtica pròpia”

Una de les causes que generaven aquesta sensació era, com qualifica el traductor, que “practicava l'objecció de consciència a la norma i a les convencions tipogràfiques, especialment pel que fa a la puntuació i a l'ús de les cursives”. Aquesta puntuació és de les poques coses que Cabal s'ha permès corregir perquè “el lector actual ja arrossega un bagatge sobre aquestes convencions gràfiques que li serveixen de clau per llegir, la qual cosa no passava amb els seus lectors coetanis, que no era ni l'1% de la població”, fixa. Sí que ha respectat el seu “caòtic” ús de cursives i cometes perquè “ajuden a entendre els accents estilístics que transmet el text”. L'escriptor rus va arribar a defensar: “Cada autor té un estil propi i, per tant, una gramàtica pròpia” i, davant d'això, un corrector “ha de ser capaç d'endevinar” la seva ortografia.

L'altre gran repte per a Cabal ha estat “la barreja, el vocabulari Frankenstein que utilitza Dostoievski”, on cada personatge utilitza la llengua russa segons la seva funció social. I així hi apareixen vulgarismes, estrangerismes, dialectalismes, registres cultes, lèxic burocràtic…, “una polifonia de veus molt diferents que dialoguen entre elles i diuen coses diferents, contradictòries i complementàries, com les mateixes idees que destil·la la novel·la”. Cabal admet que el català no és ric en aquestes formes col·loquials de la parla. I és aquí on apunta veladament que pot haver anat més enllà de la versió de Nin: “En el col·loquial, ell no va ser tan atrevit, aquests fragments els va literaturitzar més; Josep Maria de Sagarra, a l'època, li va criticar que s'hagués desconnectat d'aquesta parla col·loquial, que va atribuir als anys que feia que vivia a Rússia”, emmarca Cabal, que tampoc ha utilitzat dialectes del català, sinó que ha recorregut a “buscar formes antigues o col·loquials”.

“Els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes”, diu l'escriptor Francesc Serés en el pròleg a una edició de gairebé 700 pàgines (34,95 euros), que inclou una nota i un llistat sobre els personatges i un epíleg del traductor, com l'edició del 1929 portava un proemi de Nin, que criticava la llibertat a la qual sembla tenir dret l'home superior, com apunta Dostoievski, de qui es compleix el bicentenari del seu naixement. “Raskólnikov no té raó perquè la seva solució és individualista, vol resoldre el problema tot sol… La societat no la pot modificar un individu sol, sinó tota una classe. L'heroi és fort quan es recolza en la massa”, va escriure Nin, influït per les seves profundes creences comunistes, que el van portar a la mort per ordre de Stalin.

Cabal recorda que va abordar la traducció en plena pandèmia, una situació que va fer emergir “episodis de la bondat més despresa i la maldat més mesquina”, capaços tots de “crims, càstigs i perdons”. Un període en el qual “el món semblava que volgués donar la raó a Raskólnikov. Una raó que ell no voldria tenir, em sembla. Que Dostoievski no voldria tenir”. O sí. I convida a llegir el llibre. O sigui, a entrar al cap de Raskólnikov quan alça la destral.