dijous, 23 de desembre de 2021

crueltat


JORDI NADAL
Crueltat
La Vanguardia
14|12|2021

Nikolai Gógol va ser un meravellós autor rus del segle XIX que al conte L’abric va tocar l’essència d’una de les parts més fosques de la condició humana: la crueltat. Hi explica la història d’un pobre funcionari rus, que, després de moltíssimes penalitats, aconsegueix comprar-se un bon abric que li permeti passar l’hivern en la duresa de Moscou. Però els seus companys i els seus caps, mediocres, envejosos –i, a la fi, cruels–, li amarguen la vida. La pregunta central del conte toca l’essència d’una de les grans preguntes de la vida: “Per què em torturen?”.
És tanta la força d’aquest relat que hi ha una història molt impressionant vinculada a ell, explicada per Elias Canetti, premi Nobel de Literatura del 1981, en la seva autobiografia. La cosa va així: quan Canetti estudiava a Viena tenia a l’habitació una reproducció de la Capella Sixtina. En aquell moment, l’obra que més l’impressionava era el conte de Gógol. La que després seria la seva dona, Veza Taubner-Calderon, li va descobrir l’obra de Georg Büchner, i l’impacte va ser immens: va canviar la reproducció de la bonica i harmònica obra de Miquel Àngel per una reproducció de gran intensitat dramàtica de l’impressionant i demolidor retaule d’Isenheim, de Matthias Grünewald.
Sí, el món és un univers de dolor i de crueltat. Però, per sort, existeix l’art, que ens fa companyia. Recentment vaig llegir l’esplèndid llibre de Sophy Roberts, Los últimos pianos de Siberia, un mosaic en què es barregen la història d’aquest instrument i la dels russos en aquesta regió remota. Hi ha una frase inscrita a la làpida d’un dels inoblidables personatges que descriu una cosa reparadora i que ens omple de balsàmica esperança: “Una vida en què Bach és present és una vida beneïda”. És per això que l’art és tan necessari: ens explica coses de la nostra humanitat més íntima. Ens revela que bonic i terrible que és viure. Permet que hi hagi moltíssimes maneres d’entendre el món. I admet i acull moltíssimes veritats. De vegades amb dramatisme; de vegades, fins i tot, amb humor. Gógol acaba la primera part de la seva obra mestra, Les ànimes mortes, amb aquesta frase sobre el seu protagonista: “Llavors Txítxikov va dormir amb el son plàcid dels que no pateixen de puces, hemorroides ni excés d’intel·ligència”. L’art i l’humor i Bach són necessaris.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada