dimarts, 11 de gener del 2022

l'horror visionari de dostoievski


Me parece que Crimen y castigo, el mejor de todos los libros que narran un crimen, excede cualquier elogio y cualquier muestra de aprecio. Seguramente Dostoievski me impresionaría más si yo pudiera leerlo en ruso, pero dudo que por ello fuera capaz de quererlo más. Hay un vicioso oscurantismo en sus cuatro grandes textos narrativos, entre los cuales incluyo también El idiota, Los poseídos y el más oscuro Crimen y castigo. Solo los hermanos Karamázov trasciende la detestable ideología de Dostoievski porque los Karamázov barren o pasan por encima las verdades que el novelista no cesa de gritar. Tolstói no creía que esta última y apocalíptica novela de Dostoievski conformara una de las cumbres del género, pero es cierto que a él le gustaba pensar en Dostoievski como la versión rusa de Harriet Beecher Stowe* y habría visto con agrado un parecido entre el anciano Karamázov y Simon Legree**.

La mayor virtud de Dostoievski, a mi juicio, es cómo controla ese horror visionario que comparte con Blake, un profeta imaginativo con el cual, por lo demás, no tiene nada en común. Nadie que haya leído Crimen y castigo logra olvidar el momento en que Raskólnikov mata a la pobre Lizaveta:


En medio del cuarto estaba Lizaveta con un abultado paquete en los brazos, y contemplaba con estupefacción a su hermana muerta, toda lívida, como un pañizuelo, y cual si le faltasen bríos para gritar. Al verlo a él llegar corriendo, echose a temblar como la hoja del árbol, con un temblorcillo ligero, y por todo su rostro le corrieron espasmos. Había alzado las manos y abierto la boca; pero, no obstante, no llegó a gritar, y lentamente fue retrocediendo ante él hacia un rincón, mirándole fijamente, con terquedad, pero sin proferir un grito, cual si no le quedaran arrestos para gritar. Él se abalanzó sobre ella con el hacha: sus labios contraíanse tan dolorosamente como los de los niños chiquitos cuando se asustan de algo, quedándose contemplando fijamente el objeto causa de su espanto, y estando a punto de gritar. Y hasta tal punto era sencillota aquella desdichada  de Lizaveta, mansa y tímida de una vez para siempre, que ni siquiera se le ocurría levantar las manos para resguardarse con ellas la cara, con todo y ser ese el gesto más indispensable y natural en tal momento, ya que tenía el hacha enarbolada sobre el rostro sobre el rostro mismo. Lo único que hizo fue levantar un poco el brazo derecho, que tenía libre, y poco a poco extenderlo hacia él como para apartarlo. El golpe le dió en el cráneo, de punta, y de una vez le tajó toda la parte superior de la frente, casi hasta el sincipucio. Ella se desplomó también en el suelo. Raskólnikov estaba completamente fuera de sí, arrebatole el paquete, lo soltó en seguida y se salió corriendo a la antesala.***


Nada puede ser más dolorosamente efectivo que: «Lo único que hizo fue levantar un poco el brazo derecho, que tenía libre, y poco a poco extenderlo hacia él como para apartarlo». Pensamos en el horrible sueño donde Raskólnikov ve cómo asesinan a golpes, con una especie de palanca, a una pobre yegua vieja y decrépita, y eso nos conduce a las visiones de Nietzsche: que el dolor produce memoria, de modo que el dolor es el significado y el significado es, por lo tanto, doloroso. Dostoievski fue un gran visionario y un exuberante narrador, pero hay algo paradójicamente nihilista en sus visiones literarias. Lo sublime pide que abandonemos los placeres más accesibles por otros más difíciles, lo que en suma equivale a una petición estética. Dostoievski no pertenece al género de lo sublime, sino a las más rudas perspectivas de lo apocalíptico. Nos insiste para que aceptemos dolores que trascienden los límites estéticos. Su autoridad en lo apocalíptico es indiscutible, pero dicha autoridad tiene también sus propios límites estéticos...


Harold Bloom. Novelas y novelistas. El canon de la novela. Traducció d'Eduardo Berti. Páginas de espuma, 2012. P. 254-256.


_______________

* Autora de La cabaña del tío Tom.

** Personaje de La cabaña del Tío Tom, último y brutal amo del Tío Tom.

*** Traducción de Rafael Cansinos Assens.

La versió de Miquel Cabal Guarro. P. 120.

Al mig de la cambra hi havia la Lizaveta, amb un farcell gros a les mans. Blanca com el paper, es mirava la germana morta, estupefacta i com si no tingués forces per cridar. En veure'l sortir corrent, es va posar a tremolar com una fulla, amb una tremolor lleu, li corrien espasmes per la cara. Va alçar una mà, entreobrí la boca, però no va xisclar i, a poc a poc, es va apartar d'ell, reculant cap a un racó, mirant-lo directament, de fit a fit, però sense xisclar, com si no tingués prou aire per fer un crit. Ell se li va abraonar amb la destral. Els llavis d'ella es van encorbar penosament, com els de les criatures molt petites quan tenen por d'alguna cosa, que es miren fixament el que els espanta i es disposen a xisclar. I la desgraciada de la Lizaveta era tan justeta, havia rebut tant i estava tan espantada, que no va alçar ni els braços per protegir-se la cara, per més que aquell gest hauria estat el més natural i necessari en el moment en què hi tenia la destral just al davant. Només va alçar una mica la mà que tenia lliure, l'esquerra, però ni de bon tros fins a la cara, i a poc a poc la va allargar cap a ell, com si el volgués apartar. El tall de la destral li anà a petar directament al crani i li va badar d'un cop tota la part de dalt del front, gairebé fins a la coroneta. Va caure a plom a l'acte. En Raskólnikov gairebé va perdre els nervis, agafà el farcell, el tornà a tirar i va córrer al rebedor.


12 comentaris:

  1. sembla que hi ha algun problema de lateralitat en una de les 2 traduccions

    ResponElimina
  2. Aviam, que em diu la Maria pel pinganillo que en aquest fragment tenim un problema de braços.

    Segons en Rafael Cansinos: Lo único que hizo fue levantar un poco el brazo derecho, que tenía libre.

    Segons en Miquel Cabal: Només va alçar una mica la mà que tenia lliure, l'esquerra.

    ResponElimina
  3. Ara he anat a mirar la de Nin: Ella alçà només, ben lluny del rostre, la mà esquerra, que tenia lliure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De totes maneres, a part dels braços, l'escena és esgarrifosa!!

      Elimina
    2. Per a mi és més xunga la de l'euga. L'escena que és sensacional és la de l'interrogatori, no sé si hi has arribat. Hi estic ben enganxada, aviat l'acabaré.

      Elimina
    3. La novel·la, vull dir, que l'interrogatori el vaig acabar abans d'ahir.

      Elimina
    4. sííí la de l'euga déu n'hi do!!! l'interrogatori d'en Porfiri?? sí no n'hi ha cap més ja l'he llegit, em falten 100 pàgines per acabar.

      Elimina
  4. Sembla que guanya l'esquerra!!

    ResponElimina
  5. Que bo ! Al final, sigui braç, cama, esquerra o dreta, anem a parar al mateix. Ara, la d'en Cabal és genial, em fa venir ganes de llegir-la. Jo només he llegit la d'en Cansino, a les obres completes d'Aguilar, i a banda de desorientacions o dislèxies en la traducció, a mi se'm fa feixuga. I tot i així, me l'he llegit tres vegades. I has triat molt bé, i són bonñíssims, els articles que vas posant, Matilde. Barrejant-los, es pot fer un bon assaig del Crim i càstig. De tota manera, aquest d'en Bloom és l'únic, em sembla, que dóna un punt de vista que jo sempre he pensat, q1ue hi ha un punt de nihilisme - el mateix que ell atacava - , en tota la seva obra. Potser una cosa no treu l'altre....Quin dia ho feu ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, no té gaire importància, la qüestió és que en Raskólnikov li ha ben esberlat el cap, pobre Lizaveta. Però el que ha quedat clar (i meridià) és que la Maria és una lectora atenta. Atentíssima.

      M'encanta la versió d'en Cabal. No t'ho sabria explicar, tret d'allò que llisca molt bé i que el personatges sembla que hagin parlat català tota la vida, etcètera. Xalo molt. Quina feinada. Penjaré uns quants apunts més a propòsit de la traducció.

      I ens trobem per comentar la jugada el dimarts 24 a les set del vespre. Si et ve de gust, ja ho saps.

      Elimina
    2. Doncs no podré. Em sap greu. Seria interessant saber com s'ho ha agafat la gent o les opinions que surtin. no sembla a priori un llibre de club de lectura.
      Seguiré els apunts, i per poc que pugui me'l llegeixo. És un elogi per un traductor, suposo, que sembli que els personatges sempre han parlat en català. Un professor que vaig tenir de rus, un fan absolut de Dostoievski, em deia que era impossible traduir-lo. Igual exagerava, perquè només s'ho havia llegit directament de l'original, i en general trobava incorrectes quasi totes les traduccions del rus, en especial la dels clàssics.
      En fi, que us vagi bé (amb una mica d'enveja ho dic..)

      Elimina