dilluns, 14 de febrer de 2022

somerset moum


JORDI LLOVET
Somerset Maugham
Quadern | El País
20|1|2011

També William de nom de fonts, Somerset Maugham (llegiu moum) va ser un autor enormement llegit en castellà als anys 1950 i 1960: així ho acrediten els sis volums que va publicar-ne Plaza y Janés, cap a aquell temps, en aquella gloriosa col·lecció que es deia "Los clásicos del siglo XX": Maugham hi apareix al costat, ni més ni menys, de Kipling, Proust i Thomas Mann. L'Espanya d'aquells anys estava tan ensopida, que s'entén perfectament que aquest autor de les lletres angleses —encara que va néixer a París i va morir a Niça— despertés tant d'interès. Entusiasme, no es pot dir, per dues raons: perquè l'autor no es preocupava gaire de les coses dels déus —paraula que intervé en l'etimologia d"entusiasme"— i perquè Maugham va sempre privar-se de fer judicis morals, tant a la seva literatura com a la seva vida, la qual, per cert, presenta clarobscurs enormement notables: enamorat (és un dir) de nois quaranta o cinquanta anys més joves que ell, arreplegats a Capri; amant d'una dona casada que va veure's obligada a divorciar-se, prenyada d'ell, a causa d'aquest affaire; espia del govern anglès durant la Guerra Gran; amb una vida regalada en una finca d'upa que va comprar l'any 1928 a Cap Ferrat, i sempre freqüentat, preferentment, per homes de provada, moral indiferència. Com ell mateix va escriure tot parlant de les virtuts del novel·lista: "Malda per descriure el bé que posseeixen els seus personatges amb la mateixa fidelitat que el mal que porten dintre, i no és culpa seva si als seus lectors li interessen més els vicis que les virtuts". Certament, els vicis de Somerset Maugham van col·laborar a fer de la seva persona una llegenda en vida (91 anys!), de la mateixa manera que van ser un aliat perfecte per no caure en la beneiteria en què sempre es precipiten els novel·listes ben intencionats i moralitzadors. En suma: Maugham, com Laurence Sterne, només tenia un credo, tant a la vida com a l'hora d'escriure, i el va explicar al seu llibre Ten Novels and Their Authors (en castellà, Tusquets, 2006): fer feliços els lectors.
A Catalunya la cosa va anar d'una manera diferent, i, quan ja es traduïen al català uns quants autors del món anglosaxó —en un període, espuri, que a casa nostra es llegia molta literatura anglesa—, Maugham no va passar a la nostra llengua, mentre hi passaven, per a més gran o més petit avorriment, autors menuts: està per escriure una tesi doctoral —en comptes de les necieses que els catedràtics fan escriure als doctorands— sobre la tradicional preferència dels catalans per la literatura francesa i alemanya, per damunt de l'anglesa, entre els anys 1940 i 1970. No hauria anat malament, en un país que tendeix a la severa moralitat protestant en comptes de tirar al bon humor universal i catòlic —que és el que li correspon— que Maugham o Woodehouse s'haguessin difós a gran escala. Un novel·lista que va escriure: "Les persones assenyades no llegeixen mai una novel·la com si es tractés d'una obligació; les llegeixen per divertir-se", ofereix moltes garanties.
La nostra d'avui, que recomano vivament, Una casa a Florència (Up at the Villa, 1941; Barcelona, Viena Edicions, 2010, en bona traducció de Julià de Jòdar), no és una novel·la divertida en el sentit humorístic, perquè hi passen coses bastant brutals i deshonestes, però és una obra que rebla aquella manifestació que va fer l'autor en una ocasió: "No sóc un escriptor de primera, però sóc un dels millors escriptors de segona que hi ha hagut": tan bo i tan de segona, que Ian Fleming va afirmar que s'havia inspirat en l'obra de Maugham per escriure la sèrie dedicada a James Bond. No explicarem l'argument del llibre, que gira a l'entorn d'una viuda enamoradissa i imprudent, que acaba casant-se per segona vegada amb qui el lector, i ella també, menys ho desitja. Es tracta de llegir-la i de passar una bella estona, tots oblidats del fet que només els tractats de moral vaticana —però no la vida— estableixen que la virtut és més apassionant que el vici.


2 comentaris:

  1. "No sóc un escriptor de primera, però sóc un dels millors escriptors de segona que hi ha hagut". He tingut ben bé aquesta sensació, que fa molt bé el que fa, tot i que no transcendeix, passes una molt bona estona llegint-lo. Genial que s'ho reconegui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, fa gràcia i tot, per variar. Mai com ara hi havia hagut tants genis per les cases, oi?

      Elimina