la vil·la, el vídeo

_______________

P.S.: Recordeu, avui a les set del vespre, trobada per comentar Una vil·la a Florència. Fins després, doncs.

una casa a florència

XAVIER SERRAHIMA
W. Somerset Maugham. Una casa a Florència
Núvol
7|10|2015

Una obra més que adient per a llegir un diumenge a la tarda, en acabat de dinar, arrecerats al costat de la llar del foc. En alguns aspectes, recorda el millor Simenon, aquell geni capaç de convertir una novel·la policíaca aparentment trivial en el més acurat i aprofundit estudi sociològic

Si hi ha alguna maledicció bíblica que no hagi perdut ni perdrà mai la seva vigència és, sens dubte, la del paradís perdut: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front. Una maledicció que la immensa majoria dels mortals entenem de manera immediata perquè forma part de la nostra realitat quotidiana: viure sense treballar segueix essent una quimera tan sols a l’abast de quatre escollits.

És precisament per aquesta evidència que com a lectors ens sorprèn l’enorme quantitat de personatges que duen una vida regalada sense necessitat d’haver de guanyar-se el pa. Tota aquella llarga nòmina de protagonistes —el llistat seria interminable— que compten amb unes rendes mensuals àmplies que els permeten assaborir el seu temps lliure (que, en el seu cas, és tot el temps) al seu antull. Tots aquells i aquelles que no tenen res més a fer que no fer res.

El prototipus més clar és el de la novel·la victoriana anglesa, encapçalada per les germanes Brönte, i cultivada per tot un seguit de reconeguts escriptors: Anthony Trollope George Eliot, George Meredith, Elizabeth Gaskell, Wilkie Collins… Una novel·la burgesa i aburgesada, amb aires aristocràtics decadents i enterbolits, caracteritzada pel dolcce far niente, per una existència adotzenada i sense sentit, com un simple anar fent.

Un univers —en realitat, un microunivers, car malgrat la seva pràctica omnipresència en la literatura del segle XIX, no representava més que un tant per cent insignificant de la població—, un ambient, un mileu, que serà també l’eix central d’altres literatures, però sobretot de la russa. Les grans novel·les de Turgéniev, de Tolstoi, de Gógol i de Dostoievski resultarien irreconeixibles si hi eliminéssim la increïble proliferació de Prínceps, Princeses, Comtes, Comtesses, Ducs i Duquesses que les poblen.

Raó que explica, per altra banda, la creació d’un dels grans caràcters russos per excel·lència, l’Oblòmov de Gontxarov: el prototipus de l’home passiu, superflu, incapaç i inútil, que ni tan sols és capaç de deixar el seu llit o sortir de la seva cambra. El paradigma perfecte d’una aristocràcia envilida i mesquina, hipertrofiada, convertida en una càrrega feixuga i aberrant. Una aristocràcia, caduca, grossera i despòtica que, per asfixia, acabaria propiciant la revolució.

Precisament és aquest oblomovisme el que més sobta d’Una casa a Florència (Up at the Villa), de W. Somerset Maugham, publicat dins la col·lecció El Cercle de Viena d’Edicions Viena, 2010 (Traducció de Julià de Jòdar). Una novel·la que, malgrat haver estat escrita el 1942, permet que puguem considerar el seu autor com un dels darrers —si no el darrer— epígons de la literatura victoriana. El que justifica, dóna sentit i motiva l’argument de l’obra és la condició de desvagada de Mary Panton, la seva jove i malenconiosa protagonista. Serà l’ensopiment permanent que li causa l’eterna i immutable monotonia on viu immersa —el seu desassossec existencial, per dir-ho en termes pessoians— el que l’abocarà a cometre el més gran error de la seva vida.

Un error irremeiable que, malgrat les tràgiques conseqüències que comporta per a un innocent, li suposarà a la bella i melangiosa Mary la possibilitat de sentir-se viure, d’alliberar-se, per més que sigui de manera violenta i irredimible, d’aquella hipocondria atuïdora, d’aquell spleen invencible que convertia la seva existència en una constant hipocondria sense sentit.

Segurament és aquesta sensació d’esclat, de moment culminant el que li atorga la seva força a Una casa a Florència: tot d’una, per una decisió —o més aviat un acte, impulsiu, irracional i irreflexiu­— la seva vida sofrirà un tomb complet. De la nit al dia —el terme no podria ésser més escaient— la paradisíaca casa de Florència, la mansió d’amunt, esdevindrà un infern, un infern embogit i enfollidor, una accelerada caiguda, que situarà a la seva ingènua i inexperta protagonista al caire de l’abisme.

I és en aquest punt quan Maugham sap prendre amb fermesa i seguretat el pols narratiu: el ritme es capgira, abandonant la serenor i la llangor, la pràctica congelació de l’instant, per llançar-nos al més dramàtic, irrefrenable i indeturable frenesí. Tot d’una la novel·la, que avançava al pas, mig condormida, sestejant, pren un galop desbocat, es precipita en una cursa indeturable vers la fatalitat.

Tant que des d’aquell moment som incapaços de deixar l’obra, la necessitat de saber com es podrà solucionar el conflicte ens manté la vista fixada a les seves pàgines, enlluernats i paralitzats per la seva intriga. Ens hi submergim amb febricitant interès, compartint amb intensitat el creixent i insofrible patiment de la protagonista.

Cal reconèixer que Una casa a Florència no és pas la millor obra del seu autor —honor que probablement es disputarien De la servitud humana, Els mars del sud, The razor’s edge i Rain— però sí és apassionant, entretinguda i llegidora. Una novel·la que, malgrat la seva brevetat, ens du a interrogar-nos sobre qüestions de gran pregonesa, com ara la delicadíssima fragilitat de la vida humana. Fragilitat tan física com, sobretot, emocional. Ens planteja com n’arriba a ésser de senzill, en un sol instant, fugaç i inadvertit, de passar de la felicitat a la desgràcia, de la comèdia a la tragèdia. La consciència que vivim eternament al fil de l’abisme. D’un abisme permanent on podem caure amb facilitat, quan els extrems es toquen.

Una obra més que adient per a llegir un diumenge a la tarda, en acabat de dinar, arrecerats al costat de la llar del foc. En alguns aspectes, recorda el millor Simenon, aquell geni capaç de convertir una novel·la policíaca aparentment trivial en el més acurat i aprofundit estudi sociològic, no tan sols de la societat sinó, sobretot de la xarxa d’individus que, tot entrellaçant-se, la teixeixen.

Per altra banda, i per més paradoxal o incompatible que pugui semblar, aquesta obra també té un cert to de rondalla o conte de fades i princeses. Això sí, d’un conte de fades invertit. Tant és així que Maugham fins i tot se serveix, ja sigui de manera voluntària o inconscient, d’una nota típica d’aquest tipus de narracions: el de l’arribada del moment prohibit. Si en el cas de la Ventafocs és la mitjanit, en el de la nostra protagonista, la matinada: «De cop va cantar un gall. El so va trencar el silenci de la matinada amb tanta estridència que Mary es va sobresaltar i va separar la mà del noi.» (pàg. 61).

La intervenció sobtada d’un element exterior —artificial en el cas de la Ventafocs, natural, en el de Mary— que comporta el canvi, la fi del que hi havia. Amb la diferència, és clar, que a una les campanades li permetran seguir el seu somni, mentre que a l’altra la farà caure al més terrible i inesperat dels malsons. Dues situacions asimètriques — l’una la durà de l’infern al paradís; l’altra, del paradís a l’infern— però ambdós amb un idèntic efecte generatiu, genèsic, d’una situació nova que les acompanyarà per sempre més. Una metamorfosi total i absoluta i, sobretot, impossible de purgar.

Una metamorfosi que convertirà l’angelical protagonista —extremament bella i curulla de bondat: la filla que tots els pares voldrien tenir; la nora que tots els sogres desitjarien— en un malaurat dimoni que causa la perdició involuntària d’un innocent. I la causa precisament quan es produeix l’encontre casual, però sempre catastròfic de dos mons contraposats, que, com els pols d’un imant, es repel·leixen mútuament: el del seu, burgés i autosatisfet, i el de l’altre, empobrit i miserable. L’encontre, o més aviat col·lisió, entre el mon de dalt i el món de baix.

Una raó que converteix el títol original —Up at the Villa— no tan sols en el més escaient, sinó quasi en imprescindible: el conflicte i la tragèdia es produeixen perquè Mary Panton (com a prototipus no tan sols d’una classe, sinó també de tot un món en evident dissolució) esta avesada a mirar-s’ho tot des d’amunt, des de la seva perspectiva elevada. Des del capdamunt d’aquesta vil·la on tot resulta tan senzill i tan còmode. Una vil·la no tan sols real, sinó sobretot metafòrica, aïllada de tot el que se situa per sota seu. Una vil·la elevada que confon la prepotència amb la caritat; l’amor al proïsme, amb el desig.

Una consideració que ens du a no entendre gaire el motiu pel qual l’editor ha cregut convenient canviar-li el títol a la novel·la, en la seva traducció catalana… Potser Una casa a Florència comporti unes connotacions líriques que mai no podria comportar una traducció més precisa d’Up at the Villa, molt més asèptica, però ben segur que és més rellevant que la Casa es trobi al “capdamunt” que no pas “a Florència”.

Acabarem amb la transcripció d’unes paraules de Rowley Flint, que no podrien descriure amb major exactitud el món d’amunt:

«(…) Vaig tenir la sort d’heretar una renda que m’estalviava haver-me de guanyar la vida. ¿Creus que m’hauria d’haver buscat una feina que li tragués el pa de la boca a un pobre diable que el necessités? Pel que intueixo, només disposo d’aquesta vida, que m’agrada moltíssim. Tinc la sort de poder viure per viure. Estaria boig si no aprofités al màxim les meves oportunitats. M’agraden les dones, i encara que sembli mentida jo els agrado a elles. Sóc jove i sé que la joventut no és per sempre. ¿Per què no hauria de passar-m’ho tan bé com pugui mentre en tingui l’ocasió?»

somerset moum

JORDI LLOVET
Somerset Maugham
Quadern | El País
20|1|2011

També William de nom de fonts, Somerset Maugham (llegiu moum) va ser un autor enormement llegit en castellà als anys 1950 i 1960: així ho acrediten els sis volums que va publicar-ne Plaza y Janés, cap a aquell temps, en aquella gloriosa col·lecció que es deia "Los clásicos del siglo XX": Maugham hi apareix al costat, ni més ni menys, de Kipling, Proust i Thomas Mann. L'Espanya d'aquells anys estava tan ensopida, que s'entén perfectament que aquest autor de les lletres angleses —encara que va néixer a París i va morir a Niça— despertés tant d'interès. Entusiasme, no es pot dir, per dues raons: perquè l'autor no es preocupava gaire de les coses dels déus —paraula que intervé en l'etimologia d"entusiasme"— i perquè Maugham va sempre privar-se de fer judicis morals, tant a la seva literatura com a la seva vida, la qual, per cert, presenta clarobscurs enormement notables: enamorat (és un dir) de nois quaranta o cinquanta anys més joves que ell, arreplegats a Capri; amant d'una dona casada que va veure's obligada a divorciar-se, prenyada d'ell, a causa d'aquest affaire; espia del govern anglès durant la Guerra Gran; amb una vida regalada en una finca d'upa que va comprar l'any 1928 a Cap Ferrat, i sempre freqüentat, preferentment, per homes de provada, moral indiferència. Com ell mateix va escriure tot parlant de les virtuts del novel·lista: "Malda per descriure el bé que posseeixen els seus personatges amb la mateixa fidelitat que el mal que porten dintre, i no és culpa seva si als seus lectors li interessen més els vicis que les virtuts". Certament, els vicis de Somerset Maugham van col·laborar a fer de la seva persona una llegenda en vida (91 anys!), de la mateixa manera que van ser un aliat perfecte per no caure en la beneiteria en què sempre es precipiten els novel·listes ben intencionats i moralitzadors. En suma: Maugham, com Laurence Sterne, només tenia un credo, tant a la vida com a l'hora d'escriure, i el va explicar al seu llibre Ten Novels and Their Authors (en castellà, Tusquets, 2006): fer feliços els lectors.

A Catalunya la cosa va anar d'una manera diferent, i, quan ja es traduïen al català uns quants autors del món anglosaxó —en un període, espuri, que a casa nostra es llegia molta literatura anglesa—, Maugham no va passar a la nostra llengua, mentre hi passaven, per a més gran o més petit avorriment, autors menuts: està per escriure una tesi doctoral —en comptes de les necieses que els catedràtics fan escriure als doctorands— sobre la tradicional preferència dels catalans per la literatura francesa i alemanya, per damunt de l'anglesa, entre els anys 1940 i 1970. No hauria anat malament, en un país que tendeix a la severa moralitat protestant en comptes de tirar al bon humor universal i catòlic —que és el que li correspon— que Maugham o Woodehouse s'haguessin difós a gran escala. Un novel·lista que va escriure: "Les persones assenyades no llegeixen mai una novel·la com si es tractés d'una obligació; les llegeixen per divertir-se", ofereix moltes garanties.

La nostra d'avui, que recomano vivament, Una casa a Florència (Up at the Villa, 1941; Barcelona, Viena Edicions, 2010, en bona traducció de Julià de Jòdar), no és una novel·la divertida en el sentit humorístic, perquè hi passen coses bastant brutals i deshonestes, però és una obra que rebla aquella manifestació que va fer l'autor en una ocasió: "No sóc un escriptor de primera, però sóc un dels millors escriptors de segona que hi ha hagut": tan bo i tan de segona, que Ian Fleming va afirmar que s'havia inspirat en l'obra de Maugham per escriure la sèrie dedicada a James Bond. No explicarem l'argument del llibre, que gira a l'entorn d'una viuda enamoradissa i imprudent, que acaba casant-se per segona vegada amb qui el lector, i ella també, menys ho desitja. Es tracta de llegir-la i de passar una bella estona, tots oblidats del fet que només els tractats de moral vaticana —però no la vida— estableixen que la virtut és més apassionant que el vici.

l'amarga ironia de somerset maugham

ANDRÉS AMORÓS
La amarga ironía de Somerset Maugham
Libertad digital
8|7|2016

 

Su trayectoria literaria cubre cerca de sesenta años, cien relatos, más de veinte novelas, muchas obras de teatro de éxito: en un momento, tuvo en cartel, en Londres, a la vez, cuatro comedias. (Un caricaturista dibujó entonces a Shakespeare, mordiéndose las uñas de envidia). En los años treinta, se le consideraba el novelista más popular y mejor pagado del mundo. Se envidiaban sus viajes a Oriente y su suntuosa mansión, "Villa Mauresque", en la Costa Azul.

El cine popularizó más aún muchos de sus relatos y obras dramáticas: Servidumbre humana, La luna y seis peniques, El filo de la navaja, El velo pintado, Teatro; también, dos novelas cortas, incluidas en este volumen: La carta, que protagonizaron Bette Davis y, luego, Lee Remick. De Lluvia conozco tres versiones cinematográficas, protagonizadas, respectivamente, por Gloria Swanson, Joan Crawford y Rita Hayworth.

A la vez, era un personaje muy poco simpático (lo ha contado Rosa Belmonte, en uno de sus estupendos artículos). A César González Ruano le dijo que cerca de veinte escritores estaban esperando que muriera, para escribir su biografía. Cuando cumplió 80 años, un editor quiso publicar un libro colectivo de ensayos sobre él; de 80 escritores a los que se lo propuso, sólo dos aceptaron: el libro no salió. Recuerda Rosa los implacables juicios de dos escritoras. Dorothy Parker dijo que "esa anciana" era un aburrimiento total; Virginia Woolf, en sus Diarios, recuerda "su mirada de padecimiento, maldad, mezquindad y sospecha". Al final de su vida, nadie quiso estar con él, se pelearon por su dinero su hija y su último amante (era bisexual). Y un detalle conmovedor: en la camilla del hospital, pidió a la enfermera que se acostara y le abrazara, como hacía su madre...

Había nacido en la embajada inglesa en París (el francés era su lengua materna). Era bajo, tartamudo, inseguro, brillante, cruel, obsesionado por el sexo. Su repertorio de amantes ilustres incluye a H.G.Wells, Auden, Lytton Strachey y Thomas Mann pero su pareja más duradera fue el joven Haxton. Le educaron "a la inglesa", enseñándole a ocultar sus sentimientos. Al estudiar medicina, descubrió la muerte, el sufrimiento, el temor. Viajó por Oriente y por Europa (también por España; sobre Sevilla escribió un libro, El país de María Santísima).

En la época de los grandes renovadores (Faulkner, Joyce, Virginia Woolf), Somerset Maugham siguió fiel al relato tradicional, con un estilo claro, directo y preciso. (No es extraño que le gustara tanto a García Márquez). Tampoco le gustaban los ocultos "subtemas" de Chejov: se consideraba un sucesor de los hombres del Neolítico que contaban sus historias, junto al fuego. Si unimos a eso su brillantez irónica (un poco a lo Oscar Wilde) y el atractivo de los escenarios exóticos, no sorprende su éxito. También lo tuvo en España, en la época de Franco: sus libros se publicaban en colecciones de bolsillo (Plaza-Janés, Reno, Jirafa), igual que los de Stefan Zweig o Lajos Zilahy. Luego, el esnobismo desdeñó a estos autores, ahora justamente rehabilitados.

Los relatos de este volumen [Lluvia y otros cuentos] expresan su visión del mundo: las convenciones se oponen a la vida, la máscara social oculta las auténticas pasiones. El matrimonio desemboca en el aburrimiento pero, en una sociedad hipócrita, el amor verdadero se considera algo indecente. En las relaciones humanas, la crueldad es inevitable. Aunque nos hagamos gordos, viejos y calvos, todos nos aferramos al amor. El egoísmo encuentra siempre excusas para justificarse. Los sentimientos son tan fatales como esa lluvia torrencial de los Mares del Sur, que nadie puede detener. "Sabía por experiencia propia que el corazón de los hombres, ya fueran blancos, amarillos o morenos, es impredecible" (p. 402). Lo resume el cínico título de uno de estos relatos: Cosas de la vida...

Un personaje muy poco agradable (Gin and bitters, lo definían) pero un gran narrador.

 

un retrat

 

William Somerset Maugham, retratat por Herbert List. Atenas, 1950.

Por su álgido sarcasmo, reservado sobre todo a las mujeres, no fue demasiado estimado por sus colegas. Noel Coward lo definió como el «Lizard of Oz» (juego de palabras entre wizard, mago, y lizard, lagarto), e incluso Virginia Woolf lo comparó con un reptil. Es posible que William Somerset Maugham hubiera cursado la carrera de abogado de su padre, siguiendo la tradición de la familia, de no haberse quedado huérfano de padre y madre antes de cumplir los diez años.

William fue enviado a Kent, donde se hizo cargo de él su tío, un clérigo sin hijos, frío, distanteme incapaz de amar. Estudió en Canterbury, en una escuela en la que se burlaban de él por su acento francés, donde se convirtió en un muchacho introvertido, ácido y tartamudo. Después estudió medicina, pero dedicaba las noches a escribir, y su primera novela coincidió con su graduación. Liza de Lambeth se agota en pocas semanas. El doctor Maugham decide volver a París y consagrarse a su verdadera pasión.

En 1907 obtiene su primer éxito en el teatro con Lady Frederick, y muy pronto cuatro de sus obras se representan simultáneamente en París y Londres. Aunque la crítica lo acusa de snob, él se consuela convirtiéndose en uno de los escritores más prolíficos, polifacéticos y representados en el mundo. Su visión cínica de la realidad y sus miserias y una cierta dosis de cinismo han caracterizado su escritura, pero, desde la gran novela autobiográfica que todavía se considera hoy su mejor obra, Servidumbre humana, hasta La luna y seis peniques, El velo pintado y El filo de la navaja, le persigue el éxito, con diversas recreaciones cinematográficas.

Es un misterio entender cómo fue capaz, sumido en tal fervor literario, de ser agente secreto durante la primera y la segunda guerras mundiales. Lo cierto es que Maugham ha sido el maestro, en la vida y en la obra, de autores como Graham Greene y otros. Hijo espiritual de Oscar Wilde por su homosexualidad, por el brío de sus comedias y la perfidia de los chistes, fue elegido padre de muchos «insospechables». De Burgess a Orwell y de Theroux a Fleming, que admitió haberse inspirado en el sofisticado espía John Ashenden para su James Bond. Herbert List encontró al escritor en Atenas, en el hotel Grand Bretagne, el más elegante de la ciudad. En esa ocasión tomó varios retratos, entre ellos este con una sabia composición: Maugham está sentado ocupando, con una elegante pose, la diagonal del encuadre. Su mirada, de un tranquilo y despectivo sarcasmo, se dirije a lo lejos, a otros lugares, más allá de los límites de la imagen, evitando todo contacto y manteniendo así un aire de insondable misterio.

Maria Baiocchi. «William Somerset Mauham». A: Goffredo Fofi. Escritores: grandes autores vistos por grandes fotógrafos. Art Blume, 2014. P. 292.

 

somerset maugham

Clic!