una relectora empedreïda

L'altre dia em van fer una pregunta que no vaig poder respondre sobre un detall d'un llibre que abans coneixia bé però que feia anys que no em mirava. Naturalment, vaig pensar que si el fullejava no trigaria a trobar la informació que se m'escapava. I, ves per on, tenia un exemplar del llibre a l'estanteria, intocat durant anys i panys, una edició de butxaca dels setanta que va començar a desfer-se'm a les mans tan bon punt el vaig agafar. Vaig obrir-lo i a l'instant el primer full es va desenganxar del llibre; de seguida, els fulls van anar caient un rere l'altre, acompanyats d'una pluja de bocins de paper de les vores ratades. No vaig trigar a tenir unes quatre-centes pàgines escampades a la falda, a l'escriptori, a terra.

D'alguna manera, la descomposició d'aquest llibre va ser com si m'enrampés. Com si el llibre, l'objecte, fos viu, i em resultés insuportable haver d'escombrar les restes torturades i llençar-les a les escombraries. Vaig començar a recollir fulls a la babalà, me'ls posava prop dels ulls per donar una nova memòria a les lletres que s'esborraven, i llavors al nas, com si així pogués inhalar una mica d'essència de llibre. Després, anava alternant i ara em concentrava en una pàgina concreta, ara examinava la pega seca del llom, com si servés algun secret científic que pogués explicar el que havia passat.

De cop i volta, una frase que devia haver subratllat feia quaranta anys em va cridar l'atenció, i tot seguit, un paràgraf que havia encerclat, i en un marge, dos signes d'exclamació de costat. Primer vaig mirar la frase subratllada: em va desconcertar. Per què devies subratllar-la, vaig preguntar-me, què té d'interessant? I mira això que també vas subratllar —quina obvietat!—, en què devies estar pensant? Els ulls se me'n van anar a una frase de la pàgina acarada, on no hi havia res subratllat, i vaig pensar, això sí que és interessant de debò, com és que no et va cridar l'atenció, fa tants anys?

Exacte, com és?

Vaig començar a llegir unes quantes pàgines amb els subratllats de la lectura; i vaig començar a aplegar-les, com un arqueòleg que examina amb cura peces antigues per veure quin ordre revelarà un dibuix que valgui la pena excavar, i no vaig trigar a veure clarament el meu jo de joventut, bocabadat amb les descobertes tan elementals que aquest llibre meravellós havia revelat. Gairebé era com si hagués escrit «Esclar!» per tot arreu.

Vaig endreçar les pàgines i vaig començar a rellegir el llibre, aquesta vegada subratllant i encerclant amb un bolígraf d'un altre color les frases i els fragments que ara creia que valia la pena anotar. Encabat, vaig relligar els fulls amb una goma gruixuda i vaig tornar el llibre a l'estanteria on s'havia passat tot aquell temps. Espero poder viure prou per llegir-me'l una altra vegada, amb un bolígraf d'un tercer color a la mà.

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.